28 de febr. 2011

Anunci d'un pis en lloguer



Sempre n'havia dit casa, però cal admetre que això és un pis. Els pisos poden ser cases quan són casa teva, casa nostra. I tornen a ser pisos per l'alquímia del temps. Quan ja no hi vius ni hi viuen els teus. Llavors, la casa és un pis buit i un cartellet blanc i taronja al portal del carrer, amb el nom d'una agència i un telèfon per si el vols llogar tu.

Potser és trist, sí. Estem buidant una casa per fer-ne un pis. També estem llençant els senyals de la vida. Quan érem petits vivíem aquí. Les coses que han arribat a passar en aquest pis són incomptabilitzables: vaig viure-hi dels sis als vint-i-dos.

Cada gest del llençador d'objectes esborra dies, mesos, anys de vegades. Els objectes que guarden la memòria de la vida han esdevingut trastos, i els trastos es llencen els dimarts. Pots deixar-los davant del portal de casa i l'ajuntament els recull.

En poques hores, els objectes-trastos emprenen un viatge fulgurant i deixen de ser els objectes de casa per ser una mica més de porqueria apilada als afores de la ciutat. També cal admetre-ho: aquells objectes ara són un bocí del problema dels residus que generen les grans ciutats del planeta.

Em sorprèn encara la quantitat de dibuixos que ha deixat la Roser en el seu pas pel planeta. Cada dia descobrim noves capses, carpetes, calaixos plens de paper dibuixat. Tenia el costum de no posar dates: és rar el dibuix que dóna pistes per situar-lo al plànol dels anys. Sabem que a la Massana va estudiar l'especialitat d'esmalt, i molta part d'aquesta obra deu respondre a aquell període.



Un cop i un altre apareix la Roser de les estampes i les marededéus, els nenjesús, el retrat d'una maternitat llargament mitificada, mistificada. Em xoca pensar que en la grisor fonda del país franquista, la Roser anés un cop i un altre als colors vius per a representar la vida minúscula d'una mare i un fill.




La Roser dels darrers anys ja no dibuixava, i en certa manera semblava no voler saber res de tot allò. Fa poc em va regalar la caixa dels llapis de colors com qui es desprèn d'un destorb, d'una nosa. Em sap greu no poder-li mostrar res del què en faig, però alhora està bé que no ho sàpiga: no n'ha de fer res.

Sento que la gent ens anem acomiadant de la vida a poc a poc, perquè encara que sembli mentida ens en cansem. Buidar el pis no deixa de ser acabar allò que ella va començar: marxar amb calma, a poc a poc, un peu darrera d'un altre. No hi ha tragèdia, tot i que podria semblar-ho. No hi ha ni tan sols el drama quotidià. Les coses van així, tal com cal.


Estic assegut al menjador de casa. Miro les parets amb una certa consciència vague: que ja no les miraré gaire cops més. Segurament les podré comptar amb els dits de la mà. Faig fotografies com si la càmera funcionés sola, no sóc jo qui prem el botonet. Aviat me n'aniré d'aquí i no hi tornaré mai més.

Si he de dir la veritat, no sé del cert on aniré. Mentre escalfo aigua per a un dels darrers sopars (espaguetis amb alguna cosa) imagino paisatges amples, oberts, llunyans. Llocs on marxaria sense maletes, lleuger com un animalet. Sento vent i onades, remor de canyes, batecs d'ales d'aus blanques i picudes.


L'Oriol ha deixat damunt la taula la maqueta de la corbeta Bounty que va fer als tretze anys (sí, la del motí i Marlon Brando, etc).  Potser és que el vaixell en miniatura em parla i em promet coses. Potser no hauria d'haver llegit en Joseph Conrad, però ara ja està fet.

18 comentaris:

  1. Els teus apunts d'una deconstrucció vital em porta a les meves múltiples deconstrurccions vitals. Fins i tot la Gaceta Ilustrada amb l'arribada a la lluna també forma part del meu imaginari de desmuntar un pis. És l'alegoria d'una generacií i de la seva Fe en un món millor que s'ha esvaït.

    ResponElimina
  2. Galderich: me n'alegro molt que t'hagis fixat en la fotografia de La gaceta Ilustrada, perquè l'he posat justament per això. Representa en el nostre imaginari un moment de la història en què la gent va somiar en un món diferent (millor?) que finalment no es va concretar.
    També confesso que en aquest procés de deconstrucció, en part faig servir el que per mi és malgrat tot el millor text de Paul Auter, La invenció de la solitud. Ho dic perquè no se sap mai: si no el coneixes te'l recomano i a més a més es llegeix en una sola tarda.

    ResponElimina
  3. LLuís, he passat pe aquest tràngilñ una vegada i t'entenc perfectament. La segona vegada vaig encarregar a una agencia de mudances que ho buidés tot, estalvia moltes melangies i agredolçors.

    ResponElimina
  4. No puc evitar sentir una certa tristor. La casa es converteix en pis, i ens desprenem dels llaços que ens hi unien.
    De la mateixa manera que ens desprenem d'allò material que fins fa poc ens acompanyava.

    Un capítol que es tanca, perquè un de nou es pugui escriure.

    M'encanta Auster, he de trobar aquest llibre.

    ResponElimina
  5. L’experiència de buidar un pis carregat de vivències és aclaparadora. Vas trobant coses que són retalls de la teva vida sovint compartides i oblidades, amb l'afegit de l’evidència que ja tot és passat.
    Les ‘coses’ tenen el valor addicional dels records.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Puigcarbó: entenc la dcisió d'encarregar la feina a una empresa, però a mi en el fons no em desagrada. Penso que és una cosa que em toca.

    ResponElimina
  7. La meva maleta: si trobes el Paul Auster i te'l llegeixes no te'n penediràs. Només et demano que facis saber les teves sensacions. "La invenció de la solitud" explica més o menys això mateix, com es desmunta un pis i com es construeix/deconstrueix la vida del pare.

    ResponElimina
  8. Alberich: aquest "valor afegit" que tenen els objectes requereix pensar i sentir. Però ara mateix ens estem dedicant a retornar-los a la simple categoria d'objectes. Algun dia explicaré el procés mental que permet separar els records de l'objecte, per poder llençar només un objecte.

    ResponElimina
  9. He llegit en alguna banda que alguna tribu que no recordo (d'això se'n diu una referència clara...) no té una paraula per a definir casa, en comptes d'això utilitzen l'equivalent de "capsa". Com un indret pels records. Poèticament trist.

    ResponElimina
  10. Lluís,

    Conec el que estàs vivint. És molt dolorós. Les petites coses dels nostres éssers estimats ens commouen. Jo vaig decidir no dur-me gaires coses de casa dels pares quan la vaig buidar. Just les coses que més els caracteritzaven. Les tinc en una caixa que no obro gaire i que encara no he desat. De fet, està a dins d'un armari d'Ikea que m'acabo de comprar.

    ResponElimina
  11. Joan: d'això se'n diu una referència, sí senyor. Però vès per on, m'has donat la idea per al següent pas en la meva reinvenció. La capseta dels records, que és un exercici procedent de les teràpies psicològiques i que a mi m'anirà com l'anell al dit.

    ResponElimina
  12. Maite: és curiós que els dos darrers comentaris hagueu usat el mot "capsa". Ara ja veig clar que he de fer una capseta-casa. Quan estigui feta la mostraré per aquesta finestreta.

    ResponElimina
  13. Lluís: jo he deixat ja uns quants pissos i qui sap les fotos i dibuixos que he anat perdent. Com quan vaig deixar una feina i em vaig quedar de tots aquests anys sols amb una caixa. És dur, però ara sols et dessitgo el millor. Salut. Borgo.

    ResponElimina
  14. Miquel: jo també he canviat de pis unes quantes vegades. Quan em poso a comptar-les m'agafa una men d'angoixa... I també, en cada canvi he abandonat més o menys conscientment dibuixos i pintures.

    ResponElimina
  15. La meva àvia sempre va estar de lloguer i abans d'anar a la residència ja es va tenir que desfer de moltes coses, així que quan es va morir li van donar a la meva mare una caixa de sabates on estaven tots els seus objectes personals...em vaig donar compte de que no som res...tot queda reduit a uns carnets, unes fotos (bladerunner) i unes cartes...

    ResponElimina
  16. Aris: dons jo ara estic més o menys fent el procés que convertirà tot un pis en una capsa de sabates. Una miniaturització de la vida?

    ResponElimina
  17. Si, es com miniaturitzar la vida en molt poques coses, me'n recordo que sempre portava unes fotos, lligades amb una goma, fotos de l'avi a l'Africa, d'ella. Quan l'anava veure sempre repetiem la mateixa història, treiem les fotos i les repasavem.

    ResponElimina
  18. Aris: m'estic dedicant a omplir una targeta de memòria amb les fotos velles, on apareixen paisatges i llocs que ja no sabrem on són. Semblen de fa segles...!

    ResponElimina