24 jul. 2015

Ruiz Garzón: crònica de la derrota

Ricard Ruiz | Foto: Nacho Calonge
Ricard Ruiz Garzón. Imatge de Nacho Calonge extreta de "Núvol"

En Sebastià Bennasar, que sap de què parla i per quins motius, ressenya al seu blog l'entrevista a Ricard Ruiz Garzón apareguda a "Núvol", i la titula "La destrucció de la cultura". "Núvol" és un referent en la crítica cultural, i potser un referent solitari. Les qüestions que s'hi plantegen són valentes, els punts de vista són plurals i les tesis són reptes que no haurien de caure en el no-res, tal com (pessimistament) em fa l'efecte que passa.

La crítica cultural independent es bat en retirada. Un cop vençuda i derrotada. Això és el que explica Ruiz Garzón, que ha intentat dignificar-la. Se centra en la crítica literària, però és obvi que podríem extendre el diagnòstic a qualsevol altre àmbit. També podríem parlar dels altres sectors de la vida que estan sent àmpliament derrotats (educació, sanitat, etc), però això em duria a consideracions massa genèriques.

Bennasar diagnostica i pronostica amb precisió en aquest paràgraf:
Tot això té una conseqüència directa molt greu que és l’avanç en la destrucció de la cultura. Accepto que potser el veredicte és catastrofista però mirem-ho amb una mica de deteniment i centrant-nos en la indústria del llibre. La manca de prescriptors i de crítics professionals ens aboca a no poder distingir entre allò que objectivament és bo i allò que és dolent. La falta de crítics independents i l’escàs ressò dels seus texts (llibres molt dolents que són a les llistes dels més venuts, per exemple, sense que les crítiques negatives influeixen en la ciutadania, com denuncia Ruiz Garzón)- i jo hi afegiria l’escàs ressò que té la literatura catalana en general als mitjans de comunicació, que encara pensen que tot el que ve de fora és millor que el que es fa a casa- ens du a un camí que va de cap a la prescripció amb interessos al darrere. I si a això li afegim un gruix de creadors que s’hi pot dedicar només com a segona ocupació després de resoldre tots els seus problemes de supervivència, ens trobarem també amb una literatura que tornarà a ser només una segona ocupació per a l’immens gruix d’escriptors, una situació que s’havia començat a subvertir en els anys 90.
A mi em sorprèn que un país aparentment decidit a apostar per la sobirania i que recupera el to identitari sigui el mateix país que abandona allò que foren els seus puntals clàssics: la identitat catalana havia estat, tradicionalment, bastida damunt de la identitat cultural: llengua, literatura, etc. Caldria reflexionar sobre el gir actual, en què la identitat passa al camp semàntic de la denominació jurídico-administrativa (nació independent, estat propi, etc) i alhora cedeix la cultura a les mans del "mercat": crítics a sou dels interessos comercials, tertulians adotzenats i subvencionats, publicistes. En aquest sentit, Catalunya ha entrat en un procés que, per dir-ho amb una ironia amarga, podríem anomenar d'andorrització.

Com hem arribat fins aquí? Quines opcions tenim? A mi se m'acuden elements per analitzar i debatre, a més a més de tot allò que diuen Ruiz Garzón i Bennasar:
  • els 30 anys de cultura subvencionada pels governs catalans han creat un panorama de mediocritat escandalós. La política cutural dels governs Pujol va tenir un efecte nefast que va ser lleugerament contrarrestat pel periode en què Ferran Mascarell va fer de conseller de cultura durant el tripartit. (Però Mascarell es va mudar a Convergència i es va acabar la tendència renovadora). En aquest article està força ben explicat: "Perquè no existeix una cultura crítica a Catalunya?" 
  • el debat mai no resolt entre la cultura subvencionada i la cultura independent. No es pot subvencionar tot allò que és català pel sol fet de ser-ho, ni el criteri ha de ser que la producció cultural s'adeqüi als paràmetres ideològics del règim. Tampoc no es pot deixar que imperi la raó del mercat, de tendència salvatge. Caldria haver presservat, justament, la figura del crític independent (sigui o no afí al partit del govern i la seva visió restrictiva de la cultura). El cas Baltasar Porcel hauria de ser analitzat amb deteniment, igual com el de Josep M. Flotats. M'agradaria saber què en pensa en Julià de Jòdar, una de les millors veus del panorama (per a mi, molt superior a Jaume Cabré) però obviat i silenciat per raons evidents.
  • quin espai ocupa la cultura autòctona als mitjans públics? quantes pàgines a la premsa escrita (generosament subvencionada amb fons públics)? quants minuts a les notícies de la tv? quina és la proporció cultura/futbol?
  • els partits polítics de l'esquerra emergent (i que tindran una enorme incidència en els propers anys) tampoc no tenen un model definit de gestió cultural.
  • els indicadors de lectura donen xifres negatives, i els índexs de comprensió lectora entre la població escolar mostren una tendència dramàtica.
  • no hi ha cap política seriosa de promoció exterior ni d'ajuts a la traducció
L'abandonament institucional i mediàtic de la cultura, de les veus independents que la promouen i la comenten ens presenta un escenari poc suggerent:
  • el públic s'ha desentès de la producció cultural catalana per falta de visibilitat.
  • el lector comú té la impressió que la producció catalana és poc ambiciosa, provinciana i endogàmica (pensa que tracta de qüestions estrictaments locals, que és una capelleta de "lletraferits").
  • el segment de la població que hom suposaria estimulat i procliu al consum de cultura catalana (en una etapa de reivindicació nacional i de sobirania) no se sent empès a consumir-la
  • la maquinària del mercat editorial imposa els seus valors: la novetat, les grans xifres de vendes com a criteri de qualitat. La producció autòctona, incapaç de competir, es retira.
  • les petites editorials independents es mouen en un mercat recessiu i opten per estratègies de risc: publicar molt per veure si sona la flauta, editar tiratges curts o molt curts (entre 300 i 900 exemplars, segons el cas).
  • les veus independents de la crítica són tant o més invisibles que la producció. A banda de "Núvol", hi ha desenes de blogs i de webs d'alta qualitat i d'esforç notable que proposen, comenten, analitzen i qüestionen. Ho fan des de la voluntarietat, sense rebre (ni esperar, ni demanar) cap contraprestació que no sigui ser llegits. N'enllaço tan sols una, no perquè sigui la que més m'agrada, si no perquè permet veure la tasca ingent que fa i què vol dir opinar amb independència: Un dia en les carreres, d'en Jordi Galves.
Què caldria fer per invertir o corregir la tendència? Les propostes podrien ser quasi infinites, però em limito a apuntar les que em semblen més urgents. No sé si aquest article arribarà a cap membre dels partits de l'esquerra emergent, però m'agradaria (respecte dels partits i organitzacions de "Junts pel sí" no n'espero res, perquè sé que la cultura no els és prioritària).
  • exigir una política cultural de visibilització als mitjans públics i als subvencionats
  • revisar i augmentar el pressupost destinat a la lectura en l'educació, promoure i divulgar els productors de cultura entre la població estudiant
  • fer crítica i autocrítica entre els editors i els autors. Qüestionar-se l'ambició literària, la qualitat, la universalitat.
  • fer crítica valenta i de veritat. Gosar dir que una mala novel·la és una mala novel·la, per més venuda que sigui. No tot el què es publica en català és bo, de la mateixa manera que la majoria dels autors i autores nòrdics supervendes són pèssims autors, que no es recordaran l'any que ve.
  • visibilitzar els professionals de la crítica, permetre'ls d'exercir la feina amb dignitat
  • considerar que la cultura, la lectura i la crítica són "estructures d'estat" tant o més indispensables que les caríssimes ambaixades comercials. 
Nota:
No fa gaire dies, a "Núvol" hi va aparèixer l'article de Bernat Ruiz Domènec en què es mostrava un punt de vista força oposat al de Ruiz Garzón. Això diu molt en favor de "Núvol". A en Bernat Ruiz li vaig respondre tal com bonament vaig poder, i ell em va deixar anar un lacònic "gràcies". 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada