20 des. 2014

Xauxa la pel·li, no el lloc


El mite de Xauxa és el paradís terrenal, la terra promesa on pel sol fet d'empadronar-t'hi ho tens tot pagat. El clima és benigne, les dones belles i disposables, la salut infinita i la renda ben distribuïda. Els hospitals funcionen bé, les escoles només públiques i de qualitat danesa. I dels arbres en broten dolços.

El mite antic de Xauxa encara és present en el discurs de la propaganda política, està inoculat al somni americà i a l'independentisme català, branca ingènua. Forma part de la publicitat neoliberal i de vegades treu el nas per darrere d'en Pablo Iglesias.

Segons Lisandro Alonso, el director de Jauja (la pel·li), el lloc de Xauxa era propaganda imperialista dels conquistadores per convèncer els pàries d'anar a colonitzar les Amèriques. I de fet, aquesta idea és implícita a la cinta.

Impecable, intensa i de vegades terrible, Jauja és un poema fet cine on cada frase té el seu lloc precís, cada pla, cada mirada i especialment cada silenci. Malgrat la infinitat de referències al cinema, Jauja explica una història senzilla i neta on res és accessori. Un viatge que, com tots els viatges quan són de veritat, en algun instant gira les passes i es fica dins de l'ànima, dels somnis.

Un militar danès perdut a la Patagònia, a la recerca de la filla que és la imatge d'alguna cosa que fuig o que t'han robat. En un entorn d'una bellesa brutal i primitiva, tan simbòlica com hostil i de vegades estranyament amable. La travessa del desert sempre du a una epifania o a la mort. O a totes dues alhora. L'home perdut i desubicat, l'home que no és d'enlloc i que per tant ni pot fugir ni pot tornar. L'home que és qualsevol home damunt la Terra malgrat que Alonso li faci dir a un personatge, amb una ironia malèvola: un home no és tots els homes.

Jauja té una aparença simple i el llenguatge és pulcre. Conté delicades rimes internes, en escenes que troben el seu doble i de vegades el seu triple. La càmera fixa mostra plans d'una sintaxi universal. La llum sempre és diàfana i el so directe recull el vent, els peus que trepitgen la sorra, la respiració, l'aspiració dels mocs o el brollar de la sang amb to naturalista o hipernaturalista que esdevé surrealista sense artifici. Aprofita l'estructura del western per a citar elements de la mitologia clàssica en una nova versió del mite òrfic (per al qui l'hi vulgui veure), emparentat amb el viatge del Soldadet de plom, i s'endinsa en el propi relat fins a despullar la narració de tot allò superflu: el cinema és una figura que es mou en un paisatge. En un paisatge volcànic, de terra negra i estèril. La darrera escena -que no es pot explicar- és un premi per a l'espectador. I el premi és una pregunta, però a mi m'ha semblat com si en Lisandro Alonso hagués aparegut a la sala i m'hagués abraçat.


El qui escriu això té moltes debilitats i paranoies literàries i cinefíliques, i aquest fenomen podria explicar que hagués vist coses que en realitat no són a Jauja, però les deixo escrites per si de cas. Per a mi, hi ha cites explícites d'en Tarkovsky (hi he vist Stalker i Rubliev), d'en Pasolini (l'Evangeli i Medea), del Conrad de El cor de les tenebres (Alonso recrea un Kurtz que ara es diu Zuloaga tal com només ho podria fer un geni i que ja no podré oblidar mai), d'en Jarmush (Dead man) i si cal de Herzog (Aguirre), perquè de Xauxa a El Dorado hi ha una passa molt petita. La intuïció em diu que de cites i referències en conté moltes més, però aquest espectador no ha vist pas tot el cinema i només disposa d'un cervellet de mida mitjaneta.

Jauja és, finalment, una celebració del cinema com a art i com a poesia en temps de mediocritat, l'escultura feta de temps que explicava Tarkovsky i una injecció de fe renovada: allò que salva l'espècie humana (si és que res la salva del no-res) és que perdem el temps en l'art. Fent-lo o anat-lo a contemplar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada