1 oct. 2015

El senyoret Mas


Visc en una colònia obrera d'un poble petit, de comarques. En un país petit i insignificant, El propietari de la colònia és un senyor que viu lluny, a la capital. El regiment de la colònia el delega en un encarregat, que prové d'una bona família del poble, de les bones famílies de tota la vida. Abans, els encarregats eren els cacics d'aquestes terres, que es passaven el càrrec de pares a fills.

Des de fa uns anys, el propietari i els cacics (que llegien llibres com nosaltres i sabien les coses que passaven a l'estranger de nord enllà, i d'oest enllà també) van decidir fer un canvi per guanyar-se el favor popular, i van decidir que els encarregats serien escollits per votació. Per aconseguir-ho calia enredar una mica el poble, és clar: van permetre que hi hagués altres candidats, de classe mitjana o fins i tot baixa. Van fer les normes del joc i ara, des de fa uns anys, l'encarregat continua sent el cacic però l'hem escollit democràticament. De vegades per majoria simple, de vegades absoluta o excepcional, un fet que sempre sorprèn els vells del poble.

Darrerament, l'encarregat està una mica enfadat amb el propietari, perquè a ell li agradaria manar una mica més. Diu que es vol rebel·lar per establir-se pel seu compte. Diu que això ens beneficiarà a tots, malgrat que mai no ens explica com ho farà. Des que estan enfadats, ens convoquen a votar-los cada dos per tres, per provar qui té més suports entre el poble. I nosaltres, que cada cop som més pobres, els anem a votar. Això també sorprèn els vells del poble.

Cal dir que cada cop votem menys per l'encarregat (el d'ara es diu Senyor Mas, no sé si ja ho havia dit). I també menys pel Senyor Propietari. El senyor Mas cada cop ens enganya menys, però encara ens enganya molt. Darrerament sembla que tot li surti malament, però ell encara mana i prova tot de trucs i estratagemes per continuar manant-nos. En els darrers dies, el senyor Propietari i el Senyor Mas s'han embrancat en una nova disputa. Diuen que tots tenen por que l'altre plegui, i s'emboliquen en noves baralles per atreure el nostre favor a l'un o a l'altre. La baralla entre ells dos és la forma que tenen de conservar la seva força i de conservar els nostres favors, que ells converteixen en vots.

De vegades sembla que el propietari de la colònia (que es diu Don Mariano, no sé si ho havia dit) i el senyoret Mas siguin la mateixa persona. Això no tan sols ho creuen els esotèrics i els que busquen els tres peus del gat. De vegades sembla que siguin dues persones diferents, però que es necessiten l'una a l'altra més que res en el món, més que el pa i l'aigua.
-Sant Jordi necessita el drac i el drac necessita sant Jordi -em va dir un vell del poble- L'un sense l'altre no són res, i la seva lluita ens manté entretinguts.

Mentre el senyoret Mas i Don Mariano ens mantinguin entretinguts, diuen els vells que cada cop serem més pobres i més tristos. Que fem pena. Però hi ha una gent que no ho veuen així, i ens posen futbol els diumenges i banderes pels balcons. No sé pas què serà del poble, perquè jo també em sento més pobre, més trist i més apenat. I a més a més, el conte de sant Jordi i el Drac no m'ha agradat mai. M'agrada més Moby Dick.

6 comentaris:

  1. Fantàstic...

    I van acabar junts al Majestic ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I aquest cop potser serà el Reina Sofía.

      Elimina
  2. Però aquest cop si, no? Aquest cop sembla que va de debò? 18 mesos diuen...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et veig optimista, i he de dir que jo -si fos independentista- no tindria cap motiu per estar-ho. En parlem d'aquí a 18 mesos, però jo m'hi jugo un dit que d'aquí a quatre anys serem on som. Amb més embolics i banderes i declaracions i una infinitat de moments històrics pel mig, això que no falti.

      Elimina
    2. Tan de bo perdis el dit :P

      Elimina
  3. Ja m'imagino l'ambient de la colònia, amb els obrers treballant de sol a sol. Alguns es queixen, però els fan callar. Es treballa dur, però l'encarregat es porta amb ells com un pare. És rigorós, però els estima com si fossin els seus fills. "Què voleu? Tornar a treballar la terra? Vosaltres la faríeu anar millor, la fàbrica? Però si no en sabeu... No heu anat mai a escola. Nosaltres hem nascut per treballar. La resta és només qüestió de sort. Mira, veus, la nena, amb 15 anys, l'encarregat ja la crida al despatx."

    ResponElimina