12 abr. 2015

The Leftovers: tractat sobre la desesperança



Algun dia haurem de pensar a què es deu que, als inicis del segle XXI, es donin tantes ficcions referides a l'apocalipsi, la fi del món i les catàstrofes globals. No sabem si estem expressant un temor o un desig, tot i que probablement -si encara creiem en Freud- estem expressant totes dues coses alhora. En tot cas, sembla que el gènere gòtic torna amb un missatge renovat: l'horror és allò quotidià, no és el fet extraordinari. El monstre és creure en l'estat del benestar, el vampir és l'smartphone i el zombi sóc jo.

The Leftovers fa una mirada més a la qüestió, però ho fa amb un plantejament que li permet aprofundir en la psicologia i en la sociologia. Perquè no es tracta d'un apocalipsi espectacular ni d'un relat de grans catàstrofes. De fet, potser no ha passat res que no passi constantment: l'apocalipsi de The Leftovers és un apocalipsi petit. Un dia, i sense cap explicació possible, desapareix el 2% de la població mundial. Literalment evaporats. La falta d'explicacions racionals obre la porta a les altres, i algú parla de seguida del Rapte o de l'Arravatament, un esdeveniment extret de diversos passatges de la Bíblia i que és molt estimat pels mil·lenarismes, relacionat amb l'Apocalipsi i la segona vinguda de Jesucrist.

L'arravatament que proposa Tom Perrotta (New Jersey, 1961) conté característiques desconcertants, especialment per als creients cristians: les persones evaporades no són els justos que prometien els textos sagrats. N'hi ha de totes les religions i fins i tot d'ateus. La tria sembla feta a l'atzar i si hi ha alguna intenció es deu a una raó que s'esmuny de la comprensió humana. Perquè el pensament científic també és incapaç de respondre: una de les troballes del text és, precisament, situar en el mateix pla el pensament religiós i el científic i explicitar allò que tenen en comú: la fe cega que els hem prestat en moments diferents de la història. Ni la religió ni la ciència no ens poden resoldre allò més important: què faig amb la meva vida? Com la vull viure? Ens cal una tercera via capaç de sintetitzar ciència i fe?

El narrador segueix les passes d'uns personatges gairebé triats a l'atzar i dissecciona com són les seves vides a partir de l'esdeveniment. Els canvis, les reaccions, les relacions. I alhora, en un exercici ben resolt que combina allò personal amb allò col·lectiu, explica quines trasformacions socials emergeixen davant de l'inexplicable. En tots els casos, la desesperança sembla el factor comú: sigui quina sigui la naturalesa del fenomen, ens diu que la nostra vida i el nostre món són més fràgils del que ens pensàvem i que, en definitiva, la causa del fenomen demostra que, per a la naturalesa o per a déu no tan sols som insignificants, si no que li importem un rave.

En aquest sentit, Perrotta sembla que s'alinea amb els autors de la mirada nihilista del pessimisme racional que comença a ser un tret identificador del pensament als inicis del segle, i que té molt de ressò als Estats Units. Però cal dir que no és una novel·la ni de catàstrofes ni de tesis sociològiques: el narrador es fixa en la intimitat dels seus personatges, amb els quals és agut i disseccionador però sobretot comprensiu, proper. El contacte amb l'inexplicable potser tan sols ha augmentat la seva incapacitat per a expressar les emocions i sofreixen un bloqueig emocional reconeixible, versemblant i terriblement real. Potser és això el més desesperançador que transmet el text. que fins i tot davant d'una situació que ens hauria d'alliberar, encara ens fem més presoners. Tans sols expressem una culpabilitat compartida, però de forma maldestra. Potser ens fem més porucs i més conservadors davant del desastre anunciat, i això evidencia el fracàs de tot allò que hem anomenat civilització.

Durant la lectura he recordat la inscripció que el Dante diu que presideix l'entrada a l'infern: abandona tota esperança quan traspassis aquesta porta. No l'he recordat a l'atzar, si no perquè em fa l'efecte que aquesta frase lapidària era a la ment de Perrotta quan escrivia el text. Aparentment, la pèrdua de l'esperança és allò que ens ha de fer lliures definitivament, però si creiem en la hipòtesi de The Leftovers no seria així: fins i tot un esdeveniment profundament desesperançador no resultaria alliberador. Ni tampoc transformador de la societat: la novel·la també és costumista en un cert sentit, i retrata amb una intel·ligència punxeguda però sensible al sofriment col·lectiu una societat esgotada, aferrada a petits rituals, tradicions i costums entre l'inútil i el ridícul que són el nostre darrer refugi una vegada perduda qualsevol fe en l'amor d'un déu mut, cec i indiferent. Com diria Thomas Ligotti, allò que uneix i defineix els éssers vius és un sofriment inútil.

The Leftovers és una novel·la del segle XXI que pot explicar qui som com a individus i com funcionem com a societat. Tal vegada és exagerada la crítica que el compara a Dostoievski, però es comprèn. Que parteixi d'un conflicte traumàtic d'abast global és, finalment, una anècdota: al capdavall, cada dia moren milions de persones al planeta i la seva mort tampoc no respon a cap criteri racional: poden ser joves o vells, creients de qualsevol fe o de cap, bones o males persones, guapos o lletjos, rics o pobres. La dansa de la mort és un tema de l'art des de sempre que va tenir una rellevància especial a l'epoca medieval: ens estem medievalitzant? Jo diria que Tom Perrotta respòn afirmativament a aquesta qüestió, perquè hi ha moltes escenes que remeten a la iconografia medieval i que duen a recrear les imatges finals de El setè segell, una pel·li que era present, també, quan Perrotta escrivia la darrera escena de The Leftovers. I vet aquí un altre aspecte per tenir en compte quan parlem del nihilisme en l'art del s.XXI: l'autor també s'està qüestionant si és possible parlar de progrés i d'evolució quan parlem de la història de la humanitat. És aquest món de funcionaris inútils i cambrers de terrassa de bar turístic la culminació de la història?

*

És molt probable que el punt de partida sigui molt atractiu per al lector nord-americà, familiaritzat amb el discurs terrible dels predicadors que omplen les pantalles i que sovintegen a la literatura o al cinema d'aquella part del món. I no tant per al lector europeu, avessat a una església catòlica menys mediàtica i menys catastrofista, i que tan sols sembla capaç d'inspirar literatura sobre la pederàstia.

D'altra banda, Perrotta és extraordinàriament creïble i solvent en el dificilíssim art del diàleg literari, subtil i penetrant en les observacions psicològiques i molt enginyós en l'estructura del relat, capaç de crear tensió i espectatives ben resoltes fins i tot quan parla de mediocritat, d'incomunicació i de tedi.

*

Cal fer una menció molt especial a la traductora del text. Marta Pera ha resolt amb un excel·lent el repte d'apropar una novel·la que juga amb registres diversos en aquesta edició de les Edicions del Periscopi, una de les editorials més notables del panorama actual.
_____________________
The Leftovers (la novel·la) ha donat peu a una sèrie de TV del canal nord-americà HBO, el canal que va produir True Detective. La desconec i no em sento gens temptat de conèixer-la, però sí que deixo caure una mirada al tràiler. Tan sols per destacar la presència protagonista de Justin Theroux, un actor que aprecio des que el vaig veure a Mullholand drive, que és una de les meves pel·lis de capçalera (una capçalera encapçalada pel geni de David Lynch).



The leftovers
Edicions del Periscopi, Barcelona, 2014
19 euros

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada