30 oct. 2015

En Saïd a Catalunya



"Yo soy Said" és el títol de l'article d'en Jordi Ledesma que es pot llegir a través d'aquest enllaç. En recomano la lectura perquè la prosa d'en Ledesma és diàfana i eficaç. No en va, és un dels referents de la novel·la negra dels nostres dies, al nostre país.

Tot i que també podria resumir el cas que explica de forma més prolixa, dic tan sols que en Ledesma relata una situació de discriminació flagrant que s'esdevé avui en una escola pública catalana. Que parla d'un nen de quatre anys, en Saïd.

Ho explico molt breument: en Saïd no va aportar la col·laboració de 10 euros que li demanava el centre per tal de participar a les festes escolars. De manera que avui ha marxat cap a casa sense la paperina amb els panellets que han fet a classe. La resta dels seus companys de grup, sí. Podem imaginar que, per sant Jordi, marxarà sense llibre.

Estic convençut que els fets (i la remor de fons) que descriu l'escriptor no són gens excepcionals, si no que el cas d'en Saïd actua com un paradigma. I si n'estic convençut és perquè fa anys que treballo a l'ensenyament públic, i l'experiència -com l'edat- m'ha ensenyat moltes coses. En Saïd no és una anècdota ni una excepció. I dit això, també cal dir, en favor dels professionals de l'escola pública, que hi ha molts centres escolars on aquesta situació tan lamentable no es dóna o bé s'ha corregit de forma satisfactòria (posant-hi intenció, diàleg, pacte, etc). Però a mi em sembla que, ni que hi hagués un sol Saïd, caldria explicar-ho. Que vol dir denunciar-ho.

La situació que explica Ledesma qüestiona no tan sols l'ètica personal d'algunes persones (professionals de l'educació pública que han aprovat unes oposicions i que han estat validats com a directius competents). També qüestiona la idea de servei "públic". I en darrer terme, obliga a pensar sobre la sociologia del país. I sobre els efectes devastadors que ha tingut la política de reducció pressupostària dels governs d'Artur Mas. Quan hom deixa d'invertir en educació pública, no tan sols malmet el funcionament i la qualitat de l'escola: també deixa anar un virus letal a la societat.

Per a què es donin aquestes situacions cal que hi hagi uns actors, persones que prenen decisions dràstiques i que contenen un grau alt de crueltat. I cal, sobretot, que hi hagi una sociologia majoritària aquiescent, conforme, que accepta i que aprova. Que mormola en veu més o menys baixa. A la qual no li importa gens que els seus fills comencin a aprendre, ben aviat, que no som tots iguals, que n'hi ha uns que són d'aquí i uns altres que no, que són d'allà o de més enllà encara. Que hi ha unes famílies, d'aquí, que estimen els seus fills i unes altres, d'allà, que els estimen menys.

No puc deixar de pensar (de sospitar, de témer) que les circumstàncies polítiques actuals tenen alguna influència en la realitat quotidiana. Sembla que me'n vagi per les branques, però no: és simptomàtic que, a les darreres eleccions autonòmiques, a Catalunya no s'hi hagi presentat cap grup polític d'extrema dreta. Algú podria dir, tot satisfet, que és una opció inexistent al país. Però és fals: hi ha amplis sectors de la població que són decididament xenòfobs i identitaris, i partidaris de la discriminació. Aquests sectors se senten acollits en més d'una opció: jo n'identifico tres.

Tampoc no seria just liquidar la qüestió reduint-la al circ dels partits polítics. La lletra de "El cant dels Segadors" (l'himne català, que es canta molt sovint i de forma massiva) diu que Catalunya "tornarà" a ser rica i plena. Ho diu així, en futur. Parla de la riquesa i la plenitud que habitaven un passat mític, i anuncia que algun dia tornarem a l'estat de gràcia. Es pot inferir que Catalunya, ara, no és rica i plena (és pobra i buida?). I això potser explica el caràcter estalviador i auster que ens impregna. Per no dir gasiu, egoïsta.

Em demano si aquest país nou que afirmen té res d'interessant, d'exemplar o de democràtic a explicar. Em demano si no caldria parlar més dels Saïds i de l'escola pública. Analitzar el significat de l'expressió "funció pública" i fins i tot de "generalitat". Em demano si no caldria repensar amb calma el mite del país d'acollida, del país integrador, del país simpàtic format per múltiples cultures que conviuen en harmonia. El mite que diu que els excloents són els altres.

I si per ventura el cas d'en Saïd fos una excepció, m'agradaria que les autoritats competents (que són moltes i alhora concretes, molt ben definides i amb nom, cognom i càrrec) fessin allò que cal fer.

(I un altre dia parlarem de les escoles públiques que duen nom de sant, de santa i de marededéu trobada).

2 comentaris:

  1. Llegint l'article d'en Jordi també he pensat que era una escola privada. Jo tinc moltes amigues mestres i t'asseguro que no deixarien a cap nen sense els panellets ni qualsevol altre cosa. En quin pais vivim, i parlo de Catalunya que tant està en boca de tots i molts pensen com aquesta escola. Felicitats Lluís escrius molt bé!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lamentablement (molt lamentablement) és una escola pública, i això és el factor que ens ha de fer pensar. Fa anys que treballo a l'ensenyament públic, i tampoc no he vist mai davant meu una situació com aquesta, que no permetria que passés sense moure el que calgui. Però també sé perquè arriba a passar: hi ha un ambient que flota. Mentre també vivim aquesta exaltació de Catalunya, que es vol presentar com una comunitat exemplar i democràtica amb molta alegria i molt poc fonament.
      Gràcies per participar.

      Elimina