6 nov. 2015

Una Catalunya decadent? (notes i impressions)


Recullo idees i pensaments que tinc repartits pels racons mentals, i per raconets de llibretes quadriculades i de paper llis, de tapa dura i de tapa tova. Algunes estan comprades als basars dels xinesos i d'altres en papereries de catalans, no excessivament cares ni elegants. I en grans supermercats: una d'aquestes llibretes imita amb una solvència esfereïdora les caríssimes Moleskine. Però és del Lidl i em va costar 2 euros.

He escrit algunes idees al tren, dins del cotxe (aprofitant la pausa d'un semàfor), a la cuina mentre cuino, etc. No tinc capacitat d'assagista, però reconec que m'hagués agradat més fer assaig que no pas novel·la d'entreteniment: comprendre quines són les limitacions personals és, sens dubte, una de les millors virtuts que podem cultivar. I no obstant la predisposició humil i estoica, no em puc resistir de mirar-me el món proper i de prendre notes.
  • Algú em va explicar que les cultures en decadència passen per diverses etapes, una de les quals és l'exaltació de sí mateixes, l'eufòria i la tendència a sentir-se úniques, especials. Àdhuc superiors, escollides. El dia 5 de novembre del 2015, la televisió pública catalana va emetre un documental que semblava dadaïsta sense pretendre-ho, perquè estava vernissat de seriositat i academicitat: suggeria que Leonardo da Vinci era català.
  • La primera víctima del patriotisme independentista català ha estat l'autocrítica. La segona, el sentit de l'humor. Hi ha una tendència molt acusada a un llenguatge trascendent i exaltat, a una imatgeria excessiva, a l'ús d'uns termes grandiosos. A una revisió de la història d'arrel romàntica i pre-racional on el "relat" mitològic adquireix un relleu extraordinari. Reaparaeixen els herois i els màrtirs en el lèxic habitual, i aquests substantius s'usen amb una severíssima seriositat que impedeix qualsevol mirada irònica: prohibit fer bromes amb el cap del general Moragas o amb la covardia de Rafael de Casanovas (una covardia que, al capdavall, el fa comprensible i humà). La discapacitat autocrítica pot fer un mal immesurable.
  • L'any 2014 es va produir un dels fracassos editorials més espectaculars dels darrers anys. Es van editar infinitat de llibres que tractaven del tricentenari dels fets de 1714, i tots ells descrivien aquell instant de la història com una guerra d'Espanya contra Catalunya, en una estranya interpretació del que fou una guerra successòria entre monarques europeus (en la qual les autoritats barcelonines -que no "catalanes"- van prendre partit pel bàndol més conservador). No pretenc qüestionar el contingut dels llibres. Tan sols exposar que els catalans de sentiments independentistes (els prop de dos milions de destinataris teòrics, els que desfilen a les ordres de la Carme Forcadell i habillats amb la samarreta que els ven) no van sentir la necessitat de documentar-se: en tenien prou amb les idees prèvies sobre el cas. Hi ha prop de dos milions de ciutadans disposats a comprar-se una samarreta a can Forcadell, però ni tans sols un 10% no es va comprar cap dels llibres que els explicaven què va passar el 1714. No és el coneixement allò que més es valora.
  • Hi ha veus cultes, intel·ligents i assenyades que ens adverteixen de dèficits greus, de mancances importants i de retrocessos molt notables. Aquestes veus solen rebre una audiència mínima i residual. O bé són acusades de traïció (els pobles decadents es caracteritzen, també, per la recerca intensiva de traïdors).
  • La producció cultural catalana mostra un declivi evident. L'assaig està desaparegut, el cinema no hi és. En consonància, el "consum" cultural mostra un perfil mínim: les vendes de llibres d'autors catalans són cada cop més minses. Malgrat que no hi ha estudis seriosos, la societat catalana mostra una preferència molt majoritària per l'espectacle fàcil, l'evasió, el futbol, etc. L'oferta d'una cultura "mitjana" s'esvaeix al ritme en què no ho fa la demanda. 
  • El retrocés en l'ús social de la llengua catalana evidencia allò que ningú no gosa dir en veu alta: la Llei de Normalització Lingüistica i la immersió escolar presenten un fracàs enorme. L'idioma català no ha esdevingut la llengua del carrer, ni és la llengua vehicular dels immigrants. A les escoles, el català no es parla als patis i es desdibuixa a les aules (parlo de l'àrea d'influència de Barcelona, on hi viu el 80% de la població catalana).
  • Els experts expliquen amb pèls i senyals l'empobriment de les estructures de la llengua "autòctona": l'evolució del lèxic i la sintaxi mostren un procés de castellanització molt avançat. En aquest sentit, fa tot l'efecte que hem superat fa molta estona el punt de la reversibilitat.
  • Això que la premsa anomena el "procés" (cap a la independència) té molts elements de maniobra improvisada (i atabalada) per construir un discurs de la ficció i del mite que projecti una ombra prou densa sobre la realitat. En aquells punts en què la realitat s'imposa encara per sobre de l'imaginari (les desigualtats, la pobresa, l'atur, etc) se sol respondre amb una promesa metafísica: ho resoldrem quan siguem independents, perquè tot és culpa d'Espanya. Quan jo era molt jovenet, recordo que vaig preguntar als meus pares perquè hi havia captaires pels carrers i persones que vivien en barraques. Em van respondre que era culpa d'en Franco, i que la democràcia ho resoldria.
  • Els catalans independentistes fixen la seva mirada sobre Espanya per tal de trobar-li tots els defectes possibles (no és difícil de trobar-n'hi, és clar). Els catalans no-independentistes ens mirem com és Catalunya. Li trobem tants defectes com els altres a Espanya, perquè no som capaços de distingir entre els defectes propis i els aliens. La situació és paradoxal i fins i tot còmica. O tragicòmica. De vegades, em fa l'efecte que a mi em preocupa més Catalunya que no pas als independentistes, que semblen preocupats (obsedits?) en mirar-e tot el dia el país que més odien de tots. A priori, no sembla l'actitud més constructiva. I implica, novament, una fugida intel·lectual per evitar el debat sobre allò que som i allò que no som.
  • El periode històric que els llibres qualifiquen de "Decadència" (per oposició a la "Renaixença" de l'Aribau i companyia de poetes aficionats al rodolí patriòtic) era molt menys decadent que allò que vivim avui. En temps de Verdaguer, moltíssima gent coneixia el poeta i la seva obra. Els seus poemes eren memoritzats i recitats. Avui, m'agradaria saber quantes persones de les que transiten un carrer cèntric de Barcelona (o de Tarragona) sabrien respondre a la pregunta: Qui és Joan Margarit? Tenim dues formes de veure-ho: o bé Joan Margarit és un poeta dolent i impopular, o bé la poesia catalana no li interessa a ningú. Les opcions no són excloents. I serveixen també per la novel·la, la novel·la negra, el cinema o el teatre.

2 comentaris:

  1. Vols dir que això de la independencia té a veure amb la cultura catalana? Jo ho faig pels calers, tot lo altre meeeh

    ResponElimina