20 nov. 2014

Quan la naturalesa et sembli natural tot s'haurà acabat



Tot és sant, tot és sant, mormola el centaure Quiró a un Jasó jovenet i imberbe. El dia en què la naturalesa et sembli natural, tot s'haurà acabat. Els dos personatges contemplen una mar i un cel de blavors diàfanes.

Aquesta és la segona escena del primer acte a la Medea de Pasolini, que fins fa dos dies era, indiscutiblement, la millor Medea que havia vist mai al cinema, i que és alhora la millor adaptació, la millor interpretació de la tragèdia grega.

Però estic llegint Brujas, sapos y aquelarres de la Pilar Pedraza i aquesta lectura m'ha permès descobrir que Lars von Trier va filmar una Medea per a la TV el 1988 que és, com totes les cintes del danès, una peça magistral. Von Trier parteix d'un guió d'en Dreyer mai filmat, però com és esperable du l'aigua al seu molí. Llavors m'he hagut de replantejar si la versió de Pasolini continuava sent la millor que he vist.

Gràcies a la generositat gairebé sospitosa del Youtube, la Medea de von Trier es pot veure aquí. En danès, és cert, però si coneixes una mica el relat, l'estranyesa de l'idioma tan sols li afegeix bellesa i exotisme. En aquesta Medea nòrdica tot és milimètric, pensat i repensat, deliberadament perfecte: la planificació, els enquadraments anti-clàssics, l'homenatge al Dreyer i alhora una tesi rupturista (una més) del director. L'atmosfera és impecable: humitat, boira, aigua constant, la capacitat de l'aigua per alterar la brillantor dels objectes. L'escena en què Medea assassina els dos fills no és aquell sacrifici elíptic a l'ús en les versions d'Eurípides si no la filmació detallada, esgarrifosa i blasfema d'una mare que mata els seus dos fills: el gran ajuda a penjar el petit, i després col·labora a penjar-se de la seva pròpia forca.

Pedraza s'estalvia (amb intel·ligència) de comparar les dues versions fílmiques. En part, perquè mai no sabrem si comparar obres i autors ens du a res de rellevant, i en part perquè són simplement incomparables: Pasolini i von Trier són referents, icones, excepcions i creadors de cintes que salven el cinema i el duen des de la indústria manufacturera fins a l'art.

Pasolini i von Trier són moltes coses i també dos creadors valents que repensen i reescriuen la nostra relació amb l'ésser religiós que som, i que ens qüestionen el nostre alegre ateïsme, la nostra sorprenent fe en la ciència que nega la intervenció divina, màgica o sobrenatural. Per això Quiró comença la Medea amb la frase Tot és sant; quan la naturalesa et sembli natural tot s'haurà acabat. L'home que creu en la ciència positiva, finalment -ara ja ho sabem- no és millor que l'home que creia en el sobrenatural. Von Trier ho repeteix de maneres diverses en diverses obres, i potser especialment a la sorprenent Breaking the Waves (1996) on es permet filmar un miracle advertit diversos cops per les campanes i el rock and roll, i sense estalviar-se dir la crueltat del déu que permet mil desastres i en repara un de sol (sempre que algú li faci un sacrifici extrem).

Em demano perquè m'agraden tots dos alhora i sento la temptació de decidir quin dels dos m'agrada més, malgrat que aquesta temptació sigui un passatemps ociós. Però allò que penso no és quina cinta ni quin autor podria preferir sobre l'altre, si no una altra cosa. A les cintes d'en Pasolini hi ha un aire de divertiment, una celebració de la vida que el du a una estètica de la improvisació, de l'espontaneïtat. Una postura davant de la creació que integra l'esborrany i que mostra el procés creatiu amb els seus dubtes, els possibles errors, les incoherències, una actitud potser mediterrània de lleugeresa que es nega a tancar el cercle i prefereix deixar-lo obert. Algú podria dir que Pasolini fa trampa, perquè en realitat tot està pensat i res no defuig el control del director. També és cert. Però per a mi Pasolini és brillant perquè és brillantment imperfecte. Perquè la majoria dels pesonatges no estan interpretats per actors professionals, perquè l'espectador és convidat a una mena d'assaig i d'aventura que em fan pensar en Herzog.

A l'obra de von Trier tot és tan esfereïdorament perfecte que no hi ha cap fugida: sempre m'he d'alçar de la cadira i acotar el cap. Cap peça no rellisca, res no és banal, tot encaixa. La missa està dita.

No són les ganes de comparar autors, si no la necessitat de pensar si m'estimo més l'obra perfecta d'un barroc rematadament nòrdic o la lleugeresa filosòfica i vital d'un italià. M'estimo més les obres ben acabades o m'estimo més els processos en dansa? Plantejat així, finalment, no em queda cap més remei que inclinar-me per Pasolini, perquè Pasolini parla de la vida: terrible i banal, real i onírica, filosòfica i sexual, trascendent i improvisada. Pasolini expressa aquest dualisme que no ens abandona mai, el dilema i el dubte entre contraris, l'ànsia de perfecció i el goig de l'abandonament.

De vegades em llevo amb la temptació de trucar a la feina per dir que em sento indisposat, perquè m'he llevat tan inspirat que intueixo que escriuré les meves pàgines més memorables. Però finalment me'n vaig a treballar, entro en el caos d'una escola de nens gitanos i quan torno al vespre descobreixo que estic massa cansat i que ja no seré capaç d'escriure res interessant. Però també me n'adono que he viscut unes hores tan belles que em seria impossible escriure-les.

Per això m'estimo Pasolini i només admiro von Trier.


1 comentari:

  1. Pasolini forever!!! L'altre no m'agrada, ho he d'admetre, què hi farem. Estic a anys llum de la gent de nord enllà.

    ResponElimina