27 març 2015

Lubitz i la mística del final


El nom d'Andreas Lubitz ha ingressat a la llista dels noms cremats pel foc d'un impuls de mort i de destrucció que l'associa a alguns nihilistes, als aviadors kamikazes i als milers de suïcides que estampen el cotxe contra el que ve de cara, en qualsevol autopista del món.

Els mitjans de comunicació de masses han tractat la qüestió de l'accident aeri provocat per Lubitz de la pitjor manera possible (tot s'hi val per aconseguir audiència i fer caixa), i s'han afanyat a usar de seguida la paraula malaltia [mental] per definir, delimitar i explicar el cas. És previsible que, en pocs dies, veiem una nova estigmatització del trastorn mental, una nova normativa europea per controlar els individus diagnosticats, per medicar-los i excloure'ls i una colla de mesures preventives que estaran destinades a tranquil·litzar (i alhora a alterar) l'opinió pública. Ens faria falta, un cop més, la presència de Michel Foucault per analitzar-ho degudament.

Cal resseguir el procés que s'ha seguit (tan veloç que costa de veure) des de l'instant en què Lubitz ha estat decretat culpable: es va investigar la seva filiació política i religiosa en una maniobra molt interessant d'el·lipsi o d'eufemisme. Perquè quan es demanaven per la filiació política no s'hi incloïa la socialdemocràcia, i quan es parlava de religió no s'hi incloïa el catolicisme. Es tractava d'anomenar l'anarquisme i l'islam, que són els enemics seculars de la vida al bonic, tranquil i modèlic continent europeu. A la llista dels enemics ara hi hem afegit el malalt [mental], contra el qual començarà una nova croada. La capacitat de crear enemics potencials (i polítiques preventives, i acondicionament de l'opinió pública) és una de les característiques de la modernitat a occident que, en literatura, ha donat grans obres i que té en la 1984 de George Orwell la fita més coneguda.

L'estat de psicosi sembla una necessitat principal de la societat europea/occidental, una necessitat que s'alimenta incansabement amb l'aportació dels nous col·lectius temibles. El terrorista era la figura que espantava el poble ja des del segle XIX, i la figura que explicava els estats d'excepció, la vigilància i el càstig preventiu. Associat a l'anarquisme, a Catalunya té figures mítiques com la del sabadellenc Mateu Morral o la de Santiago Salvador, el qui va llençar les dues bombes Orsini al Liceu de Barcelona. Pel mateix temps, a la Rússia pre-revolucionària, els atemptats anarquistes van prendre una importància radical que va crear el clima necessari per al canvi i que va afavorir la transformació social més rellevant del segle XX.

A l'Anglaterra del mateix periode, la psicosi creada per l'anarquisme nihilista fou enorme i va donar grans obres literàries: des de l'Agent Secret de Conrad a L'home que fou dijous de G.K. Chesterton. En aquestes novel·les, l'estat paranoïde de la societat arriba al terror, ja que l'opinió pública viu obsedida amb la possibilitat que els nihilistes estiguin infiltrats al cor de l'estat i els seus organismes.

Durant algunes dècades, el perill de l'enemic infiltrat s'ha limitat als residus de l'anarquisme, i la figura del terrorista ha quedat circumscrita als grups nacionalistes: Eta, Ira, Brigades roges, etc, que malgrat ells mateixos no van ser capaços de crear un temor generalitzat. Amb l'excepció, potser, de l'organització Baader-Meinhof. A mida que l'estat socialdemòcrata iniciava la seva decadència (o precisament com a conseqüència d'això), ha entrat en escena el terrorista islamista, que ara ja és tan sols islamista perquè sembla que el terrorisme sigui inherent a aquesta religió (passant per alt que els cristians càtars promovien l'extinció de l'espècie humana per l'abstinència o la sodomia, el desig de mort col·lectiva dels protomàrtirs, etc).

És molt probable que l'islamista sigui una figura que deixa massa llacunes i que no ofereixi un rostre prou temible, prou capaç de justificar un estat de vigilància necessària i de llibertats civils restringides en nom del bé comú i del fascinant dret a la vida que ha circulat per algunes tertúlies televisades: l'opinió pública desconfia per sistema de les persones d'origen estranger, però alhora creu que les sap identificar. La inclusió del malalt [mental] a la llista dels perillosos sembla tan lògica com necessària, perquè presenta una capacitat infinita d'estimular el terror. La possibilitat no formulada (però insinuada) d'una nova figura a l'imaginari del terror sembla òbvia: el terrorista nihilista-islamista-malalt [mental], on s'associen tots els indicis de la perillositat social. Veurem quan tarda en plantejar-la algun dels mitjans més dòcils del règim: Tv3, La Vanguardia o El País.

Tot plegat resulta pervers i malèfic. El motiu pel qual se suposa que un suïcida és un malalt sembla pueril i trampós, de la mateixa manera que una persona pessimista o depressiva es presenta com a víctima d'un trastorn. En aquests estat de coses, caldria inferir que Schopenhauer necessitava un tractament psiquiàtric. No tan sols Thomas Ligotti considera que el pessimisme és un indici de salut mental i l'optimisme una senyal de trastorn, o com a mínim l'evidència de la incapacitat d'un individu per comprendre la vida i el món.

Si la vigilància sobre el malalt augmenta (com és evident que veurem ben aviat) haurem fet una passa més en la direcció espantosa de la uniformitat obligatòria: en la forma de viure, d'actuar, de pensar, de sentir, de consumir. És molt probable (i molt espantós) que de Lubitz se'n donin a conèixer preferències culturals, sexuals, estètiques i ideològiques sense cap pudor, que quedaran instantàniament assenyalades. Si a l'estanteria de la seva habitació hi troben -posem per cas- una novel·la de Lovecraft, a partir d'ara els lectors del geni de Providence més val que no divulguem els nostres gustos literaris, perquè potser anirem a l'atur en cas que estiguem treballant.

Si per casualitat Lubitz era vegetarià, no cal dir que el vegeterianisme serà inclòs als protocols de detecció de perillositat social (si era client de McDonald's no cal dir que aquesta dada no serà presa en consideració, perquè tothom sap que el client de McDonald's és un individu degudament integrat i satisfactòriament domesticat).

Com que aquestes reflexions corren el risc d'esdevenir infinites, deixo unes preguntes:

  • Els pilots kamikazes eren pessimistes o malalts? La seva conceptualització respòn a perspectives nacionals? El caràcter místic de l'aviador kamikaze és reconegut arreu del món o tan sols al Japó? Es pot analitzar la psicologia del kamikaze tan sols en clau del context bèl·lic?
  • La persona que fa esclatar un cinturó explosiu és tan sols un individu manipulat psicològicament per tercers? Hi podria haver altres factors que expliquin l'acte? Podríem considerar una certa mística radical?
  • Mateo Morral era un pessimista? Era un idealista? Era un nihilista?
  • Aquell qui ordena el bombardeig d'una ciutat o d'un país des d'una oficina governamental presenta alguna mena de trastorn mental o d'alteració de la personalitat? Se'l pot considerar una persona mentalment sana?
  • És un nihilista infiltrat Benjamin Netanyahu? Ho és Bashar al Assad? Vladimir Putin? Arseni Yatseniuk?
  • Quina és la proporció d'accidents de trànsit en què la causa és la voluntat de morir del conductor que s'estavella contra el vehicle que ve en la direcció oposada?
  • Quantes catàstrofes aèries hi ha hagut en què el pilot ha decidit estavellar l'avió per un impuls de mort?
  • És un nihilista infiltrat el Conseller de la Generalitat Boi Ruiz, que decreta el tancament de plantes hospitalàries, serveis d'atenció primària, unitats d'urgències i cobertura assistencial? Es comporta com un nihilista infiltrat l'Oriol Junqueras quan evita el reprovament del conseller Boi Ruiz pels seus atemptats contra la salut pública?
  • Quina relació es podria establir entre heroïsme, impuls de mort i nihilisme a partir de la biografia de grans figures de la història militar?
  • Per què William Wallace (Braveheart) no va atacar tot sol l'exèrcit enemic si no que va empènyer centenars de veïns, parents i coneguts a morir al seu costat?
  • Per què centenars de reis i de presidents no dirimeixen els conflictes en un combat a mort entre iguals, si no que envien milers de reclutes a fer-ho en nom seu? Aquesta conducta indica una bona salut mental dels reis i dels presidents?
  • Podria ser que el nihilisme sigui considerat una malaltia [mental]?
  • El pessimista és un tipus perillós per a la societat i l'optimista una bona persona i un individu fiable? Com s'argumenta?

5 comentaris:

  1. Em pregunto quanta gent ha mort avui a Ucraïna, Textxenia, Siria.Irak. etc. no importen, són morts de tercera, mentre que els 150 del vol A-320, són dels nostres. Morts de primera, de prime time al TN. De Lubitz ningú es preguntarà el perquè ho va fer, no els importa, ja tenen el botxí malalt mental per justificar la cadena d'errors que han propiciat aquest accident. El dubte que tinc i si t'has passat pel meu bloc veuràs que hi he reflexionat bastant, és si Lubitz es botxí o víctima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig a llegir el teu bloc. En tot cas, és molt important que ens qüestionem a versió oficial, perquè qüestionar aquesta versió és l'únic indici que tenim no tan sols de salut mental si no també (i molt més important) de salut en tant que ciutadans.

      Elimina
  2. Bon analisi, Lluís.
    Verific ,segons Ligotti, que tenc bona salut . Maldament el meu nihilisme no en és de tant negatiu que em faci estampar el cotxe contra l´oficina del atur i si prou positiu per a pensar en retirar-me a una casa de camp burgulesa.
    Entenc aquest nihilisme àcrata que em fa esser kamikaze i anar sempre contracorrent .

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em semba obvi que l'optimisme social respon a un dèficit en l'anàlisi de les dades objectives, i que els pessimistes són els qui mostren una salut mental més evident. Els optimistes mai no han aportat res a la humanitat, mentre que els pessimistes com a mínim ens donen una mirada que fa pensar.
      Retirar-se del sistema sembla l'opció més assenyada i més d'acord a una idea de salut mental mínima, i en això estem. Espero no tardar gaire en fer-ho.
      Mentrestant, evidentmnent, el que em toca és anar contra el poder sigui quin sigui, de la naturalesa que sigui.

      Elimina
  3. Lluís,

    Et felicito per aquest post tan lúcid. Sí, ara apareixerà la figura de l'acció del "malalt mental" com a possible factor del que s'anomena "terrorisme". Francament, em sembla terriblement violent parlar de "malats mentals" terroristes. Els éssers humans, pel fet de ser-ho, estem sotmesos a trastorns psiquiàtrics al llarg de tota la vida. Trastorns que poden ser tractats, mimats, acompanyats, i que no cal que estigmatitzin la persona que els pateix. Puc fer-me càrrec del dolor infinit de totes les persones que han perdut els seus estimats d'aquesta manera absurda i violenta. I també puc entendre el dolor bestial dels pares del Lubitz, el sentiment de culpa, l'estigmatizació eterna que ja no els deixarà viure en pau. És evident que patia un trastorn sever, i no sabrem mai què li va passar pel cap en aquell instant certer en què va decidir treure's la propia vida i la de les 150 persones que tenia a les seves mans (si és que, efectivament, va anar com diu la "versió oficial"). La ment, (i afirmo que afortunadament) és inabastable, inescrutable, infinita, capriciosa. Dubto que ni que hi hagi psiquiatres en plantilla de les línies aèries, es pugui detectar, de vegades, aquest pensament permanent, fosc, recidivant, que empeny algú a decidir treure's la vida o a treure vides col·lectivament. Però... com bé dius, i tots els que maten en nom de la guerra, en nom de Déu, en nom de la pàtria... també hauríem d'encabir-los en la categoria de malats mentals?

    ResponElimina