29 de març 2011

El republicà en calçotets



Ara que el senyor Spejbel és una animeta, té la pell més fina i sensible que mai. Mentre tenia un cos com el teu, va gaudir de la pell sense estalvis, i no el preocupaven les erosions, clivelles o esgarrinxades. Si corria per un camp d'herba alta, deixava que les punxes el punxessin, i si el picava un mosquit gaudia de la coïssor i es gratava fins a enrogir.

Ara que és tan lleu, li cal vigilar. Tan prim, quasi transparent i delicat, no pot arriscar-se. És estrany -pensa ell- que quan gairebé no té cos necessiti patir per la seva integritat. Quan era un cos, creia que els esperits no estan sotmesos al dolor i que no s'han de guardar de les coses de la pell. Ara que és un esperit, pateix pel cos.

Ahir mateix va haver de comprar calçotets. La gent de pell delicada no pot comprar calçotets qualssevol: s'ha d'estar atent a la goma elàstica, als plecs i costures, que no irritin. Un calçotet mal fet et pot esguerrar un bon dia, i mitja hora de caminar podria ser una tortura. Com que Spejbel té prejudicis arrossegats de la seva vida anterior, tampoc no es vol comprar Kleins ni Adidas ni Nikes. No és fàcil escollir.

Triant i remenant, el senyor Spejbel va fer cap a un carrer major farcit de botigues. En aquell poble, els habitants estan molt orgullosos de tenir el carrer de les botigues, i sempre hi van a passejar. Potser perquè els vidres dels aparadors els reflexen de cap a peus, van carrer amunt i carrer avall, i de vegades quan es troben un veí el saluden, o bé segueixen contemplant la seva imatge als vidres -i llavors no saluden.

Spejbel va trobar força botigues de roba interior en aquell carrer. Es va adonar que algunes d'elles venien tan sols roba per a home, i eren austeres, amb un lleu perfum de missa. El dependent que el va atendre va interrompre la lectura d'un llibret titulat Camino. En d'altres botigues era natural trobar mesclats calcetes i calçotets, i en alguna fins i tot s'exposaven també petits artilugis eròtics, boletes i dildos.

A Espanya, va pensar Spejbel amb un mig somriure agre, fins i tot per a comprar uns calçotets cal pensar de quina Espanya ets, quina et vol, quina t'insulta o quina t'acull. Clergymans, sobiranistes, fúria torera, fúria futbolera, fúria, fúria...

A entrada de vespre, el senyor Spejbel troba un model de calçotet que no és ni el més barat ni el més car, ni el lleig ni el bonic (tot i que a ell li agrada més). Però s'ajusta suaument al cos, no molesta. No és ni d'aquí ni d'allà. És com jo, pensa.

Quan surt de nou al carrer (se l'endu posat) s'adona que falten tot just quinze dies per al 14 d'abril.

(En Lluís Fernàndez va inventar-se L'anarquista nu el 1990 i jo m'he trobat avui el republicà en calçotets).

Pel fons del carrer, davant d'un palau gris, un senyor calb i amb ulleres, trist i dolgut, s'acomiada a mitja veu:

-Hasta la Tercera República!



Nota: la música que se sent de fons pertany a Diego el Cigala, que canta Suspiros de España. Com que se sent poc i malament, suposo que el vigilant del camp de sègol no m'ho tindrà en compte.

15 comentaris:

  1. Sembla haver-te envaït la supèrbia, però és pur artifici: està bé que et comparis a uns calçotets -perquè toques els collons i portes molta merda damunt- però d'aquí a pensar que no molestes...

    en qualsevol cas, fas bé també d'abraçar-te a la teva ombra.

    I ves en compte -si no per tu, pels altres- amb les espelmes: qui juga amb foc, al final es crema.

    (per cert, per 100 eurus hi ha unes webcams marca "mocosoft" que graves HD... ja sé que vas de cutre amb aspiracions de copiar. Guanyaries qualitat... de vida?)

    apa... fins Sant Martí i a veure si s'avança.

    ResponElimina
  2. Profeta: feia temps que en aquest blog no trobava aquesta mena de comentaris, però no els trobava a faltar. Deus haver vist que facilito el meu correu, de manera que si vols ja ho saps.
    Intuiexo que has escrit el comentari després de llegir molt en diagonal, però cadascú llegeix com vol i com pot.
    Tampoc no cal ser profeta -amb perdó- per vaticinar que si jugues amb foc et cremes. Viure implica córrer el risc de morir-se. Salut.

    ResponElimina
  3. més que un profeta, Lluís, aquest paio és un capullu integral, dit curt i ras, i a més a més un covard que s'amaga, com solen fer els que insulten o desbarren.

    ResponElimina
  4. Puigcarbó: els profetes no han estat mai gent clara, no es pot demanar més. Ni cal pensar-hi gaire. Si algú em vol dir res, fa molts dies vaig deixar clar el meu correu. Sincerament, allò que em sap greu és que els comentaris tractaran del cas i no del post. No l'he volgut esborrar perquè no ho he fet mai, ni he censurat mai res.

    ResponElimina
  5. Només l'encerten els profetes que profetitzen el que ja ha passat, o sia els economistes, i a vegades ni així.

    Bona nit

    ResponElimina
  6. Puigcarbó: bona nit. I els profetes que profetitzen obvietats, també encerten: et moriràs, el sol explotarà, etc.

    ResponElimina
  7. quan calgui, si cal, ja et faré un email...

    no volia fer públiques les teves tendències que vas signar com a "Mikel" en alguns fòrums; i no les faré ara...

    cal? no ho crec...

    tothom és hereu de les seves paraules.

    Però si ets sincer, que ho dubto, hauries de reconèixer que no tens cap escrúpol a jugar amb els sentiments. Segurament per inconsciència. I per poc respecte a la dignitat.

    Esborra'm si vols.

    I que no s'equivoqui en Puigcarbó: quan et faci el mail a tu, li'n faré còpia a ell.

    Em sembla que és fàcil discernir qui s'amaga en un anònim i qui té raons per fer-ho.

    ResponElimina
  8. Profeta: fes el que et sembli convenient, si creus que això resol res.

    ResponElimina
  9. només faltaria que hagués de demanar-te permís...!!!!! jajajajajajjaja

    ResponElimina
  10. Lluís,

    Passa'm l'adreça de la botiga on has comprat aquests calçotets. Vull estar elegant d'aquí a quinze dies. Ja saps, puc tenir un accident i la meva àvia sempre em deia que havia d'anar ben arreglat per dintre, que mai se sap...

    ResponElimina
  11. Galdeich: ai... qui trobés la botiga! Si el senyor Spejbel me'n dóna l'adreça ja ho comunicaré.

    ResponElimina
  12. Lluís, t'hauré d'anar seguint amb atenció perquè hi ha coses que se m'escapen d'aquest món d'alter egos que has bastit.
    Tota la sèrie Roser Albert em commou. Tot aquest desballestament emocional m'arriba endins perquè l'he viscut de maneres diferents. Aquesta sensació bategant que tenen els objectes...

    ResponElimina
  13. Enric: Doncs mira, m'agrada que t'agradi el blog. he anat provant coses molt diferents, i cada dos per tres canvio de registre. El joc dels alter egos sempre m'ha agradat molt, però de vegades ni jo mateix no sé què faig.

    ResponElimina
  14. Gran homenatge al gran Fontcuberta! O no es tracta d'un homenatge i el fet d'haver estat esborrat de la blogosfera és degut senzillament a que t'has equivocat amb la programació del post? (una duda me corroe, haw, haw!)

    ResponElimina
  15. Leblansky: ostres, és que ja està tot inventat... la idea era fer un homenatge en dues seqüències. La segona serà el dia del premi. De tota manera, la idea de fer-ho així ve justament d'haver-la espifiada més d'una vegada, quan em vaig adonar que apareixia un post fantasma als blogrolls enllaçats.

    ResponElimina