27 nov. 2014

El gènere dèbil (1)



Mai no he estat un apocalíptic perquè sempre he estat només un pessismista moderat. No crec que l'espècie humana estigui abocada a un final tràgic i fulminant, si no a una lenta decadència, a una regressió dolça i segura.

Em fa l'efecte que allò que anomenem cultura occidental o europea baixa per un pendent suau. I a Catalunya -que de moment encara és europea- no podia ser d'altra manera. Fins i tot aquest fenomen anomenat procés sobiranista o d'independència l'interpreto en la mateixa clau de decadència, però això seria tota una altra qüestió.

Els fenòmens de la cultura catalana sempre s'han observat en funció de la dualitat (esquizofrènia?) del caràcter català, aquell cuentu del seny i la rauxa. Malgrat que a l'Eixample o al centre de Vic no he vist mai res sospitós d'arrauxat, donem per fet que ens movem entre aquests dos extrems. No se sap mai si la dualitat és una virtut o un dolorós defecte, o un mite que compensa el tarannà caciquil i botiguer del país (que no és ni assenyat ni arrauxat, si no mediocre). Sigui dit de passada, és cert que hi ha hagut gent assenyada i gent arrauxada: Lluís Companys i Bonaventura Durruti en una banda, i de l'altra Isidre Fainé (feiner?) i Salvador Dalí. A en Jordi Pujol i a l'Albert Pla no sé on situar-los, perquè tenen tant de foll com d'aplicat i menesterós. L'un treballant de sol a sol, l'altre estafant al fisc.

Tothom recorda els qui pronosticaven que la llengua catalana desapareixeria en vint anys (en fa trenta que ho advertien), i tots som conscients de l'exaltació patriòtica d'avui, en què es vol transmetre una mena de supremacia catalana que de vegades (en la versió exacerbada) recorda els supremacistes blancs dels EUA. Totes dues actituds deuen anar profundament desenfocades, i totes dues semblen mirades sobre la realitat que veuen de tot excepte la realitat.

La revista Els Marges advertia sobre la decadència de la literatura catalana a l'editorial del número 103 (primavera de 2014) però l'article va obtenir molt poc ressò, potser perquè hi havia un excessiu soroll de ve baixa. En qualsevol cas, em sembla oportú repescar-lo.

L'editorial es fixa en la paradoxa més xocant: després de molts anys d'una literatura diguem que "normalitzada" i de l'eclosió de moltes editorials (petites i mitjanes), el llibre en català té menys lectors que mai. Per entendre'ns: les vendes del llibre en català van disminuint i ara es troben en els índexs més baixos de la història recent. Sembla que de res no serveixin els (exigus) programes de tv3 que divulguen la literatura, i que la promoció de la lectura -que tantes pàgines ocupa als decrets i curriculums de l'ensenyament obligatori- són un fracàs absolut. Jo no goso dir-ho així, però sí que tinc una pregunta: què passaria si la tv no divulgués la literatura i l'escola no li dediqués tants esforços? Ens adrecem cap a la medievalització de la cultura?

En Sebastià Bennassar va fer una aportació irònica i terriblement oportuna a la qüestió: si cadascun dels qui van participar a la Via Catalana del 2013 hagués comprat un llibre d'autor català, 1714 escriptors catalans haurien pogut viure de la seva obra durant un any.

Trobar culpables és una tasca fàcil, tal com sabien els jutges de la Inquisició. Sense voler malmetre'm l'autoestima, crec que els qui escrivim en català necessitem els serveis de l'autocrítica. Com que em sento part implicada en el negoci (ni que tingui un petit nombre de novel·les publicades), enumero breument els punts febles que hi veig, i em referiré sovint al gènere anomenat negre, perquè és on ara em trobo.

L'anomenat gènere negre viu en els darrers anys una aparent edat d'or, però aquesta bonança es deu més a nombre de publicacions que no pas de vendes. Pocs títols arriben a una segona edició, i aquesta dada cal valorar-la amb atenció: els tiratges de les petites editorials oscil·len entre els 300 i els 500 exemplars per edició. Autores i autors s'esmercen en divulgar-se pels blocs i les xarxes socials, però aquest esforç no té traducció en les vendes.


Per què es ven poca novel·la negra (o blanca i rosa) en català?
Les respostes que se m'han acudit tan sols duen a noves preguntes, i per això només pretenc suggerir debats. Des de fa uns anys sabem que la realitat és poc realista i molt complexa, i que mai no tornarem a aquella simplicitat romàntica que avui encara enyora el senyoret Mas. Això són apunts escrits des d'una visió desacomplexada de la complexitat.
  • La temàtica i la localització de la gran majoria de les propostes semblen dirigides a un tipus de lector que pertany a una classe sòcio-cultural d'un país i d'una època molt concrets. Em fa l'efecte que els autors som poc generosos en aquest aspecte, o que potser acusem una ambició petita.
  • El recompte de novel·les publicades en català i amb posterior traducció al castellà dóna unes xifres irrisòries i quasi de vergonya. [En Jaume Cabré és el borni entre els cecs, i tampoc no puc dir que sigui el gran autor que alguns voldrien]. El cas d'Albert Sánchez Piñol caldria debatre'l a banda. Aquest podria ser un bon tema de debat en els fòrums, jornades i xerrades que se celebren per tot arreu. Un debat amb autors, editors i lectors. Ídem en femení. (Sempre que no derivin en un victimisme d'estil convergent perquè és una sortida estèril). Només apunto dos noms catalans per al qui vulgui pensar-hi: Joan Perucho i Jesús Moncada. I un d'albanès (país que no arriba als tres milions d'habitants): Ismaïl Khadaré.
  • Relacionat amb el punt anterior: una gran part del què es publica sembla extraordinàriament auto-referencial, i molt cenyit a la novel·la catalana contemporània. Com si no s'hagués escrit res abans de Manuel de Pedrolo, que -amb tots els respectes- no és un gran autor. És com si, en castellà, tot es referís a Manolo Vázquez Montalbán.
  • No obstant el què he dit abans, en molts casos es detecta una voluntat de comercialitat (lectura fàcil i assequible, registre periodístic o col·loquial) que se suma a una ambició literària petita. Per posar un exemple extern al gènere negre: la pseudo-literatura d'en Martí Gironell no hauria de ser una referència.
  • La qüestió del gènere negre tendeix a limitar la capacitat evocadora i metafòrica i desestima les aportacions a un imaginari més ampli: fantàstic, de terror, psicològic, esotèric, etc. Com si ens haguéssim oblidat que també són referents catalans Vayreda, Víctor Català, Joaquim Ruyra o Prudenci Bertrana. Tota literatura es produeix en el temps i busca la difusió, però alhora forma part d'una història i s'abeura en el seu flux. Ens recordem dels medievals?
  • M'arrisco a trepitjar un territori enfangat, però jo diria que els autors catalans que escriuen en català i els que escriuen en castellà necessitem una comunicació més gran i també uns fòrums i uns espais de debat comuns, a banda que tots hauríem de compartir sense manies els nostres referents, que van molt més enllà de la llengua amb la qual van ser escrits. Fins a la irrupció del catalanisme contemporani, aquesta relació era molt més fluïda (tot i que no exempta de tensions, és clar).
  • Caldria preguntar als lectors (quan dic lectors vull dir també compradors de llibres, tot i que les dues categories podrien no ser coincidents) per què prefereixen tan àmpliament la novel·la en castellà: tal vegada són ells els qui ens donarien la clau. Algun dels amics del facebook que va comprar la meva darrera novel·la m'explica que va ser l'única en català que va comprar el 2013, i que ho va fer per raó de la relació facebookiana, però no per afició ni per convicció.
  • Relacionat amb el punt anterior: podríem preguntar al departament comercial de La Campana quants exemplars ha venut (a Catalunya, és clar) de La veritat sobre el cas de Harry Quebert. I al seu paral·lel d'Alfaguara quants exemplars ha venut (a Catalunya, és clar) de La verdad sobre el caso Harry Quebert. Ho podríem repetir amb els editors de la trilogia Millenium, i podríem preguntar perquè alguns supervendes no han tingut mai versió catalana.
[Dono les gràcies als qui han arribat fins aquí. Per si fos poc, els convido a llegir la continuació de l'article, properament en aquest bloc].



7 comentaris:

  1. hi ha dades de si ha devallat la venda de novel·la en castellà?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel què he llegit, les dades globals de davallada de venda de llibres ronden el 40% respecte de fa 10 anys. Aquesta és un xifra que podria ser dramàtica (caldria veure matisos) i que indiquen que tornem a l'escenari medieval: tan sols llegeix una minoria. Des de la perspectiva i les dades dels professionals de l'ensenyament obligatori, l'escenai futur és molt pessimista.

      Elimina
  2. Jo el que no entenc es perquè es ven tanta novel·la negra en català i castellà. Un altre tema és que avui molts llibre surten gairebé de forma simultània en català i castellà i no es valora la versió original. Recordo que fa anys el mateix Espriu comentava com era que es llegien autors francesos en castellà o català quan molta gent entenia -en aquella època- el francès. La gent llegeix molt però potser no llibres convencionals, sinó altres textos, sacralitzem de forma excessiva el llibre que avui no té el pes d'altres temps i també es publica molta palla que decep els lectors, la veritat. El llibre en ell mateix no és res més que un suport, depèn del contingut i, pel meu gust, la qualitat en general ha anat de baixa, a més del fet que hi ha un excés de publicació que és, de fet, efímera i els arbres no deixen veure el bosc. Jo no sóc pessimista, crec que anem vers altres formes culturals encara en formació. De tota manera a Espanya, Catalunya inclosa, no s'ha llegit mai gaire i de vegades, veient els llibres que més es llegeixen, potser fins i tot val més així, no ho sé.

    ResponElimina
  3. En el camp educatiiu han fet molt mal les lectures obligatòries que promocionaven llaunes escrites per amics i coneguts i lligades a les editorials que venien els llibres de text i les oferien de forma també obligatòria. Jo tenia alumnes que rebutjaven el llibre obligatori i s'empassaven 1000 pàgines d'Stephen King,per exemple, un autor,per cert, injustament bescantant per les elits pedagògiques durant força temps. Crec que el problema no és tan sols del llibre en català sinó general, el que passa es que els petits sempre són més febles. Com en el camp de la roba, tot ho han adduït els grans grups, amb poques i resistents excepcions.

    ResponElimina
  4. I també hi ha manca d'ambició per part dels autors, que volen sobreviure i han de publicar el que toca, crec que és el que ha passat amb la novel·la negra, tothom en fa o en vol fer, i no entenc que el gènere tingui tant d'èxit, la veritat. Molts llibres que han tingut èxit en d'altres països aquí no els hauria publicat ningú, si algú va a una editorial amb narracions tipus la Munro o el Modiano -tot i que no són del tot sant de la meva devoció però no els trec interès- em temo que no hi tindrien res a pelar si no és que té algun padrinet a la casa. A més a més tots els famosos populars, polítics, periodistes, cantants i el que sigui, que surten a la tele, acaben escrivint 'la seva novel·la' i ja tenen la promoció assegurada. Són una competència molt deslleial, la veritat, tot i que a les editorials, que tenen també moltes dificultats llevat de les dues o tres latifundistes, també els va bé poder publicar coses de coneguts de tant en tant. Fins i tot fa anys en el cas d'un llibre educatiu ens van preguntar a una amiga i a mi si teníem 'coneguts en el sector que el comprarien', al final no va sortir.

    Un altre tema és el cas de les biblioteques, on no es paga res i on s'oferten tots els llibres, àdhuc les novetats, la majoria de gent té poc espai a casa i s'estima més llogar de franc i retornar el llibre, amb poques excepcions. Les biblioteques i el seu plantejament han fet molt de mal a les vendes, per què comprar si pots llogar, i barat o de franc? Es com aquella reflexió sobre l'esposa i la prostituta que es fa el protagonista de Queimada. De tota manera si insinues que pel lloguer de novetats s'hauria de pagar alguna cosa els progres se't mengen. Se suposa que tot ha de ser gratis menys el futbol del Barça i el Cirque du Soleil. En fi, molts problemes convergeixen en el tema. Sobre Pedrolo, el tinc per un dels grans, no pas pels seus llibres d'un en un, en té tants que hi ha de tot, sinó perquè va tocar tots els gèneres abans que ho fes ningú i en un altre país seria una figura cabdal, fins i tot a banda dels valors estrictament literaris, que crec que els té. El que passa és que en aquest país es premia la ganduleria i se suposa que algú que ha escrit tant no pot ser bo quan avui moltes novel·les no arriben ni a la sola de la sabata de les més fluixetes del pobre Pedrolo. Hi ha molta gent que no entén encara l'èxit de la Rodoreda,per cert. Som un país raret en molts aspectes.

    ResponElimina
  5. El tema del català i el castellà és un altre i crec que un dels pocs que l'ha plantejat de forma desacomplexada és Lluís Cabrera qui,per cert, va ser un dels finalistes del Planeta. A Catalunya i encara més a l'àrea barcelonina el castellà 'també es de casa', agradi o no als puristes.



    Aquest:

    http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Cabrera

    Sento enrotllar-me tant però és que de bon matí estic inspirada. M'aturo perquè no acabaria i se m'acudeixen moltes més matisacions sobre el tema.

    Una altra cosa: els suplements literaris. L'Avui d'abans cada dijous tenia un suplement molt interessant sobre llibres en català, si publicaves alguna cosa en català poc o molt en parlaven, això ha desaparegut. La Vanguardia tenia un suplement que es deia Libros, ara reconvertit en un garbuix sobre cultura en general i en el qual tan sols es comenten els coneguts i saludats i poca cosa més. Si publiques el que sigui t'has de refiar dels coneguts i saludats i encara bo si tens uns quants amics que escriuen blogs i el mencionen. Molts llibres ni saps que s'hagin publicat, en general, si no tens relació directa amb l'editorial o l'autor i són dels no mediàtics. Aconseguir que et dediquin quatre ratlletes o quatre paraules a la tele es un èxit i tampoc no vol dir que venguis res, els tertulians habituals, com la Rahola, el Rafael Nadal, o famosos com Llach, ho tenen més fàcil. No entenc la dèria de tothom per escriure 'la seva novel·la' si pot ser negra millor.Un gènere,per cert, que en temps de Pedrolo estava absolutament menystingut per la elits, ja sabem què va passar amb La Cua de Palla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia! Celebro que t'hagis llevat tan inspirada i amb tantes idees. De fet, dius moltes coses que penso i que no he gosat dir, però que sens dubte recuperaré a la segona part d'aquest article.

      Elimina