4 d’abr. 2011

Confessions veritables

1. Confessar-se per escrit

Escric en una terrassa del Passeig de Maragall. Les sis de la tarda, fa un sol discret i l'aire dispersa el fum de la cigarreta dins el núvol tosc i fosc dels gasos dels cotxes. Estic sol. Escric però alço la mirada sovint, per no perdre'm els detalls dels homes i dones que van amunt i avall. Observo roba, pentinats i gestos.

La primavera arriba furiosa a Maragall: melics, espatlles daurades, ventres, cuixes. Sumant les parts nues, en una sola hora de mirar he vist quatre dones completes sense comptar els pubis. Tampoc no he vist popes, però les transparències expliquen la llicència. Salvat-Papasseit només podia veure dolços turmells. Procuro caçar bocins de converses importants i els anoto. No sé perquè ni per quan.
-Tu vives conmigo, y tus hijos viven contigo. Pero yo no vivo con tus hijos.

La primera impressió és que potinejant ben poc la frase en sortiria un endecasíl·lab a la manera de Gil de Biedma, però llavors qualsevol que la llegeixi pensarà: això és literatura, aquesta frase no la vas sentir pel carrer, no podria creure-ho.  

Això que he escrit fins ara és veritat o és mentida? La setmana passada vaig escriure el relat d'un viatge que, tot i estar planificat, encara no he fet. El viatge és mentida? Dins la narració hi havia una veu que anunciava tenir un càncer. Entre els comentaris, després, en va aparèixer un que lamentava aquest element: no es juga amb el càncer -diu- no s'hi fa broma. Em va sorprendre, perquè no hi havia cap broma. No és gens divertit pensar que en tens tots els números.

A mig matí un amic m'envia pel correu un text que em fa sentir bé. Tan bé, que en copio fragments:
L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...]. En el cas de Catalunya ens hem conformat tot sovint a pensar que la màxima expressió de la fantasia era el comte Arnau i que el futur no passava de les filatures [...] ni tan sols les aportacions de Perucho o Pedrolo...

Intueixo (o dedueixo) que Catalunya no és un bon lloc per a la ficció, un espai vedat a la fantasia. Potser el predomini de la botiga, el comptable i la gestoria han garbellat el món, han recollit el real, han eixalat l'irreal. Clar i català podria ser una declaració d'odi a la ficció. Que imaginen ellos! Avui he sentit que un tal Puigcercós diu d'una tal Chacón: és una espanyola nascuda a Catalunya. Quin gust pel realisme naturalista! Com podem dedicar-nos a la ficció, si el país vol sentir peix al cove?

A la taula del costat, un home sol com jo llegeix el diari amb atenció. La Vanguardia. Estic convençut que ho dóna per fet: que té davant del nas uns papers que contenen la veritat. Catalana i prestigiosa, La Vanguardia deu tenir valor notarial als seus ulls. Si allà hi diu càncer vol dir càncer. I si diu govern dels millors és que els millors governen.

Una ràfega de marinada humida li arrabassa un full i el du amunt, i després el fa girar al voltant d'un plataner. Una espiral ascendent i estranya. Em sorprèn que l'home no s'hagi alçat a recollir el paper eòlic, però de seguida ho entenc: li sona el telèfon amb els acords de Born in the USA, allò de l'Springsteen. Fa una ganyota de disgust però respòn.
-Marissa, no t'ho creuràs mai, però... saps on sóc? A Sancho de Ávila, sí. Un vetllatori d'aquells, ja saps. La Montserrat, sí, la segurata de la feina. Es veu que ha estat de cop. Escolta, et deixo: vaig a donar-li el condol al fill, sí, en fi, ciao.

L'home es guarda el telèfon i gira els ulls per identificar el públic del monòleg. Topa amb la meva mirada: la hi sostinc. Medito la possibilitat d'aplaudir-lo. Em dedica un mig somriure que vol dir vès, la vida és difícil. Poc més tard arriba una noia que li somriu. Una noia de quaranta llargs: fa temps vaig comprendre perquè ma mare anomenava noies les seves amigues de setanta.

Quan ella és a la vora m'esgarrifo. Arrabasso La Vanguardia d'una revolada i me la poso davant de la cara. Quedo amorrat al calçotet d'un jugador de l'Sporting de Gijón, a mitja plana. No pot ser -remugo per dins- aquesta noia... és l'Aurora! Quedo sepultat per un allau d'imatges de joventut: llits de pensions, platges nudistes, alcohol, racons de l'espigó de Sitges. La primera nòvia! Recordo com si fos avui aquella sentència seva:
-Bruce Springsteen fa música per a estúpids.

No és veritat que hagi escrit aquestes línies al Passeig de Maragall, però la resta no és mentida.


2. Confessar-se en efígie

Em fotografio a mitja tarda. Sense retocs, la fotografia no menteix. Provo de saber com es veu la realitat sense intencions.


La realitat, detallada o amplificada, ens du a la fantasia i potser a l'aparença de mentida. Kandinsky va pintar quadres abstractes que són la visió d'unes cèl·lules sota la lent d'un miscroscopi. L'excés de realisme és ficció.

Els bocins són fragments del meu cos. Un cos de quaranta-sis anys, que fuma, que menja, que dorm més o menys bé, que pren cafès. Que darrerament té dolor al nervi ciàtic (cama dreta) i al qual l'acupuntura gairebé va salvar de les migranyes. Operat de carnots, d'amígdales i de fimosi. Té una cicatriu menuda al palmell de la mà esquerra, d'una caiguda al Montnegre.

Hipotens, no arriba als 170 centímetres d'alçada. Va perdre els cabells de la part superior del crani entre els 27 i els 39 anys, després l'al·lopècia es va aturar per imperatiu genètic. Si fa molt de fred se li gelen els peus i les puntes dels dits de les mans. A partir dels quaranta va començar una imparable pèrdua d'oïda, més notable a l'esquerra (vora el 10%), i de visió en ambdós ulls, de manera que ara gasta unes lents progressives que li van fer (oferta 2 x 1) a l'Òptica Universitària que hi ha a Pare Claret/ Sant Quintí, pel juliol de 2010. Li van costar 90 euros (la montura era reusada de les ulleres anteriors).

Quan comença la calor mostra lleus eczemes a la pell (mans i cara). Una vegada va patir de morenes i de vegades li falla el mecanisme del hiatus. En les anàlisis sanguínies periòdiques es detecta un nivell irregular de transaminasses i de glòbuls blancs. El peu dret és lleugerament més gros que l'esquerre, de manera que si camina molta estona sent molèsties: les sabates són simètriques, els peus no.

A partir dels quaranta els cabells blancs van guanyant espai als negres, i la pil·lositat del cos tendeix a disminuir en densitat. De vegades, quan es dutxa o es contempla nu, recorda aquell instant (entre els dotze els i catorze) en què mirava atònit com les cames i el pubis s'anaven omplint d'uns pèls negres, gruixuts i desconeguts. Va deixar d'afaitar-se als quaranta-dos perquè la pell de la cara reaccionava amb petites patologies a la fulla d'afaitar o als cosmètics que s'empren en l'operació.

Ocasionalment, dut per un instint que no se sap reconèixer, s'arrenca amb ràbia un pèl hirsut que li ha brotat al lòbul de l'orella.

23 comentaris:

  1. Despullat del tot et mostres

    ResponElimina
  2. Elena: com pots saber que em mostro jo, i que tot és veritat? Això és internet. I de passada: benvinguda al blog.

    ResponElimina
  3. Lluís,

    Genials totes dues confessions! Siguin veritat o mentira... tant ens fa... o no!

    Malgrat tot, el teu currículum físic no passaria l'examen d'un preparador de currículums perquè diria que no et saps vendre!

    ResponElimina
  4. Galderich: jo feia una proposta de currículum honest. Crec que em venc la mar de bé. Ara bé, si cal ser una mica hipòcrita, ho puc canviar.

    ResponElimina
  5. No hi ha veritats ni mentides. Tot el que s’ha escrit ‘és’, a desgrat dels sentits. No va ser el Plató que distingia entre la foscor de la limitada caverna i la infinita claror on voltaven les ombres desconegudes. La nostra ment pot anar més enllà dels límits i dur-nos a on vulguem anar i expressar-ho així, sense embuts.
    Un bon apunt.

    ResponElimina
  6. Alberich; això és el que volia dir. He necessitat més paraules que tu, ja ho veus.

    ResponElimina
  7. arrrg! em veig retratat "un cos de quaranta i sis"...i la història de la ex i el brucespringsteen es boníssima...

    ResponElimina
  8. ei, el pin de la república l'has fet tu?

    ResponElimina
  9. Aris: ja ho veus, quina vida tan interessant mentre encarem la proa (o la popa) vers els cinquanta.
    Pel què fa al pin, naturalment no és meu: fa molt de temps que no toco el disseny gràfic. Per a trobar la solució segueix l'enllaç d'un conegut teu: http://80anysdelarepublica.blogspot.com/

    ResponElimina
  10. la línia que separa la veritat de la mentida és molt fina, hi ha grans mentides i veritats dolentes. Quan als viatges perden tot el seu sentit en el moment de fer-los, l'important és quan els imagines, després, bé, després et topes amb la realitat que és la pitjor mentida.

    ResponElimina
  11. Puigcarbó: molt d'acord, sí senyor. Jo crec que la veritat està sobrevalorada, i tot plegat per què?

    ResponElimina
  12. Lluís, m'ha agradat molt aquest autorretrat que has fet. Molt original el plantejament.

    ResponElimina
  13. Doncs és una llàstima que no fossis al Passeig Maragall, potser t'hauria reconegut per allà. A l'Aurora, no, que no la conec. Clar que a tu tampoc, i al Passeig no gaire, tot i que hi passo sovint. I encara més sovint no, és clar.

    Jo no crec que la realitat estigui sobrevalorada, crec que està mal entesa, que és diferent. I aquesta història que expliques és tan real com mig telenotícies vespre, vès.

    En quan al currículum, només t'ha faltat explicar si has acabat psicologia.

    ResponElimina
  14. Tirantlobloc: no havia pensat en la paraula "autoretrat", però sí. Podria ser això.

    ResponElimina
  15. Joan: està molt bé, aquest comentari. Són la mena de reflexions que em feia.
    Pel que fa a les titulacions, doncs mira: em falten algunes assignatures per acabar Psicopedagogia (!), però gràcies a la Joana Ortega ja sé que és com haver-la acabat. El cas d'aquesta senyora és genial: no sabem què fa, ni si es guanya el sou, ni què li devem. Però en canvi, en menys de 100 dies ja ens ha donat un motiu de conya eterna i ha creat una nova icona. Els diners que li paguem estan ben empleats!

    ResponElimina
  16. Unes fotografies molt suggeridores i una bona història. Tant se val que sigui veritat o ficció. Sospito que hi ha una mica de cada, que és el que es fon en la bona literatura. Jo també anomeno "noies" les meves amigues dels volts dels cinquanta. Com ho feia ma mare amb les seves de vora els vuitanta.

    ResponElimina
  17. M'ha encantat això de "no és veritat" i "no és mentida", perquè si no és ni veritat ni mentida, què és? suposo que es queda a l'escala de grisos del ser, i simplement és, oi? (és possible no utilitzar absolutismes?)
    Sigui com sigui, es diu que la realitat supera la ficció. Aquesta frase sempre m'ha fet pensar força, perquè tant realitat com ficció són conceptes abstractes, però si la realitat supera la ficció, aleshores la ficció deu ser un concepte inventat (hrhrhr).
    Sobre la descripció: m'agrada. M'agrada perquè és com et fas. Al meu parer, ha faltat la clau: un trosset d'ull (ja saps, aquell que rep la imatge d'una manera, la projecta al revés, i després li torna a donar la volta).

    Un cos diu molt de qui el porta ;)

    ResponElimina
  18. M.: Quan ja fa molt de temps que el concepte de "real" sabem que és delicat perquè és el nom que donem a les percepcions sensorials processades pel cervell (buf!), em resulta xocant que algú pregunti "és verita?". Perquè a través de les emocions tambe vivim coses "reals": pena, angoixa... Que li preguntin a un claustrofòbic si la seva angoixa és real o mentida.
    De l'ull, de fet, n'hi he posat un fragment que no incliu la nineta. És el llagrimal, que recorda vagament un clitoris. Quan provava de posar la foto de l'ull agafava un protagonisme exagerat i per això finalment només un bocí.

    ResponElimina
  19. Aquests retalls humans que ens regales, tant fa si són veritat o fantasia!
    Semblen d'una total franquesa i això fa despertar complicitat amb qui ho escriu i no he pogut aturar la lectura ni un moment. Molt bo!
    Ah! Amb l'últim comentari aclarint que es tracta del llagrimal, m'has tret el neguit de la meva malsana curiositat. Uuuf.

    ResponElimina
  20. Envers la 1º Confessió, no calia amagar-se, millor esperar la reacció de l'Aurora. Potser s'hauria amagat ella també... però on? com? o.....no!
    Tot i que és de fàcil entendre que hi ha actes reflexos que no es poden reprimir.

    ResponElimina
  21. Carme J: mentre jugava amb les fotografies em vaig adonar de la possible similitud. És una pena que Salvador Dalí no hi sigui, perquè li hauria explicat. Ell n'hauria tret molt de partit.

    ResponElimina
  22. Molt interessant (per mi) la reflexió de la ficció que fas. Però el curriculum de la Joana Ortega tenia elements de ficció de manera que desconfiem (o confiem) de tot i de tothom sempre! I abans que ho escrigui veig que el seu nom apareix en els comentaris. Em quedo amb l'element de joc que hi ha en tot plegat. I sobre la realitat... a aprofitar-la o a esquivar-la. I sobre el retrat, els homes podeu fer retrats durs i sembleu el Clint Eastwood. Quina sort que teniu! Ah, i sort que has desvetllat l'enigma del llagrimal.

    ResponElimina
  23. Marta: no tans sols el curriculum de l'Ortega: jo crec que hi ha molta literatura en aquesta mena de documents, que solen tendir a la creació literària. La ficció no supera la realitat, sinó que s'hi barreja i el resultat és l'espai on vivim... Respecte de Clint Eastwood, no se m'havia acudit que m'hi assemblés, però crec que hi ha moltes dones tan o més dures. Ara pensava en el rostre de Glenn Close, o (més aprop) en el de Núria de Gispert.

    ResponElimina