Les il·lusions perdudes

Com els paradisos, diria que les il·lusions tenen com a finalitat esdevenir objectes perduts.

Les il·lusions perdudes... Això és el títol d'un novel·la de Balzac del 1843 i que forma part de La Comèdia Humana. L'escriptor de Tours hi tracta temes que encara són d'avui. Tracta de les trifulques per triomfar en la literatura, dels polítics i de les capelletes, dels periodistes...

Quan he llegit la premsa catalana (digital) del dia d'avui -catorze d'octubre de 2014, aniversari de l'afusellament del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia- he recordat aquella campanya electoral de l'Artur Mas que parlava d'il·lusió i alhora d'un futur govern dels millors.

És fàcil i deu ser divertit jugar amb les il·lusions dels demés, pintar-los fantasies des d'un púlpit o des d'una pantalla de plasma, engegar discursos al poble plens de metàfores grandioses, marineres o medievals. Hi ha un carrer fosc que comunica les il·lusions dels demés a les ambicions pròpies, un carrer que s'assembla a una claveguera. Del qual en Balzac ja n'havia explicat uns quants detalls sòrdids.

Balzac. I també el fantàstic Nikolai Gògol d'Ànimes mortes, que també he recordat avui però m'estimo més no explicar perquè. Escrita el 1842, tot just un any abans que la de Balzac.

Acabo de llegir les declaracions d'Oriol Junqueras i de Quim Arrufat i totes dues semblen petits fragments d'antigues novel·les. I això demostra que algunes antigues novel·les ens diuen coses als homes i les dones d'avui, però això no converteix en Balzac o en Gògol en visionaris: som nosaltres els qui som com llavors, i com érem fa mil anys. A l'ànima humana i a la cobdícia dels poderosos no les han modificades la invenció del ferrocarril ni del motor de combustió ni la telefonia ni el twiter.

Les il·lusions dels altres, transformats en poble unit o en ciutadans cívics, continuen sent el territori de la batalla que només guanyen els poderosos. La publicitat només tracta de la por (por de fer-se vell, d'estar malalt, de ser lleig o d'estar sol). El discurs dels traficants d'il·lusions només tracta de vèncer les pors amb pots d'ungüents miraculosos: el país més ric d'Europa, el més emprenedor, el més culte, el més europeu al sud del Pirineu. El més preparat per anar tot sol.

Tot just abans d'arribar a casa, avui he passat pel carrer de Terrassa que du el nom de Josep Pla. És un carrer trist que serpenteja per la vora d'una riera bruta que fa anys va créixer i es va endur les vides i les cases dels veïns. Avui la riera està més ben canalitzada que el 1962, però el deixament (la crisi?) l'han fet esdevenir altre cop una riera perillosa. I les cases... les cases són allò que un urbanista en diria arquitectura post-barraquista.

Són casetes fràgils, amb esquerdes visibles arran de la vorera. Algunes estan folrades de plaques de marbre i d'altres mostren el totxo viu. A la segona planta hi ha una antena parabòlica orientada al Marroc. Als balconets s'hi apilen els trastos vells que no caben al menjador: una bicicleta rovellada, bidonets d'aigua, una calaixera corcada, una rentadora morta, un micro-ones descloscat. Hi ha nans d'escaiola als terrats, cadiretes de bar a les terrasses cobertes de mecano i planxes de llautó. Hi ha una dona que empeny un cotxet de nen pel pendent costerut mentre un altre mocós que ja ha après a caminar rebequeja un xic més amunt.

A les casetes quasi-barraques del carrer d'en Josep Pla -que jo anomenaria Josep Pa perquè em penso que els veïns pensen més sovint en el pa que no pas un periodista de Palafrugell- hi viuen persones a qui els van explicar il·lusions personals o col·lectives (tant li fa) i que se les deurien fer seves. Algú que viu molt lluny del carrer d'en Josep Pa de Terrassa hi va guanyar quartos, amb les il·lusions comprades i perdudes. Sense dret a reclamar.

Avui, catorze d'octubre, és un dia de declaracions i de principis i de grans projectes, traïcions, conjures, visions, rodes de premsa, noves promeses, noves il·lusions. Al carrer d'en Josep Pla-Pa de Terrassa només és un altre dia d'empènyer el cotxet amunt pel pendent. Deu ser molt fàcil i molt divertit vendre il·lusions. Per als qui mai no deuen haver trescat per aquest carrer i no saben prou bé que vivim en un país de merda i de persones enganyades per il·lusions. Un país on, com en la novel·la de Gògol, es poden comprar ànimes mortes o quasi mortes que viuen en quasi-barraques o en quasi nínxols.