2 oct. 2015

Llegim amb plaer però escrivim amb sofriment?


a en Jordi Canal, que de tot això en sap més que jo

ENTRE XIBALBÀ I PORT AVENTURA

-Estic escrivint un projecte de novel·la que vol fusionar "El cor de les tenebres" d'en Conrad amb el mite maia de Xibalbà. Entre d'altres coses. Perquè també penso en "El mar" d'en Blai Bonet i en "Lost Highway" d'en Lynch... En part, tracta dels "sense sostre"... Tot s'esdevé a Catalunya, entre els anys 2012 i 2015. Però m'ho estic passant fatal -confesso en veu cada cop més baixa, quasi trista.
-Ah, doncs si t'ho passes malament deixa-ho córrer, perquè ja hi ha prou penes a la vida.

La conversa és quasi fictícia. Però molt versemblant. La resposta és la més probable, possible i plausible. Tenim una aversió enorme i creixent envers les activitats que no siguin plaents, potser perquè en el fons del fons estem convençuts que hem construït un món de merda, on el més recomanable és l'evasió. El qui vol retratar la merda queda proscrit. No fos cas que apareguis a la fotografia.

Gairebé tothom parla del "plaer de la lectura" amb aquella alegria, i el plaer de la lectura és un dels arguments que esgrimim sovint mestres i pares i mares per intentar dur els vàstags cap a la lectura. Tal vegada perquè en cada edat es té una idea diferent del significat de "plaer", a mi em sembla que és un argument inútil. Jo m'oblidaria d'aquest eslògan. Potser caldria explicar un fenomen molt complicat, com és el plaer intel·lectual. Un plaer que sorgeix de la consciència d'obtenir coneixement o idees noves, i de vegades sobre aspectes dolorosos o lletjos. Però... com s'explica el "plaer intel·lectual" a una persona que té entre 12 i 18 anys?

Aquest és un debat interessant. O interessant per a uns quants.

I un altre debat interessant que es relaciona amb aquest parla de si els escriptors gaudeixen o sofreixen quan escriuen. Darrerament llegeixo entrevistes en què alguns escriptors afirmen que s'ho passen pipa mentre escriuen, i a mi em sobrevé una emoció bipolar: entre l'enveja i l'ira. Recordo el pobre RM Rilke de les "Cartes a un jove poeta", on explica que cal escriure només quan escriure és una necessitat vital. Penso en el Marquès de Sade composant "Justine o les dissorts de la virtut" presoner a la Bastilla, escrivint als parracs de la camisa perquè no li donaven fulls de paper.

Penso en Vasili Grossman quan escriu "El llibre negre", la primera crònica del primer reporter rus que va entrar en un camp d'extermini nazi. Un llibre de lectura insuportable, tan insuportable que és un dels més bells que mai no he llegit.

Penso en Beethoven, sord, escrivint la partitura de la Novena Simfonia. O en Jorge Luis Borges, cec, dictant "Atlas". I també penso en Michellangelo quan esculpeix, i en els set anys de vida que Joyce va esmerçar en la redacció de l'"Ulisses". Penso en Shalamov i els "Relats de Kolimà" mentre recrea els anys viscuts al camp de treball (entre altres motius, per haver malparlat d'un escriptor del règim). Solzhenitsyn. Bulgàkov, que reviu l'adicció a la morfina en uns contes esfereïdors, vigorosament plens d'un humor tràgic i negre. Dostoievski, que escrivia novel·les llargues perquè l'editor li pagava en funció del pes del paper escrit que li duia (afegia plom a la tinta?). Recordo Van Gogh i Gauguin. La mala llet proverbial de Picasso (que ho demanin a les amants i als fills). Les germanes Brönte, tancades en un espai asfixiant on escrivien perquè creien que la literatura les salvaria de l'horror. HP Lovecraft, remenant els dimonis de l'ànima i donat-los noms.

Em fa l'efecte que vivim en un temps esquizoide, repartit entre dues tendències oposades (complementàries?) que no tan sols conviuen en la societat si no també dins de cadascun de nosaltres. (No es tracta tan sols de la societat catalana dividida entre processistes i federalistes).
  • D'una banda, vivim temps gòtics i romàntics, i potser per això alguns valorem les creacions que sorgeixen del sofriment del creador. Tal vegada aquesta predisposició sigui una rèmora del pensament cristià, on preval el relat del pecat i l'expiació. Però Yukio Mishima no prové del món cristià, i allò que expressa a "El mariner que va perdre la gràcia del mar" és un sofriment enorme. David Lynch planteja qüestions àrdues, complexes i difícils de pair a "Inland Empire", com Lars Von Trier a "L'anticrist". Quin embolic!
  • Alhora també vivim temps hedonistes, lúdics, de facilitat i d'humor banal. Temps de llibres d'autoajuda i de creixement personal, de pornografia emocional televisada, de superficialitat terapèutica. Literatura xiroia. Addicció al plaer i la distracció, a l'entreteniment. I aversió a la dificultat, l'esforç, el dolor, la lletjor. En aquesta cara de l'univers, l'escriptor valorat és el que gaudeix escrivint (en cap de setmana o en periode de vacances laborals pagades). És probable que transmeti al text la diversió que ha experimentat escrivint, i que per tant el lector rebi aquesta diversió. La lectura com a divertiment i com a esbarjo és una realitat, i tothom dirà que és lícita. I fins i tot necessària. Com també és necessari el paracetamol. Hom se'n va a dormir millor i més tranquil després de llegir unes pàgines d'en Coelho
Per comprendre res potser caldria visitar la frontera entre el plaer i el dolor (i altre cop el Marquès!). Hi ha plaers dolorosos i dolors plaents més enllà de la sexualitat? Hi ha plaer estètic en la contemplació de la pintura d'en Lucien Freud o de l'Odd Nerdrum?

Hi ha cap relació entre plaer i facilitat? Què tenen a veure la creació i el patiment? L'art i el malestar tenen punts en comú? Es pot escriure res interessant des del benestar? Per què l'obra d'en Baltasar Porcel es va tornar tan rematadament insignificant i dolenta quan l'autor va obtenir càrrec públic (mitjançant en Pujol) i columna a La Vanguardia? Quines qüestions tan velles i tan rebregades!

Són tan velles i tan avorrides que provaré de deixar-ne tres de noves (però poc originals):
  • quins són els llibres més llegits (o més comprats) a les llibreries catalanes i en quina banda dels dos móns estètics se situa la majoria? Com es valoren les majories? (ho pregunto sense cap intenció plebiscitària).  
  • quina relació hi ha entre la legió de "lletraferits", de relataires i de poetes (sovint addictes a la rima decimonònica ABAB o àdhuc AABB?) i el públic lector? Són els mateixos?
  • les xarxes socials promouen el coneixement o organitzen l'estupidesa (per primer cop a la història de la humanitat)?

9 comentaris:

  1. Lluís, m'has tret un pes de sobre quan has dit que Dostoievski escrivia llibres tant llargs perquè els hi pagaven a pes, la veritat és que els hi retallaria a la meitat i ara entenc la raó. A Tolstoi li devia passar igual, no?
    Penso que el plaer d'aprendre s'adquireix amb l'edat, els nens petits prefereixen jugar i ja està bé que sigui així.
    Avui dia hi ha molts llibres per triar i funciona el boca orella o la propaganda per les xarxes, per això no sempre es ven millor el llibre més ben escrit sinó el que ha conectat, pel que sigui, amb la gent. El perill és que tots acabem llegint el mateix. No sé, segur que tu saps molt millor la resposta a les preguntes que jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cas de Dostoievski és completament cert, i a mi em provoca una enorme empatia amb el geni rus.
      Evidentment que els nens i les nenes han de jugar sobretot i per sobre de tot, perquè el joc és un aprenentatge enorme i molt important. Jo, que treballo a primària, els dic que juguin a partir de les 5 i que no facin extraescolars.
      Pel què fa als boca-orella i les xarxes, a mi em sembla molt bé que funcionin els canals espontanis. Tal com deia en Sebastià Bennasar fa poc, el paper del crític també és molt important, perquè mediatitza. Una societat amb molt de boca-orella i sense crítics no és una societat millor. No sabem com és una societat millor, però segur que és una societat que sàpiga trobar el punt mig entre els extrems (tal com deien els grecs de fa 3000 anys).

      Elimina
  2. Passaba tambè amb Assimov que es deia cobrava a tant per paraula. Dit això, suposo que depén del que o sobre que vuguis escriure, a mi em passa que quan començaba una novel·la, de fet ja la tenia al cap del principi al final i aleshores escriure es transforma en un plaer, per què a més vius intensament el procés, que a mi m'absorvia completament. I passa tambè sovint, que llegint pateixes molt.

    salut i endavant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un part és dolorós o és plaent? Un home mai no podrà respondre aquesta pregunta. Ens hem de conformar amb respondre qüestions molt més petites, com aquesta d'escriure una novel·la auto-inseminada.

      Elimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. JO HE TINGUT TRES FILLES I NI ME N'HE ASSABENTAT A L'HORA DEL PART.... Potser nomès haurien d'escriure les dones, pensa.hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És evident que els mascles no tenim res a dir sobre els parts. Només podem parlar de parts metafòrics, i qui sap si la metàfora orginal no fou aquesta.

      Elimina
  5. No es podria dir millor, gràcies.
    Talment d'acord amb Rilke quan diu NECESSITAT VITAL. El què et tortura per dintre ha de sortir, en qualsevol de les formes artístiques. Si no es transforma en malaltia...o ... Al meu parer, qui no escriu amb dolor, és un bon, molt bon o un excel-lent professional en el seu ofici. Amb un bon domini de les tècniques, dels diferents llenguatges i si tens bona immaginació i moltes coses a dir tens un bon llibre, pintura, música...Però què és el què volen comunicar? Reflecteixen cap dolor Vital?
    Com molt bé has esmentat a Edd Nerdrum, ell és art. Vida, manera de viure i les seves obres.

    Per als joves, és clar que no els hi diria que el món és una merda (tot i que ho penso), No se'ls pot obligar a llegir. N'hi han que tot i estar rodejats de llibres no llegeixen i al contrari, els que no tenen cap al voltant, els búsquen on sigui (els menys). Sobretot se'ls ha de fer estimar a aprendre a escriu-re i a llegir. Llegir el que sigui. Com? Muy difícil!!! y aun más con toda la tecnología que nos rodea.

    Disculpa si he fet moltes faltes d'ortografia...
    Salut i a escriu-re amb dolor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La creació sorgeix del dolor. I si no fos així m'agradaria saber a partir de què fa el millor cinema del segle XX un home com Andrei Tarkosvki. Dolor de ser rus o dolor de ser català. No pot sortir de l'orgull, de la satisfacció. Als joves cal fer-los arribar l'amor al coneixement, no a la lectura. L'escriptura és una forma de coneixement que ens fa germans dels qui van escriure abans que nosaltres. És una tema massa extens, massa complex...
      https://youtu.be/8N5oiRPxUJ0

      Elimina