28 abr. 2015

L'Espluga de Francolí, criminal


El meu avi Lluís Bosch Tarés era fill de l'Espluga de Francolí. De cal Coix, diria jo, i el fill petit d'una família de pagesos arruïnats per la fil·loxera (com gairebé tots) que se'n va anar a Barcelona amb una mà al davant i l'altra al darrera, tal com fan avui els africans que es neguen a acceptar un destí de fam, de misèria i de terror. Ell va tenir força sort i no es va ofegar durant el trajecte.

L'avi Lluís em parlava, fa molt de temps al portal de la seva barberia de Sant Gervasi, de l'incident tragicòmic que va precipitar la fugida a Barcelona. Diré, per resumir, que va cremar les naus: mai més no va posar els peus a la vila natal. Devia tenia por que no el linxessin.

La vida de l'avi té uns quants episodis novel·lescos, i aquesta emigració atabalada tal vegada no fou el primer. Més endavant, quan l'any 1938 va esdevenir l'amo de la barberia on fins llavors feia d'empleat, fou el seu propi germà (un altre emigrant per força de l'Espluga) el qui li va col·lectivitzar el negoci, metralladora en mà. Cal dir que el germà de l'avi era un discret sabater i alhora un notable milicià de la FAI.

[Jo sempre he pensat que aquesta metralladora -l'avi en deia metralleta- no va ser mai a les mans del germà anarquista, i que tan sols cal imaginar una discreta pistola Walther o qui sap si duia les mans buides d'armes però plenes de filosofia i d'ideals roussonians. Chi lo sà? Jo no ho sé pas, perquè el germà de l'avi es veu que disposava d'un arsenal d'armes molt consistent que, malauradament, no van evitar que avui encara visquem sotmesos al feixisme espanyol i català.]

Però vès com són les coses: el bàndol de l'avi va guanyar la guerra, i això vol dir que l'avi va viure tota la vida a la Barcelona grisa, trista i deplorable del franquisme. Mentre que el germà llibertari va fugir a París el 39, i allà va dur una vida més aviat feliç i esplèndida, i va muntar una cadena de sabateries més aviat chic, una de les quals al Boulevard Saint Germain.

Aquest proper cap de setmana me'n vaig a l'Espluga a participar al Primer festival internacional de novel·la criminal "El vi fa sang". Serà el meu retorn al lloc d'on en va sorgir una quarta part dels meus gens. De petit hi anava sovint i hi havia passat alguns estius. Recordo força bé els esmorzars de forquilla (molt xocants per a un nen de ciutat) a cal Blai -una família afí al règim-, i els llargs matins a la piscina del Casal El Senglar, de la família Carulla. Els Carulla són d'aquelles famílies d'ordre que li retreien a Franco que no els deixés parlar en català, i per això van ser mecenes de la sardana i de vés a saber quins Jocs Florals. Avui, la Fundació Carulla és una de les patrocinadores d'aquest Festival de novel·la criminal. (La família dels Carulla són una d'aquelles famílies en qui penso quan escolto el "Papa, jo vull ser torero" del gran Albert Pla).

En acabat de l'esmorzar potentíssim, mon germà i jo desfilàvem cap a la piscina sota la vigilància rigorosa d'una noia bonica però severa, que devia ser alguna cosa així com una cosina segona i púber. Recordo tan sols una cabellera llarga i negra, i com és el sol de l'agost a la Conca de Barberà quan et cau damunt del clatell.

Fa molts anys algú em va dir que aquella noia morena i estricta va acabar de mestra de primària, i ho trobo molt conseqüent, com un relat ben trenat, versemblant i coherent que explica qui fórem, qui som.

Més endavant, el meu pare i els seus cosins espluguins van embarcar-se en disputes incomprensibles per a un nen de set anys i la relació es va emmerdar fins que no en va quedar res. Per a mi, des de llavors, l'Espluga de Francolí ha estat un lloc de pas. La darrera vegada que hi vaig passar fou per anar al Monestir de Poblet a dipositar les memòries del meu avi matern en Miquel Albert, que va morir a l'exili francès perquè va perdre la guerra i la vida en defensa dels valors republicans.

Allò que viuré el dia 1 de Maig (carai, quina data!) a l'Espluga de Francolí encara és una incògnita, però em sembla una d'aquelles oportunitats que el destí et posa al davant, un repte personal o diví, com si els déus volguessin saber si em comportaré com un pària, com un enze o com un home digne. O com un home i prou. Alea iacta est.

3 comentaris:

  1. Curiosa història familiar. Haig de dir que jo conec poc la meva... crec un avi era pastor de cabres, l'altre... ni idea...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt revelador saber d'on venim i ens ajuda a entendre qui som, i perquè som com som.

      Elimina
  2. Molt interessant, com sempre. Salut!

    ResponElimina