3 abr. 2015

Portbou, lleugerament fora del temps


Tal vegada perquè, sortint d'un enterrament, totes les experiències i totes les imatges que t'arriben es veuen rere una pàtina blanquinosa, com si miressis a través d'una teranyina. Tot sembla lleu, intemporal i emblanquinat. Tot sembla lluny i aprop, dins i fora, gran i petit. I sobretot tot sembla fora de lloc. Em miro a mi i veig un individu fora del temps, fora de lloc. Veig (com en un mirall que inverteix) aquell nen que es va perdre fa més de quaranta anys quan tornava de l'escola, els minuts essencials durant els quals no sabia on era. No aconsegueixo recordar l'instant en què vaig retrobar el camí.

No m'agrada haver nascut a Catalunya: hauria preferit néixer a la Toscana. O a Sicília, o a Sardenya. De manera que sempre em sentiré una mica fora de lloc. Tan se val: he nascut a Barcelona i més val que ho accepti. El que no puc evitar és sentir-me germà de les coses fora de lloc i de les coses fora del temps. Els edificis decadents, els jardins abandonats, els cotxes antics, els vaixells que reposen fora de l'aigua, els records oblidats, els escriptors que no van rebre premis, els naips perduts pel carrer, les carreteres en desús del Pirineu, les ruïnes d'una colònia textil del Llobregat, el poble de Borén, els poemes de Lovecraft, els errors tipogràfics i la vegetació que ha confós un camí.

I moltes altres coses que no puc precisar, i que formen el meu món fora del temps, compost de llocs fora de lloc. Com ara el poble de Portbou a finals de març de 2015, quan encara xiula la tramuntana rencorosa i els treballadors enllesteixen les terrasses de cara a l'estiu. Lentament, com qui es desvetlla d'un son de mesos. A poc a poc, com qui es despulla amb peresa per anar a dormir tot sol. Parelles de francesos jubilats i més o menys elegants que caminen vora el mar.

La tomba de Walter Benjamin, paradigma dels homes fora de lloc i fora del temps, el pensador lliure i lúcid que camina i camina. El qui diu: no hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie, perquè en aquesta afirmació hi ha una veritat que no vol ser escoltada, perquè destruiria les orelles i les boques de tots aquells que s'omplen boca i orelles amb la cultura.

Portbou de sol tebi, façanes lleugerament angoixades, salabror, aquest paradigma de l'Europa dolçament decadentista, estació terminus, límit i perfil, suïcides exemplars, vèrtex de la ruta dels exilis, parets amb impactes de bala i tant d'espígol salvatge. Història detinguda i història per escriure encara.

I flors de cactus que ningú recull, i que a Mèxic (on van anar alguns dels exiliats, els més previsors) es diu nopal.

4 comentaris:

  1. Portbou és un lloc fascinant, extrem en tots els sentits, i ple de metàfores. El seu aïllament, antídot contra el turisme low cost que s'ha carregat bona part de la costa catalana i espanyola, fa que d'alguna manera s'hi hagi aturat el temps. Que puguis recórrer els passos de Walter Benjamin i sentir com devia ser aquell indret decadent per naturalesa quan encara hi havia passos fronterers i aquells túnels assenyalaven la fi del món (i no només per a Benjamin, sinó per a tots aquells que fugien de l'horror, ja fos el que s'acabava d'instal·lar a la península, ja fos el que rugia des del cor d'Europa). A mi també m'agraden les coses fora de lloc i de temps. Portbou em fascina, i malgrat no haver-m'hi pogut escapar darrerament, coincideixo amb tu en l'observació del mes de març. Fora de temporada turística i amb el clima més salvatge que mai, sense cap mena de maquillatge i amb el rostre a plena vista. M'ha agradat molt aquesta entrada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguna cosa de Portbou recorda el moment en què Europa rugia, presa per la bèstia, i quan hi havia llocs com aquest on refugiar-se, ni que fos un miratge. El poble més Europeu d'Espanya, precisament perquè deu ser el més decadent, el més fora del temps.

      Elimina
    2. I perquè es troba literalment enmig d'enlloc... Al final, la frontera no deixa de ser una línia imaginària damunt d'un penya-segat...

      Elimina
  2. i alhora el més autèntic, el Balneari de Panticosa, tambè és un lloc decadent, demodé i agrada, m'atrau el que és vell, imperfecte, malmés, potser pequè aquesta és la imatge real de les coses, lluny de la estètica freda i aséptica mirada del que és nou.

    ResponElimina