14 de des. 2010

Vida després del Blog, tanmateix

A partir d'avui i fins a la data anunciada però imprevista de la seva extinció, en aquest blog hi aniran apareixent vells apunts inèdits, descartats o oblidats, residus i runes, esbossos i deixalles que s'han anat acumulant al pot gros que en Blogspot qualifica de borrador
El dia de la cloenda, facilitaré la clau d'accés a l'administrador del blog, i quedarà així col·lectivitzat, ofert als qui vulguin publicar sota aquest títol dels Mil dimonis. Pensava en un gest purament anarquista per al comiat, i ja l'he trobat. Pensava: què hauria fet en Durruti si hagués tingut un blog i hagués decidit plegar? Doncs no en tinc ni idea, però que valgui aquesta. Un cop dit això, el correu queda obert per a tractar d'ofertes.

Quan et poses a escriure, alguna disposició hormonal o psicològica (si no fossin sinònims) et fa inclinar per unes imatges o les altres. Si el jove poeta que li demanava consell a Rilke (Cartes a un jove poeta) va existir mai, deuria penedir-se molt d'haver demanat consell al vell mestre. Perquè la resposta, més que un consell, és un cop sec a les costelles del jove. En essència i en resum, en Rainer li diu que escrigui només si no pot fer una altra cosa. Que escrigui només si, en cas contrari, es moriria. Caram! Què pensarien uns quants autors de blogs, d'aquesta màxima rilkiana?

Perquè -pel que fa a mi- se m'acuden quatre coses més distretes i divertides, i més necessàries. No parlem ja de respirar o de follar. I ara quan em topo aquestes notes preses sobre un episodi de la meva vida em qüestiono: cal escriure-ho o no? I en cas que decideixi escriure-ho de veres: cal que ho publiqui al blog? Perquè?

I finalment, vet aquí el meu vell text.

El company de pis

La vida està feta de moments tediosos i feixucs que s'alternen amb instants de fulgor i màgia. L'alternança no té la regularitat del pèndol, és capriciosa i arrauxada. Els qui han volgut trobar-li ritmes i previsions han fracassat.

A la banda del tedi hi ha quedat aquesta àrdua experiència de compartir pis amb un home, passats els quaranta-cinc. M'hi va quasi obligar una circumstància penosa com és el rigor de la vida laboral. Lluny de casa i al Pirineu, vam decidir llogar un pis a mitges. Però no totes les passes són perdudes: sovint, també, la vida ens posa davant del mirall per a explicar-nos qui som, sense embuts ni llicències, sense miraments. Conviure amb un home té alguna cosa d'aquells versos d'en Gil de Biedma (Contra Jaime Gil de Biedma) on explica el malestar de conviure amb sí mateix.

Perquè encara hi ha dones que volen viure amb un home dins de casa?


A poc a poc, la presència de l'individu se'm tornava avorrible, s'anava omplint de petites molèsties si vols anecdòtiques, però que en sumar-les resultaven una gran molèstia. L'home és deixat. En efecte, deixa pèls a la pica del lavabo i no renta prou bé els estris de la cuina. La brutícia del terra, dels fogons i del lavabo li passa per alt, com si esdevingués invisible als seus ulls. Fuma massa i posa el televisar massa alt, i deixa anar sospirs com de bèstia quan apareix una noia jove i curta de faldilla als anuncis.

Aquest, a més a més, menja invariablement menges greixoses, que escampen una fortor de víscera cuita per la cuina. Després de sopar, extreu una ampolla de wisky barat que guarda no sé on, i comença a servir-se'n, de dos dits en dos dits. Una estona més tard, la llengua se li desferma. Inicia llargues circumval·lacions estrictament repetides: la infantesa sota els maristes, la mili, la deshonestedat dels polítics i els defectes de la democràcia, la superioritat masculina en el regne humà, la superioritat de la raça blanca, la superioritat del Barça.

Vet aquí l'aire que he respirat durant una colla de vespres: oli fregit, fum de Ducados, vapor de Dyc, soflames previsibles sobre tot allò previst: homes contra dones, el vell contra el nou. També està convençut que el canvi climàtic és una camama, i que cremar benzina no hi té res a veure. Els cretins i els tramposos han trobat el lloc on abraçar-se per a seguir sent feliços, amb enginy.

Entre nou i deu del vespre, el seu telèfon sona: el tema central de Star Wars amb uns arranjaments aguts, esgarrifosament metàl·lics. Qui el truca és la dona, que vol saber si tot va bé. Ell s'incorpora, taciturn i sobtadament malhumorat. Amb grunys monosil·làbics es desempallega de la conversa i penja, i llença l'aparell amb un gest brusc. A partir d'aquest instant esdevé encara més feréstec, remou el cap i la mandíbula tal com ho fan les vaques que pasturen pels afores de Bellver. La mirada també esdevé bovina, absent, capficada en algun assumpte primari.

Seré com és ell, quan jo arribi a la seva edat? He estat ja com ell, anteriorment? No ho sé, però m'obliga a repensar alguns retrets que m'havien fet: que netegi més, que tingui més cura amb els pèls de l'afaitada, que reculli els mitjons o els calçotets bruts que tinc allotjats sota el llit. Mai no ens trobem algú perquè sí, per pur caprici. L'atzar té un llenguatge esqüet i senzill, només cal tenir orelles per a escoltar-lo.


Si acabo d'escriure això i ho penjo m'hauré de demanar si era necessari fer-ho. I també què passaria si el meu company de pis es topés aquest blog i descobrís les meves reflexions, a costa seva.

Sense reflexionar pitjo a Publicar entrada. Alea iacta est, dic per dins meu mentre em miro l'home, que remuga mirant el Telenotícies del vespre. I també penso: mira, Rainer Maria Rilke, estàs mort i per tant: per què hauria de pensar en aquella frase teva? Si vols res, manifesta't i en parlem.

22 comentaris:

  1. un relat molt real. Quan a l'acte anarquista, EL QUE SERIA L'ACTE GENIAL ES ANUL·LAR TOTS ELS BLOGS DEL MÓN de cop i volta.
    Hi ha vida més enllà dels blocs, com n'hi ha més enllà dels poetes. . . .

    ResponElimina
  2. Mol valenta la teva exposició, a risc d’haver-te de buscar un nou pis no compartit.
    En Rainer Maria Rilke escrivia molt bé, però ben segur que li pudien els peus si no se’ls rentava, i si no havia paït prou bé el choucroute del dinar, deuria patir halitosis. Res és perfecte.

    ResponElimina
  3. Ha, ha... has retratat la convivència en estat pur!


    Això de fer la versió tipus DVD amb el segon disc amb el Material Extra està bé!

    Per cert, quan el facis obert pensa en donar només una clau en la que la gent pugui deixar constància del que vulgui escriure però que no pugui prémer el Delete OK

    ResponElimina
  4. Molt bo això de donar el blog als seus lectors. Però una pena que s'hagi d'acabar el Mil Dimonis tal i com el coneixem ara!

    ResponElimina
  5. Puigcarbó: les accions anarquistes són fantàstiques però delicades. Ja ho anirem pulint. No dubtis que si en sabés una mica provocaria uns quants desastres a la xarxa.

    ResponElimina
  6. Alberich: les intimitats dels altres més val no saber-les, en general. Fa poc vaig llegir una frase fantàstica, però no recordo de qui era: "Tothom admira l'heroi menys el seu criat" (perquè li coneix les intimitats).

    ResponElimina
  7. Galderich: això són els extres dels Mil dimonis, en efecte. Pel què fa a deixar el blog obert, ben aviat hauré de demanar-bvos assessorament tècnic als qui en sabeu, perquè una cosa és fer l'anarquista i l'altra crear un merder infumable.

    ResponElimina
  8. SM: No és una pena, penso jo. Segur que ens donarà sorpreses i alegries, ja ho veuràs.

    ResponElimina
  9. De vegades no sé si el caos és la desaparició del contingut a la xarxa o la seva proliferació indiscriminada. Si de cas, de tant en tant, la veritat es sosté molt bé entre tanta mentida, sense necessitat de justificar-se.

    ResponElimina
  10. Ai, la convivència, què difícil que és... Ja ho deia Sartre, que l'infern són els altres, sobretot si són deixats i bruts! :-)
    Aquest post m'ha fet venir al cap una cançó d'Els Amics de les Arts, que s'escau molt:
    http://www.youtube.com/watch?v=iH8OWmO6Afg

    ResponElimina
  11. perquè serveix un blog? que es un blog? segons la wikipedia, diu que log es un registre en anglés. Per què volem deixar escrites paraules? perque les llegeixin els altres. Jo ho veig més com un "chat", com un hotmail una mica més currat. M'ha encantat el video, molt divertit.

    ResponElimina
  12. Joan: t'ha sortit un comentari filosòfic que cal pensar una estona. De moment em penso que tens raó.

    ResponElimina
  13. Lila: Sartre tenia raó, i possiblement dabia el que es deia. La seva convivència en parella sembla que també tenia molts punts foscos. No sé si és perquè deixava el lavabo brut després de dutxar-se.

    ResponElimina
  14. Aris: jo pretenia fer un blog que anés una mica més enllà del facebook o del chat. Si me n'he sortit o no, no sóc jo qui ho pot dir.

    ResponElimina
  15. No sé qué dir-te, Lluís. Em sobta la teva decisió de deixar el blog. Quan vaig començar a venir per aquí parlaves molt de cinema i jo aprenia molt. Últimament parlaves d'altres coses, també prou interesants perquè les envoltaves de misteri, i a mi això m'agrada. I no t'ho prenguis com que et faig la pilota perque no és aquesta la meva intenció. De fet jo no en sé de fer la pilota. Un amic meu diu que se'm nota molt quan una cosa no m'agrada, i evidentment, no tinc tant temps com per perdre'l comentant una cosa que no m'ha agradat. En fi, que tot el que t'he dit t'ho he dit de cor, no amb ànims ensucrats.
    I pel que fa a aquest post que teníes guardat a la panxa del blog, doncs només dir que sí, que la confiança acaba fent fàstic més sovint del que caldria.
    Petons salvatges.

    ResponElimina
  16. Panterablanca: els motius per deixar el blog són molt diversos i alguns difícils d'explicar. Per una part estic cansat i aquest curs molta part de la meva vida passa per internet... arriba un punt que em sento com massa lligat a l'ordinador. També em vull replantejar què escric, i fa molt de temps que vaig donant voltes a una novel·la i a un recull de narracions... tot no ho puc fer, no sóc gens superman. Per altra banda vull treballar més el video i alliberar-me de les paraules escrites.
    Però en realitat ja ho veus, aquí segueixo i no em puc creure ni a mi mateix.
    Com que seguiré recuperant apunts inacabats, aviat en tornaran a aparèixer sobre cinema... i espero que també t'agradin.

    ResponElimina
  17. Jo crec que si que ho has aconseguit, anar més enllà del xat, però em recorda els fanzines, aquestes publicacions que fem per mostrà la nostra obra. Jo el teu blog el trobo un dels més divertits de tota la blogsfera.

    ResponElimina
  18. Aris: gràcies. És evident que em dedico força a fer el pallasso i una mica a provocar els lectors, però mai no sabem si aconseguim allò que volem. I tens raó que sempre he tingut la idea del fanzine present.

    ResponElimina
  19. Lluís,

    Jo comparteixo el que deia el Rilke al jove poeta: que només havia de seguir escrivint si ho necessitava com qui necessita respirar. Jo crec que a tu et passa això: escrius com qui respira. O potser és que ara necessites més aviat respirar abans que escriure? Sigui com sigui, tant de bo que, de la manera que sigui, ens segueixis regalant allò que veus i que sents.

    ResponElimina
  20. Maite: hi ha moments en què allò que cal és respirar. Que vol dir caminar i passar fred, patir per altres coses, divertir-se de formes senzilles i allunyar la literatura de la vida. Fins i tot he anat a la biblioteca a buscar novel·les lleugeres i llogo DVDs que cauen més a l'entreteniment. Alguna cosa ha anat lligant l'escriptura a la vida, i costa alliberar-se, però cal fer-ho. La càmera de video és un intent més.

    ResponElimina
  21. les restes al bany, los objectes a la sala d'espera de la pica, a la cuina, les burilles al cendrer, la misteriosa acumulació de pa sec amb l'esperança d'arribar algun dia a ser pa ratllat... també podries trobar-les vivint amb algunes dones, eh? i segurament amb alguns homes no t'ho trobaries. no hi teniu l'exclusiva :)

    fins i tot la mirada bovina, "absent en assumptes primaris", a vegades no la diferenciaries d'una mirada "vacona", o "vacuna" :)

    de tota manera, m'ha fet riure llegir, mirar i escoltar la descripció, tan... sigil·losa (si no fos perquè aquí mos l'expliques), i vore un poquet de les teues rúmies de vida quotidiana.

    ResponElimina
  22. Iruna: tota la muntanya de pa espera convertir-se en pa per fer sopes, però en quatre mesos només es va fer una sopa.
    Està clar que el deixament no té gènere, però la veritat és que -estadísticament- hi ha més homes deixats. Possiblement van ser educats per no preocupar-se d'algunes coses "menors"... però llavors, de què es preocupen?

    ResponElimina