5 nov. 2014

Auxili social


L'Israel anava i tornava de la infantesa cap al present, una vegada i una altra.

La darrera fou divendres, al metro de Barcelona. Li va passar quan era a la línia 1, al lloc on el ferrocarril penetra a l'Hospitalet. Paradoxalment, les vies surten a l'exterior i a la llum. Els passatgers aixequen la mirada o empeguen el nas contra el vidre per apropar-se al miracle del sol. És un gest instintiu. L'Israel recorda com ell feia això mateix, quan era nen. Se'n recorda perfectament.

És un record dolorós com una fiblada perquè és viu i fulgurant, com si les neurones de la memòria que guardaven aquest esdeveniment s'haguessin convertit en un cristall que fereix el crani per dins.

-Si fos en Piero della Francesca -es mormola l'Israel- ara prendria els apunts per a una obra mestra.


Però no obstant aquesta menció al pintor del renaixement que pot semblar optimista, l'Israel estava mirant atentament els viatgers dels seu compartiment i tot li semblava tan eteri com trist. Tenien els ulls coberts por un vel de cansament i de silenci. L'Israel es mirava aquests ulls. No hi havia por, pero tampoc no hi havia cap esperança. Aquestes mirades es miren l'Espanya d'avui, pensava, la Catalunya miserable, l'Europa fracassada. Va recordar-se de les infanteses tristes entre les quals hi ha la pròpia.

A l'estació de Santa Eulàlia van entrar una mare y un nen. Era una dona negra caribenya i se la veia apesarada, fatigada de vés a saber quantes hores de treballar en vés a saber quins llocs tan bruts. A la memòria del nen que es digué Israel hi havia imatges blanquinegres i molt precises d'aquesta brutícia que haurien pogut fer d'ell un individu ressentit i cobdiciós.

Un prejudici li va fer pensar que les dones caribenyes mai no haurien d'estar tristes. L'Israel pensava que el Carib i la tristesa son incompatibles, perquè l'Israel era una mica platònic.

El nen mestís es va posar dempeus al seient i es va aferrar al marc de la finestra. Va mirar el món de desgràcia i formigó que transcorria rere el vidre. Se'l va mirar amb alegria, amb un espurneig de joia enjogassada que era incomprensible per a l'Israel. La seva mare, amb el cap cót, el va asseure d'una manotada seca i convincent.

Mentre l'Israel contemplava l'escena familiar va tornar a pensar en les seves coses. Des de feia temps li donava tombs a l'assumpte de la marioneta a la qual va batejar amb el nom d'Òscar, després de dubtar si no hagués estat millor anomenar-lo Ismael, per allò de Moby Dick i perquè entre Israel i Ismael... Feia vint anys que duia aquella marioneta amunt i avall. El titella fou construït per un artesà gairebé màgic a partir dels dibuixos que ell mateix li va donar, extrets d'un còmic dels anys vuitanta.

Amb les mudances i els anys el ninot s'havia deteriorat. De manera que havia arribat l'hora d'una restauració inajornable. Es va riure de la idea que havia tingut uns dies enrere: un cop restaurat, a l'Òscar li podria afegir un Kalashnikov a escala perquè tingui una mica d'assossegament. Potser -pensava l'Ismael- un cop armat amb el fusell mitològic, la vida el respectaria. La humanitat sol respectar els qui van amb el Kalashnikov de cara, tal com maltracta els qui van amb idees melancòniques o citen Piero della Francesca.

Aquella tarda, unes hores més tard del viatge en metro de Barcelona cap a l'Hospitalet:

Mentre l'Israel s'afanyava en recompondre la marioneta va recordar la mirada del nen mulato. L'Israel va veure altra vegada el paisatge de merda rere els vidres, el suburbi postindustrial, el gris d'acer y el gris de ciment, els núvols gris de Payne, els tolls d'aigua bruta. I no obstant tot això, aquell nen havia somrigut com si sabés alguna cosa del futur que l'Israel no podia recordar.
___________
Nota: al video, l'expressió final "¿Con quién hablar?" està plagiada de Kieslowsky, del primer capítol del Decàleg.

2 comentaris:

  1. sincerament, l'altre dia que vaig agafar el tren, la gent no es veia trista ni angoixada, estaven enfeinats amb teclejar el seu telèfon, i ja se sap que quan la gent fa aixo somriu, encara que sigui estùpidament. De fet, em sentia estrany,era l'ùnic que tenia el mòbil a la butxaca. salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Francesc: he fet literatura de ficció. No he estat gens realista, casum l'olla!

      Elimina