22 abr. 2015

Els mestres vius i els mestres morts



Aquests dies circula el text que copio a continuació pels sistemes de missatgeria instantània, entre els col·lectius de docents. És un text molt breu i molt sintètic, adaptat als estàndards del canal pel qual es difon.
Sobre els fets que s'han esdevingut a l'Institut Joan Fuster 
Al món polític de Catalunya:
Els centres educatius necessitem temps
-per escoltar els nostres alumnes
-per atendre'ls com cal
-per treballar amb les famílies
-per fer equips docentss i compartir estratèges d'intervenció
-per atendre la diversitat de forma adient
-per cercar recursos
-per crear recursos
-per implicar-nos en l'entorn
-per coordinar-nos amb els professionals del centre i de fora del centre
-per dedicar el temps necessari a atendre necessitats concretes dels alumnes i les famílies 
Ja n'hi ha prou de confiar en el compromís i la bona voluntat d'un sector professional molt implicat amb la feina i que s'hi deixa la pell dia a dia. 
Si us plau, doneu-nos temps. 
Els docents estimem la nostra professió i ens veiem ofegats en un mar de retallades.

Si he copiat el text és perquè malgrat les imposicions formals (brevetat, síntesi i mescla de demandes i de queixes) diu allò que cal dir a propòsit de la mort accidental d'un professor. No s'afegeix al discurs erràtic, confús i mediàtic que sofrim aquests dies i posa el dit a la llaga: el poder no pot pretendre que la política de reducció de despeses en educació no tingui conseqüències dramàtiques.

Cal dir-ho perquè, a mi, veure la figura de la Consellera d'Ensenyament Irene Rigau fent minuts de silenci a tort i a dret per la geografia catalana i amb l'expressió compungida em sembla un exercici de cinisme que cal denunciar. A la senyora Rigau no l'hem vista mai compungida per la precarietat a la qual sotmet, alegrement i amb il·lusió, l'escola pública del país que tant estima.

Farem minuts de silenci i actes institucionals per recordar la figura del mestre mort. I no cal dir que ben aviat sabrem que el Govern de Catalunya ha pres mesures excepcionals, que ha confegit nous protocols i que farà mans i mànigues per evitar que aquests esdeveniments tan tràgics no es tornin a produir, etc. Farem un gran desplegament politic i mediàtic per un mestre mort. Parlarem de víctimes i ampliarem la victimització fins on calgui: l'alumne agressor, la seva família, els companys, els alumnes de centre, etc.

Però no parlarem dels mestres vius ni dels altres alumnes de les altres escoles i dels altres instituts. Els qui a cada curs que passa (en aquesta Catalunya cofoia i superba) veuen com els minva el pressupost: menys recursos, menys beques, menys professionals. No parlarem dels professionals vius, que cada curs han de resoldre la feina d'educar i d'ensenyar amb menys dotacions. Tampoc no parlarem dels alumnes vius, immersos en un sistema educatiu públic devaluat a consciència i amb premeditació i alevosia.

No direm res de l'ampliació dels concerts amb el model educatiu semi-privat dels centres concertats. No direm res de la privatització lenta i silenciosa de l'ensenyament.

Farem escarafalls de les ingerències del ministre Wert, això sí. Protestarem per les hores de llengua castellana que agredeixen l'escola pública catalana. Farem veure que l'escola pública és una qüestió que ens preocupa.

Ens faran parlar de trastorns mentals, això també: des que fa poc es va estavellar un avió i es va trobar que la millor solució era acusar la malaltia mental, vivim sota una allau de tertúlies i de columnes periodístiques que ara revifaran, perquè acusar la malaltia mental és allò que millor exonera de responsabilitats els responsables polítics. I perquè la figura del boig perillós té un atractiu tan sols comparable a la del gihadista: són els territoris que usa el poder per espantar i a continuació justificar la necessitat de noves formes de control, de diagnòstic i de càstig.

Em venen ganes de comentar altres aspectes de la política catalana d'avui, com ara la dotació pressupostària destinada a crear estructures d'estat, la propaganda electoral desfermada amb una energia poques vegades vista. Però fer-ho seria trampós.

Tan sols em demano (i no responc): quin país es vol construir quan es retallen els pressupostos de sanitat i d'educació? Algú pot pensar que retallar en aquests àmbits no té conseqüències tràgiques a curt termini? Quines conseqüències podem imaginar a llarg termini?


6 comentaris:

  1. Molta comèdia hipócrita. Vaig pensar en tu l'altre dia, per què podies haver estat tu.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podia haver estat jo o qualsevol dels milers que lluitem cada dia en aquesta lluita, i cada cop més abandonats perquè allò que s'abandona no és un col·lectiu si no una altra cosa. És sorprenent que una comunitat autònoma que vol esdevenir país sobirà i independent, etc, abandonai primer de tot l'educació i la sanitat. Això ens hauria d'obrir els ulls respecte dels projectes nacionalistes i dels qui els "lideren".

      Elimina
  2. Hola soc n'Elisabeth la filla de na Cristina Bonhomme Altable. Que a la meva escola varem fer un minut de silenci per aquell mestre,no el coneixia però fa molta penitaaaaaa ��.A tots els mestres que per això no paseu por, hi ha persones (alumnes)que mai farien allò per exemple:jo����bé��

    ResponElimina