25 de març 2011

Dos mil quilòmetres en companyia d'un home

Llegia per aquí sobre algú (un home, naturalment) que es demana què vol fer amb la seva vida i no ho sap, i això el preocupa. No ho sé: tu creus que un peix es demana què vol fer amb l'aigua del mar?
-No ho crec, respòn sense mirar-me.

Fa una estona hem passat Calatayud i anem encarats al suau pendent de la Meseta. Fa mitja hora hem vist un rètol blau que anuncia el monestir de Medinacelli. Quin nom tan multicultural i tan bonic, penso sense dir res.

Em va costar convènce'l d'anar tots dos junts a Lisboa a veure un concert del Rodrigo Leao. Però com que travessàvem moments difícils, hi va accedir. De vegades la gent es retroba en aquests moments. No volia que amb ell em passés com amb la resta dels que eren a l'enterrament, i que el comiat fins al proper enterro fos veritat. No fa massa ho vaig aprendre: la gent que calla més és la que sofreix més. Els que parlen molt dels sofriments només en parlen.

Una excursió a Portugal semblava una bona idea: prou distància i prou temps per a poder parlar, fer-se confidències i callar sense por dels silencis. Jo havia arreplegat unes cintes de cassette que duien vint-i-cinc anys al fons d'un calaix, i les posàvem a l'aparell del cotxe. Eren aquelles barreges que gravàvem als vint: rere La Polla Records, Nina Hagen i més endavant Genesis i Peter Gabriel. I naturalment, David Bowie.
-Hòstia, la música ha millorat molt en aquests darrers anys. Quina plaga, aquells teclats Casio!

Després de Madrid i baixant per l'altiplà cap a Navalmoral, li dic que m'han fet unes proves, i que podria tenir un tumor.
-Càncer, vols dir?
-Càncer, sí.
Li explico que si em proposen quimioteràpia i demés diré que no, que ho tinc ben clar. Que després d'haver vist les conseqüències de la medicina contra el càncer, no tinc ganes de passar-hi. Que estic tip de veure esguerros i tortures que permeten viure dos anys més, però dos anys d'hospitals i dolor. Aquest cop ja no diu res, perquè com que sap de què parlo no cal dir res. Obre un xic la finestreta, això sí, i deixa que entri un aire massa fred per ser de primavera. Els tiquets de l'autopista catalana volen per dins del cotxe amb un so de batec d'ales maldestres, com de rat-penat. Ho aprofitem per malparlar del govern i riure una estona a costa dels convergents monosil·làbics: Puig, Mas, Homs.

-No sé si no em van fer prou bé aquests vidres progressius, però cada cop hi veig pitjor. Ara, conduir de nit em costa molt. Veig uns reflexos molt estranys.
Un minut més tard, durant el qual ell m'ha mirat atentament, respòn a poc a poc:
-Has provat de netejar el vidre del cotxe i les lents de les ulleres?

Quan ens apropem a la sortida de Cáceres arrenco a explicar el malestar que em genera escriure en un blog, totes les contradiccions i paradoxes que sento. Tarda en dir res i el que diu és senzill, definitiu.
-Pel que m'expliques, crec que tan sols hi ha la solució de no escriure-hi més. Torna a escriure en llibretes de paper. O deixa de connectar-te a internet, que és molt car i no està ben resolt.

Arribem a Lisboa amb prou temps. Passem la resta de la nit en un hotel discret i bonic com tots els de Portugal. Al matí passegem i després dinem bé, arròs amb bacallà. Durant la tarda ens fotem uns Portos i quan arriba l'hora anem al concert emboirats d'alcohol. Hi ha gent molt diversa a les butaques, però cal reconèixer que la majoria tenen una pinta espantosa, com de funcionaris de justícia, o empleats de banca o gent que treballa en consolats de països avorrits. Això ens fa riure i de sobte, inesperadament, crea un vincle estret entre nosaltres.
-Collons, això sembla l'òpera, quina gaita.
En Leao està inspirat i brillant, i toca el millor del repertori. Repassa les darreres peces, però també es remunta als bons moments de l'Ave mundi luminar. Aquesta música em posa la pell de gallina, i sé que ell està tan sensible com jo, i en quins acords vessa d'emoció.
-T'has fixat en la violinista?
-Cony, tu diràs.

La tornada també és plàcida, sense ensurts. A Valencia de Alcántara ens para la Guàrdia Civil, però la parella està de bon humor i demana apenes un sol paper. Ens somriem quasi còmplices: som dues parelles d'homes dins la nit, en un racó de món que abans era una frontera i ara no és res.

Seguim en direcció est a mig gas. Sense pressa per arribar a la comunitat autònoma dels peatges i els sobiranistes. El concert m'ha agradat molt. Li explico altres neguits: coses de la feina, de la incertesa laboral. Fins i tot em permeto citar la doctrina dels temps líquids. I encara hi afegeixo que em fa gràcia això: que el temps, en català, sigui igual en singular que en plural.
-Fixa-t'hi, fins i tot l'anglès, que sembla tan parc, distingeix time i times.
-I weather -afegeix sense trobar-hi l'interès.

Quan arribem a Fraga ens aturem en un bar de l'Avenida del Ejército i ens partim un Rioja del 2009. És divertit arriscar-se així a la proximitat del territori dels Mossos, burlar-se'n. Parlem de la vida, de les coses que han passat.
-Fa prop de cinc anys que provo d'escriure una novel·la amb fantasmes, nazis i falangistes i republicans comunistes, policies, complex d'Èdip, les dues Espanyes, màgia, limpiabotas de la Rambla...
-Això d'escriure fa temps que et dura, eh? Potser és la cosa que més t'ha durat -fa una pausa i un glop- No ho deuria escriure en Jorge Semprún, això?

A punta de dia arribem a la gran ciutat. Aparco de qualsevol manera a la cantonada i baixo del cotxe per ajudar-lo a treure la maleta. La deixo a terra. La seva mà i la meva coincideixen a l'ansa: jo la deixava i ell la prenia. És un contacte lleu i instantani.
-Fa dos mesos que em vaig divorciar -diu mentre fa la primera passa cap al portal- Cuida't. Ja veuràs que això del tumor no és res.

__________________
Nota: volia (ho volia intensament) no penjar cap il·lustració junt a aquest text, però a la fi m'he traït. Només m'excusa a mitges el fet que no és una il·lustració en el bon sentit del mot.



30 comentaris:

  1. Allau: tenia la intuïció que apareixeries als comentaris aquest cop, i que t'havia d'agradar. De manera que estic content dues vegades. És un text excessivament arriscat -penso jo, i sé perquè- escrit en certa manera sota la influència del teu post d'ahir sobre el fet d'escriure a partir del melic.

    ResponElimina
  2. Caram, aquest caparró ens farà parar bojos a tots plegats. O potser és el món el boig, tan és. Espero que hagis escrit algunes mentides, ni que siguin a mitges. Salut.

    ResponElimina
  3. Ostres, Lluís, hauries d'haver fet "teiatro". Mai no sé si estàs creant un personatge o ets tu mateix. Càsum l'olla! Coincideixo amb en Joan. Espero que bona part del text sigui imaginat...
    D'altra banda, és una molt bona història. Una mena d'"Entre copas" amb objectiu musical.
    Salut!

    ResponElimina
  4. Joan: la veritat és que el caparró no ho deu ser tant, perquè la darrera gorra que em vaig comprar va ser talla 82, és a dir, talla gran. En el text hi ha ficció i realitat, barrejades amb un mètode que no explico.

    ResponElimina
  5. Lila: sempre em pesques...! Mentre escrivia això tenia al cap "Entre copas" i una novel·la similar ("El libro de los desastres"). La veritat i la ficció estan repartides, és un experiment més. En aquest cas no pensava tant en teatre com en cine, és la mena de pel·li que m'agradaria veure. I si no existeix, la filmaré jo, què carai.

    ResponElimina
  6. La ficció és força més dolça que la realitat. A part d'això, diria el mateix que diu l'Allau. I que la música és preciosa. El text m'ha portat el record d'un concert a Portugal però no hi vaig anar en cotxe sinó en avió (una llàstima). NO sé què faríem de les nostres vides sense els moments de vincles que tan bé descrius. I no sé com podem viure amb contactes tan lleus i ràpids (líquids?). Però res, torno al començament amb el teu comentari dels peixos i miro els meus gats i els veig ben tranquils.

    ResponElimina
  7. Noi, portes una empanada mental més que transitòria que m'agrada, barrejant realitat desitjos i ficció et surten unes empanades molt bones.

    Visca Coblenza!

    ResponElimina
  8. Marta: si a través d'aquestes ratlles has recordat un viatge, em penso que estic content. Entre líquid i sòlid mai no sabrem què preferim, però en tot cas... els animals semblen més bons filòsofs que nosaltres respecte de la vida: viuen.

    ResponElimina
  9. Puigcarbó: ja ho veus, sí, porto una certa empanada però per fortuna la vida real em té prou distret. Fins i tot més del què voldria.
    Curiosament, fa molt poc he trobat un anunci de no sé què sortegen un viatge a Estoril si hi envio una butlleta. Ara miraré si la gira del Rodrigo Leao inclou Estoril.

    ResponElimina
  10. Perdonaras la pregunta perque no ens coneixem en persona pero en los comentaris no veig ningu que fagi referencia al que dius del cancer Parles de tu? es que abocar tot aixo ho trobo potser terapeutic pero tan dur!

    ResponElimina
  11. Lluís,

    A mi un viatge a Portugal em porta records curiosos, de gran tensió en un cotxe entre quatre persones. El teu, malgrat tots els problemes que hi narres va ser més tranquil.

    I a més crec que el concert és més que un justificant per a aquest viatge. Però, no hagués sortit més barat un avió a Lisboa que pagar peatges, gasolina, desgast del cotxe i parlar prenent alguna cosa en un bar de Lisboa?

    ResponElimina
  12. Lluís,

    Portugal va ser un dels meus primers viatges i el tinc una mica mitificat. Després hi he tornat un parell de vegades, a Lisboa i Oporto. El conte que expliques és molt quotidià. També em podria haver passat a mi, decidir amb una amiga d'anar a escoltar en Rodrigo Leao a Lisboa. Et recomano Joao Afonso (el jove) i el Quintet Tati, com a bona música que es fa a Portugal.

    ResponElimina
  13. M'agraden els relats "on the road"
    Ostres el Rodrigo i jo varem nèixer al mateix any...
    I per cert, espero que lo del tumor no sigui res...

    ResponElimina
  14. Els llargs viatges en cotxe, em semblen cada vegada més un luxe, en el sentit més ampli de la paraula. El mateix viatge en avió, no hauria estat ni de bon troç, el mateix.

    M'alegraria molt saber, que la llicència te l'has près al abordar una possible enfermetat, perquè el teu relat, tot i aquest punt, m'ha agradat molt.
    Espero ser (ni que sigui una miqueta) responsable del teu desig d'emprendre aquesta escapada a Portugal i que la sospita sobre la teva salut, no sigui res al capdavall.

    Petons.

    ResponElimina
  15. M´ha agradat molt, un bon "road-post". A veure si t´en surts amb aquesta novel.la amb fantasmes, nazis i limpiabotas encara que la veig més propera a Perucho que a Semprún. Per cert, l´has fet tu el dibuix de l´home devant la làpida? és força bó. Borgo.

    ResponElimina
  16. M'ha agradat. Increïble. Acabes de crear un nou gènere. Si existeix la road-movie, perquè no pot existir la road-post? Mai havia viatjat tant en un mateix post.

    ResponElimina
  17. Sara: la majoria de comentaris corresponen a gent que entra sovint al blog i ja em tenen calat. De manera que tot allò que hi ha escrit es troba a mig camí de la ficció. Diguem que això és ficció realista, o realisme fictici. també podria passar com en el conte del pastor i el llop, que quan el llop ve de veritat ningú no s'ho creu.

    ResponElimina
  18. Galderich: la pega dels viatges en avió és que no m'agraden els avions, perquè no he aconseguit comprendre el principi físic que els sustenta a l'aire. D'altra banda, viatjar en avió és la cosa menys romàntica que hi ha al món. El cotxe conserva encara un cert to poètic. Fixa't que no s'ha creat encara el gènere de "l'air movie", a no ser que tinguem en compte algun esguerro com allò de "Snakes" o "Aeropuerto".

    ResponElimina
  19. Maite: curiosament, Portugal també va ser un dels meus primers viatges "a l'estranger". Era aprop i assequible, i un cop allà vaig descobrir el país on m'agradaria viure quan em jubili.

    ResponElimina
  20. Aris: mira per on, ara podré fer el tafaner i saber quina edat tens.

    ResponElimina
  21. La meva maleta: aquesta mena de relat se situa en un punt entre el real i l'imaginari, i em diverteixen molt aquestes respostes. Efectivament, entre el cotxe i l'avió sempre hem de preferir el cotxe: més tranquil, més romàntic, es poden fer parades en garitos de carretera, conèixer auto-estopistes, etc.

    ResponElimina
  22. Miquel: jo crec que algun dia aconseguiré escriure aquesta novel·la. Potser serà el dia que aconsegueixi fer la síntesi definitiva entre Semprún i Perucho.
    Sí, sí que és meu el dibuixet de l'home davant la làpida. Tot i que aquí, passat pel fotoshop per a invertir-lo.

    ResponElimina
  23. Gabriel: dubto una mica que hagi creat res de nou. Estic convençut que el road-post està inventat. Ara em proposo també fer el video-road-post. Algun dia.

    ResponElimina
  24. Lluís,
    Has fet una entrada ben suggerent, amb aquest viatge que sembla real i irreal a la vegada, la qual cosa té el seu mèrit.
    Celebraria que aquesta malaltia nomes fos una llicència literària més, però tant si és com si no és, rep una forta abraçada.
    És el que té la bona literatura: referma sentiments d’afecte, solidaritat, o el que sigui...

    ResponElimina
  25. Alberich: la qüestió de la malaltia és que -estadísticament- tinc tots els números per trobar-me-la a dins algun dia, crec que compleixo la majoria dels requisits. De manera que és una fantasia i alhora no.

    ResponElimina
  26. M'ha agradat moltíssim. Sensibilitat a flor de pell. I no cal escatir-ne les veritats i les mentides. Gràcies per la bona estona que m'has regalat mentre el llegia.

    ResponElimina
  27. No es juga amb aquesta malaltia Lluis ni amb la gent que t'hem cregut.No es manera.

    ResponElimina
  28. Imma: gràcies per no pensar en què és real. De fet, totes les coses són reals encara que algunes realitats estiguin manipulades. Els diaris i els telenotícies són més perillosos que aquest relat.

    ResponElimina
  29. Sara: em sap greu que ho vegis així, i et demano disculpes si sents que he estat frívol amb la malaltia. T'asseguro que no era la meva intenció frivolitzar. Respecte de la malaltia, l'he viscuda prou d'aprop i més d'una vegada. No dintre la meva pell, però tan a la vora que en puc parlar sabent què dic. I justament per això no se'm passaria pel cap burlar-me de res o de ningú amb aquest tema.

    ResponElimina