7 oct. 2015

Mort d'una nena


El món està raonablement ben organitzat, la democràcia és un bon sistema i quan et jubilis cobraràs la pensió que et pertoca. Ah, i una alta cosa: els nens no es moren.

Aquestes són algunes de les certeses indiscutibles entre les quals ens movem, des que ens llevem fins que ens acotxem de nou, per estar presentables i productius l'endemà.

La mort és allò que els passa als altres i és un fenomen que afecta, de preferència, persones velles i malaltes, que estan arribant al límit esperable de la vida. En el nostre univers la mort està molt mal vista, però l'acceptem (de mala gana) en els termes anteriors, és a dir, quan toca aquells que s'apropen o superen l'edat estadística que assenyala l'esperança de vida als països de l'òrbita europea i occidental.

De vegades, però.

Que els nens es moren ho descobreixes quan visites un cementiri de poble, i sols mostrar una mena de sorpresa esgarrifada quan llegeixes la làpida renegrida, coberta de líquens verd-grisos. Les dates inscrites defineixen un periode d'anys molt petit. Marcel Dupuy, 1968-1976.

Per un instant, com en un esclat de llum sèpia, intueixes la vetlla del petit cadàver: una mare i un pare d'aspecte rural, aclaparats per un dolor que no té paraules. Dos rostres muts, congelats. L'orfenesa explica la situació del fill que no té pares vius, però no hi ha cap mot que defineixi els pares vius d'un fill mort. Et sorprèns que, després de milers d'anys de civilització i de llenguatge, no tinguem aquesta paraula.

El primer pensament racional que et ve a la ment és que, abans (i com més abans encara més) la ciència estava atrassada, i les males condicions higièniques i la misèria entaforades al fons del temps feien estralls entre la pobra canalla de temps llunyans. I de poble petit. La mort dels nens sembla antiga i pagesa.

Avui, amb prou feines podríem explicar què vol dir un "albat". Els embarassos que la natura interromp no apareixen mai als mitjans. I solem pensar que l'índex de natalitat dels pobles "subdesenvolupats" és estrafolari i exagerat, conseqüència d'alguna disfunció: la manca de mitjans anticonceptius o una desaforada apetència sexual. Aquesta gent es reprodueixen com els conills, he sentit diversos cops. Potser no se'ns acut que ells tenen present l'estadística dels albats, la incidència de la mort durant els primers anys de vida.

Llavors, inesperadament enmig del procés independentista i les imputacions judicials de grans prohoms de la pàtria, veiem la mort d'una nena de dotze anys televisada en directe.

És monstruós, diuen
És pornogràfic, morbós, immoral, diuen

Algú ho aprofita per dir que la lluita contra la naturalesa no acaba mai, i vol recordar que la naturalesa és cruel i salvatge, i que crea malalties espantoses, com sorgides d'una imaginació perversa. Molts ho aprofiten per reclamar canvis legislatius i, de passada, canvis morals i àdhuc electorals. Molts més busquen frases boniques extretes apressadament de Paulo Coelho. No faltarà el més agosarat, que s'ha topat l'Elisabeth Kübler Ross i això li permet prendre avantatge metafísic.

Parlem d'una humanitat fictícia, de grans valors i empaties i projectes universals inconclusos però a l'abast. El somni burgès d'una Europa dels valors i dels drets. Algú reclamarà el nen sirià mort a la platja de Turquia. Hi afegiran els infants palestins destrossats per les bombes dels jueus i la Pilar Rahola ho relativitzarà amb l'argument de l'anti-sionisme. No fóra estrany que, en algun instant de la discussió, hi aparegués el terme "nazi" com a intent de liquidar la qüestió i canviar de tema, per poder transitar cap a una tertúlia sobre la darrera pel·li de l'Amenábar . La mort dels nens esdevé un debat a les pantalles i a l'hora d'esmorzar dels buròcrates. La mort dels nens s'esvaeix entre croissants i cafès amb llet.

Els tertulians es remouen a les cadires, augmenten la cotització, s'empesquen frases enginyoses que duguin la qüestió de la mort dels nens envers l'assumpte filosòfic de l'eutanàsia, que és una paraula de bella etimologia que ens permet anomenar la Grècia clàssica o dels filòsofs de la New Age.

Endur-se la mort dels nens enllà, ben enllà de la mort, fins als paradisos del discurs bonic. I si pot ser, metafòric, el·líptic. Construït amb frases de gran profunditat moral i alhora de virtuosisme dialèctic, o de retòrica florida.

Potser algú es demanarà on van a parar els cossos dels infants que no neixen. A França els enterren als cementiris, però... què se'n fa, dels seus cossets, al sud del Pirineu?

Algú dirà que, a la Catalunya independent, els nens no es moriran. Un altre (des de l'altra banda del riu) dirà que encara es moriran més. Un guionista pensarà en un capítol nou i estremidor per a la propera temporada de "Polseres vermelles", que farà guanyar audiències i dividends i prestigi. Tot s'hi val per no parlar de la mort dels nens i per mantenir-la invisible.

O en la ficció.

No hi deu haver cap millor mètode per invisibilitzar la mort dels nens que fer-ne tertúlies.

Per erradicar de la realitat la mort dels nens només cal televisar-la.

4 comentaris:

  1. Es continuen morint sí, però en percentatge menor respecte dècades anteriors, la medicina avança a poc a poc i cada vegada està lleugerament més estesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és clar. El que no tinc tan clar és si l'espècie avança al mateix ritme que la medicina (ni en quina direcció).

      Elimina
  2. Potser els pares d'aquesta pobra nena de Galícia, per escurçar-li el patiment, han hagut de fer públic el seu cas. Tot i que ho puc entendre, em sembla abominable i, sobretot trist, que un acte tan exclusivament personal com és la mort (el naixement, per contra, és més gregari), es mostri, s'escampi, s'esbombi, i deixi de ser íntim, propi, únic, com em sembla desitjable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc els motius de la família per visibilitzar el cas als mitjans. Però allò que han fet els mitjans un cop han tingut el cas a les mans no ho veig gaire clar.

      Elimina