19 oct. 2014

La Catalunya taurina


A mitjans d'octubre la llum del Sol ha près una tonalitat blanquinosa. Encara escalfa, perquè el termòmetre del cotxe parla de vint-i-cinc graus al punt del migdia. Als boscos del Montnegre la tardor només s'insinua, plens d'humitat i de verdor com en una primavera redimida. Cal caminar pels caminets de l'ombra si vols descobrir fulles que floten en l'aire i per trobar els tons vermells, els morats, els grocs incipients.

Prop de Sant Iscle de Vallalta, un xic més amunt de Sant Cebrià, a mà esquerra de la carretera hi ha la ruïna d'un Cortijo per a turistes. Apenes uns murs decrèpits, un escarni d'edifici que les arrels xuclen per fer trempar troncs de grans arbres.

Això que es veu a les fotografies fou un complex enorme del qual en queden unes quantes parets emblanquinades sota les heures, les punyeteres ortigues i una poderosa flaira de marialluïsa. Els mosquits ens martiritzen, aquesta llumeta calideta del sol de tardor ens acarona, com un animeta en pena.

Hi hagué una Catalunya real que vivia de fer petites tauromàquies sense sang per xuclar marcs alemanys, lliures esterlines, corones sueques i francs francesos. Tauromàquia en miniatura en una Catalunya que llavors no dubtava en mostrar-se indubtablement ibèrica. Els models turístics del país sempre han estat vomitivament genuflexos davant del tòpic que espera el turista més ximplet. Abans veníem cortijos i vaquillas, avui alcohol barato i platges permissives. Ahir el Maresme, avui la Barceloneta. Ahir barrets mexicans, avui estelades o castells vuit de nou amb folre i manilles de plàstic per cardar damunt dels televisors de més enllà del Pirineu: indústria del turisme vol dir arreplega la pasta que du el guiri i no pateixis si se sent estafat i no torna, perquè en vindran de nous. La indústria del turisme és allò que fan els empresaris del sector, uns tipus idèntics als carteristes del metro de Barcelona. Capitalisme global, turisme de creuer, xorisso de metro.

Les ciutats asteques dormen sota la vegetació tropical de Belize i la Catalunya taurina s'adorm lentament al Maresme. Encara es pot caminar per la petita placeta de braus menuts, encara es pot entrar als toriles i es pot pixar als urinaris, extremadament freqüents. Els clients devien beure molt, perquè hi ha pixadors arreu. En aquell temps llunyà però no gaire, el qui venia alcohol també proveïa d'urinaris. (A diferència d'avui, en què tot el Cap i Casal és un enorme urinari per a guiris).

El turisme de fa vint anys apenes si és una ruïna grotesca que ens fa riure, tal com farà riure d'aquí a vint anys el turisme que promouen els alcaldes d'avui.

D'això que faig en diuen Pornografia de les ruïnes. En anglosaxó, aquesta mena de reportatges es diuen Ruin Porn. Exhibició impúdica de la ruïna. Som una civilització que s'avergonyeix de sí mateixa i que deu confiar en què la vergonya ens redimeixi: som una civilització estúpida.

Per això celebro que em piquin els mosquits quan entro a fer fotografies a les seves ruïnes, perquè l'home i la dona que són picats pels insectes reneguen i retornen, són mamífers.

6 comentaris:

  1. El "Ruin porn" és un exercici molt bo. Ens podem adonar del que vam ser d'una manera freda, quasi quirúrgica. Jo l'he practicat amb les ruines familiars i és molt recomanable guardar aquelles fotografies d'allò que algun dia fou i que avui no és res...

    De la selecció de fotos, a més d'un Cortijo tant lluny de la costa mateix -malgrat que estigui a uns quilòmetres- m'ha sorprés que els cartells encara es conservin tant bé malgrat que hi ha entrat tothom!

    Sobre els toros, em va sorprendre que en la proposta de Constitució de la República Catalana del 1928 editada a l'Havana en plena dictadura de Primo de Rivera hi hagués un article que prohibia les curses de toros i la boxa per inhumanes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que en el "ruin porn" hi ha alguna cosa quirúrgica, és una autòpsia gairebé en viu. Com en tantes d'altres coses, els polítics idealistes de principis del XX ens anaven molt per davant.

      Elimina
  2. Sóc un enamorat de les ruïnes del passat proper perquè tenen molt de present tant en quant modifiquen els discursos polítics i la pobre memòria de la gent.

    L'orina dels turistes és la sal de les terres de promissió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La memòria no funciona tal com ens diuen els psicòlegs clàssics, és obvi que és una eina de transformació de la realitat. La frase dels pixums i la promissió me l'apunto!

      Elimina
  3. S’ha de treure suc del turisme, sigui com sigui. I els valors morals? Els què? xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les ruïnes del "Cortijo" del Maresme ens descobreixen que allò que en diuen "model turístic" és el mateix des de fa seixanta o setanta anys.

      Elimina