26 set. 2014

Cercas, Pérez Andújar, Llovet, Marsé...


Em sembla excessiu dir que la idea que l'independentisme català crea una dramàtica fractura social, i alhora em sembla ingenu creure que la societat catalana no se'n ressenteix. L'equilibri social és molt difícil perquè vivim en comunitats sociològicament diverses i complexes, en un temps líquid i en un context de crisi dels models laborals, econòmics, relacionals, educatius, polítics, etc. Continuo pensant que la crisi és bona (allò que etimològicament s'entén per crisi), perquè qüestiona i renova, i que tan sols falla la gestió que se'n fa als parlaments i a la premsa.

Enlloc de dur el debat al terreny que seria més assenyat (un debat sobre models administratius i polítics) s'ha preferit dur-lo al camp boirós de les emocions i els delicats sentiments d'identitat. En aquestes altures del debat encara no he vist ningú que recordi que estat és un concepte administratiu, que país és un concepte geogràfic i que nació és un concepte romàntic. La distinció ens hauria permès un altre nivell de discussió, però les dues parts han preferit reeditar el patriotisme romàntic, i això em sembla una opció tan perillosa com estèril.

No puc entendre com ens hi hem deixat arrossegar, ni com les autoritats opten per aquest revisionisme grotesc d'una guerra de fa 300 anys entre Borbonistes i Austriacistes i com alhora obvien què va passar a les trinxeres de l'Ebre fa 75 anys. (Els morts del bàndol democràtic que van deixar la vida a la riba oriental del riu encara esperen un gest institucional que els dignifiqui mentre les autoritats es gasten la pasta en un piromusical escandalosament hortera).

Tothom coneix (per referències i per experiències viscudes) la tensió que el debat ha dut fins a persones amb vincles familiars directes. Jo puc explicar en primera persona què passa quan hom fa l'exercici d'explicar que no sóc independentista en un entorn laboral majoritàriament independentista. I he de dir que ha estat una experiència positiva malgrat els moments de tensió, i que estic sorprès que s'hagi valorat l'acció com un acte de valentia. En primer lloc, perquè no sóc un valent (l'única vegada que vaig pujar a la muntanya russa del Tibidabo és un dels pitjors instants de la meva vida).

És probable que els humans que convivim siguem capaços de tolerar-nos, d'entendre'ns o de sobreentendre'ns, i fins i tot de passar per alt que el germà, el cunyat o la directora del lloc de treball no pensen com nosaltres, posiblement perquè sabem valorar que hi ha molts altres factors que ens uneixen i que, finalment, són molt importants.

No obstant això, és evident que les xarxes socials faciliten una agressivitat fàcil i aguda, promouen la divulgació de tòpics i d'insults i alimenten un ressentiment que, malgrat la virtualitat potser inòcua, provoquen angoixa: som realment tan agressius i perillosos com semblem via twiter o facebook? Si les xarxes virtuals canalitzen i alhora esterilitzen l'agressivitat, benvingudes siguin. Si les xarxes desvetllen la bèstia, caldria aturar-se a pensar abans no sigui massa tard. Les guerres balcàniques s'haurien aigualit i extingit en un enfrontament al twiter?

Com que cadascú es fixa en allò que li interessa, jo m'he fixat en una batalleta marginal el terreny de la qual són els escriptors Javier Cercas i Javier Pérez Andújar. En dic marginal perquè els novel·listes no preocupen les masses, que són molt més proclius a parlar d'estrelles mediàtiques com ara els esportistes, els cantants, els bramaires professionals de les tertúlies, etc. [No sé si és una anècdota, però el posicionament d'un tipus conegut perquè xuta pilotes com Gerard Piqué i Bernabeu assoleix molt més ressò al twiter que el posicionament d'un professor universitari com Jordi Llovet i Pomar].

Cercas i Pérez Andújar tenen poques coses en comú en tant que escriptors, i les obres respectives no es poden equiparar perquè responen a plantejaments estètics molt allunyats. Si tenen res a veure deu ser tan sols que qüestionen el lector i el fan reflexionar sobre fenòmens de la sociologia i de la història recents. I per respecte als meus possibles lectors, he d'admetre que també comparteixen una opció lingüística: viuen a Catalunya i escriuen en castellà, per motius que tots dos han argumentat tot i que no caldria.

Els atacs virtuals a Cercas i Pérez Andújar m'han fet recordar un debat que apareix i desapareix de forma episòdica al país, i que tracta de Juan Marsé. M'han fet recordar Eduardo Mendoza, un escriptor impressionant que ha sabut esquivar la polèmica (i algun dia li preguntaré com s'ho ha fet, però m'ensumo la resposta). Penso que Marsé, Pérez Andújar i Mendoza han escrit alguns dels millors i més lúcids textos literaris barcelonins del segle XX i d'aquesta porció del XXI (parlo per exemple de Últimas tardes con Teresa, Paseos con mi madre i La ciudad de los prodigios), però aquest és un altre tema. Com també és tot un tema comentar la novel·la imprescindible La verdad sobre el caso Savolta.

Penso que Jordi Llovet fou aclamat i promogut quan va escriure Adéu a la Universitat el 2011 i ara insultat per un article a El País en el qual, al capdavall, tan sols analitza críticament la manifestació de l'11 de setembre de 2014.

Penso que alguna cosa no va bé quan una societat insulta els escriptors i aplaudeix els futbolistes, i entenc que això s'esdevé en un clima d'agressions que tendeixen a justificar-se per les agressions de l'enemic, com si fóssim al segle XI i no haguéssim sabut superar les guerres feudals o les croades.

Penso què passaria si entre 900.000 i 1.800.000 persones (segons el qui ho explica) es manifestessin contra allò que fa de Catalunya un país decadent.

Potser per una confiança irracional en la bondat tendeixo a creure que ningú no es planteja res que tingui a veure amb les temptacions etnicistes, però a la vegada recordo (quan tinc un mal moment) que a l'antiga Iugoslàvia tampoc ningú no intuïa el 1990 què passaria poc després a Sarajevo. Estic convençut que la comparació no és només odiosa si no impossible.

Però em dol que els polítics juguin a l'enfrontament tàctic i que el twiter sigui tan bel·ligerant, i m'impressiona molt que s'increpi les persones que escriuen, perquè em temo molt que el 99% dels qui insulten Pérez Andújar ho fan per mimetisme gandul i no n'han llegt ni una sola línia, i els qui ara malparlen de Cercas van gaudir amb Soldados de Salamina (el llibre i/o la pel·lícula) i els qui sempre han maltractat Juan Marsé no s'han molestat en perdre quatre hores de la seva vida interessantíssima per llegir Ronda del Guinardó.


Què li passaria a en Terenci Moix si fos viu?

[I una darrera pregunta extemporània però tan distreta com els debats sobre física quàntica: què diria, avui, l'imparable Baltasar Porcel?]

10 comentaris:

  1. I... no està bé que consentim que "opinadors" de pandereta pretenguin questionar l' opinió d' un escriptor utilitzant com argument qüestions personals i vincles familiars amb la finalitat de ridiculitzar-lo. Pretendre fer escarni public en comptes de construir un discurs que defensi una postura contraria el màxim de versemblant és vergonyós.Ho vaig llegir respecte a cert article d'opinió del Cercas. Em posa de mala llet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em sembla que hi ha opinions que caldria respondre amb arguments racionals, perquè Pérez i Cercas i Llovet s'esforcen en donar arguments, i tots sabem que argumentar no és fàcil. Per argumentar no cal tenir molta cultura, tan sols cal saber pensar i explicar-se per un mateix. A mi m'entristeix el to tan pobre del debat, la repetició dels eslògans i la facilitat amb què s'insulta.
      Per damunt d'altres condideracions, allò que penso és que l'educació pública que havia de crear un pensament critic ha fracassat, i això m'entristeix personalment.

      Elimina
  2. aquesta és una història que no l'acabo d'entendre, i en alguns casos com el de Cercas encara menys. No ha estat pas maltractat. Gosaria afirmar que en alguns casos no és més que una pose epatant interessada, ells sabràn perquè.

    ResponElimina
  3. Quan Cercas parlà de nazisme per referir-se a l'independentisme o Pérez Andújar comparà la diada 2014 amb un parc temàtic, això no són arguments, són raons que neixen de la part baixa del ventre i és natural que als que ens sentim al·ludits ens dolgui.

    I estic segur que Terenci Moix o Baltasar Porcel no dubtarien a donar suport al dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur.

    ResponElimina
  4. En referència aquest paràgraf:
    "No puc entendre com ens hi hem deixat arrossegar, ni com les autoritats opten per aquest revisionisme grotesc d'una guerra de fa 300 anys entre Borbonistes i Austriacistes i com alhora obvien què va passar a les trinxeres de l'Ebre fa 75 anys. (Els morts del bàndol democràtic que van deixar la vida a la riba oriental del riu encara esperen un gest institucional que els dignifiqui mentre les autoritats es gasten la pasta en un piromusical escandalosament hortera)."

    Personalment a mi no m'ha semblat malament que s'hagin fet actes per commemorar el que s'ha anomenat "Tricentenari". Per persones com un servidor que potser mai haviem tingut gaire interès amb aquest període històric potser ens ha donat peu a llegir llibres, articles, veure alguna exposició per entendre tot plegat millor. No vull entrar en temes de debats de revisionismes històrics, ni de tot plegat...
    En la meva comarca hi ha una entitat que es diu Centre d'Estudis Comarcals hi durant tot aquest període diferents investigadors i historidors o amants del tema han fet recerca per anar molt més enllà del tema de l'11 de setembre.
    De tot plegat se n'han publicat alguns llibres d'escàs ressò i també han fet conferències molt interessants, que un servidor va assistir alguna, i no tenien cap mena de caràcter polític ni institucional.
    Conèixer la història a fons de la família Casanova i del Conseller en cap que va caure en el setge de Barcelona però que va viure tranquil•lament després uns quants anys a la casa de Sant Boi fent d'advocat, conèixer la família dels Falguera de Sant Feli que no tots eren austriacistes i moltes altres històries sempre ajuda a combatre la pròpia ignorància històrica de moltes coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan deia els Falguera...volia dir els Falguera de Sant Feliu de Llobregat. Al Baix Llobregat com a moltes altres comarques s'hi van esdevenir històries francament molt potents que no s'explicaran mai a televisió. Al Baix Llobregat les viles d'Olesa de Montserrat, Sant Feliu, Sant Boi, Viladecans, Begues o Castelldefels hi varen passar interessant històries més enllà del setge de Barcelona.
      Actualment s'ha començat a emetre una docu-sèrie de caràcter històric a Tv3 que es diu "300". No està malament però arriba massa tard. I també corre el perill que té últimament tv3 que se li vagi la vena patriotera...
      No entraré en el debat revisionisme històric sí o no...però si que crec que val la pena aportar el matís i el reconeixement d'historiadors que no surten a la televisió i que en els darrers mesos han fet una bona feina i que dubto que bona part de les històries ocorregudes al Baix Llobregat surtin al tan ben intencionat programa "300".

      Elimina
  5. Conèixer la història del propi país sempre és positiu. El problema de tot plegat ha sigut l'oportunisme històric de polititzar el màxim aquesta commemoració. El Tricentenari hauria d'haver servit perquè la gent conegués molt més una sèrie de fets, però per l'esdevenir dels fets polítics-socials actuals se n'ha volgut donar una visió més política que històrica.
    Em queda el gran dubte si això dels Tricentenari haurà servit perquè la gent conegui més fons una període històric francament potent i interessant i també perquè no dir-ho tràgic i decadent, com altres episodis de la Història de Catalunya. No ho tinc clar i explicaré el perquè...
    Vaig assistir a "la Festa dels Miquelets" a Olesa de Montserrat on diferents d'associacions de Recreació Històrica, no només catalans sinó també hi havia grups vinguts de València i altres parts de l'Estat que representaven l'exèrcit borbònic. Dins aquesta Festa també hi havia una Fira Barroca (amb els tradicionals embotits que hi ha totes les firetes del sector) per amenitzar més el tema.
    Només que algunes persones hagueu vist llibres, còmics o articles en revistes històriques sabreu més o menys com van vestits la gent i els exèrcits d'aquella època.
    De camí a la Festa em vaig topar amb famílies amb quitxalla que volien veure d'aprop tot plegat i un nen va dir:
    - "Mamà, mamà vamos, corre, corre que llegamos tarde para ver los Piratas del Caribe"!
    - No hijo, no, a mi me parece que es una fiesta medieval...
    I un altre va dir...
    - Eso, eso...creo que es Medieval!

    Hauríeu d'haver vist la meva cara d'estupefacció i em vaig preguntar que s'ha fet malament amb tot "el tinglado" aquest del Tricentenari...No havia de servir perquè la gent conegués més a fons el que va passar? Ah, vaig pensar, potser aquesta gent no miren Tv3 i no saben de què va...Error! Ni que haguessin vist Tv3 tampoco no els hagués servit massa ja que "la nostra" en qüestió en determinats programes hi hagut un excès de tertúlies innecessàries i ha faltat molts més programes de divulgació històrica o reportatges sobre temàtiques que ens ajuden a entendre el tema.

    Independentment que el meu posicionament polític pugui ser clarament partidari del Sí-Sí, crec que cal ser molt crítics i sobretot començar a fer autocrítica de moltes coses al•luscinants que han passat en poc temps, perquè evidentment no és bo mesclar melons amb síndries i lamentablement vivim en una època de molt soroll, molta ignorància, molta contaminació, poca informació clara i de moltes polèmiques absurdes que no duen enlloc.
    Evidentment que el nen que va dir això dels "Pirates del Caribe" deu ser perquè en el seu imaginari infantil els papes i mames li han posat el video de la peli de Disney com a mínim 10 cops i està clar que l'estètica del personatge del Garfi de Disney s'assembla molt a l'uniforme d'alguns Miquelets o de "la Coronel•la de Barcelona".
    Que els Miquelets siguin vistos per un nen com els Pirates del Caribe és una pura anècdota i no s'hauria de generalitzar però evidentment que a mi aquell dia em va deixar clavat al terra i em va fer reflexionar una bona estona. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

    ResponElimina
  6. Aquest és el millor paràgraf del teu apunt i crec que és en el que ens hauríem de quedar més enllà de tertúlies polèmiques o polèmiques absurdes:
    "És probable que els humans que convivim siguem capaços de tolerar-nos, d'entendre'ns o de sobreentendre'ns, i fins i tot de passar per alt que el germà, el cunyat o la directora del lloc de treball no pensen com nosaltres, posiblement perquè sabem valorar que hi ha molts altres factors que ens uneixen i que, finalment, són molt importants."

    ResponElimina
  7. Sobre el tema de polèmiques absurdes no sé si has seguit el cas d'aquesta escriptora, Núria Amat:
    http://www.nuvol.com/opinio/nuria-amat-i-la-carrera-del-nobel/
    En aquesta època de contaminació i grans febrades segurament també hi ha molt oportunista i agitador.

    En fi, et recomano que llegeixis l'article i en treguis les teves pròpies conclusions.

    ResponElimina
  8. Personalment tots aquests escriptors em mereixen tot el meu respecte i alguns han conseguit deixar petjada fins el punt, cas de Marsé, que la biblioteca del barri d'El Carmel de Barcelona porta el seu nom.
    Desconec bona part de les polèmiques d'aquests autors però si que et puc dir que alguns com Pérez Andújar, que alguns amics meus en són molt fans i el coneixen personalment, saben que és un paio intel·ligent i lamentant molt els atacs que rep, és una persona prou hàbil per no caure en determinats paranys.
    Ni he llegit ni conec Pérez Andújar. Totes les referències les tinc dels meus amics. Però si que em preocupa que el panorama actual es pugui increpar o insultar un escriptor, sense haver-lo llegit, simplement per la seva manera a contracorrent de pensar. És francament trist i perillós.

    ResponElimina