21 jul. 2015

Portugal i els països perduts




Portugal, a mitjans de juliol, no és tan sols el racó de la península lliure de l'onada de calor, si no també un lleu miratge, un sospir. Un exemple d'allò que podríem ser els països del sud d'Europa si no haguéssim estat tan rucs, tan estúpidament nous rics i tan inclinats a la reforma urbanística, al disseny, a les olimpíades i al PVC.

Ni tan sols al viatger diletant no se li escapa que aquest país viu empobrit i sotmès al jou de l'austeritat de frau Merkel, de madame Lagarde i dels amics comuns del señor Luis de Guindos i de l'Andreuet Mas-Colell, però també és ben obvi que allà, a la ribera atlàntica de la península, han mantingut una dignitat que nosaltres ni tan sols no intuïm. És cert que a Portugal van votar un president tan indigne i expoliador com l'Artur Mas, però també és cert que m'estimaria més ser portuguès que no pas català.

Fins i tot el sol es pon millor a Porto que no pas a Barcelona, perquè es pon damunt les velles llambordes cansades i reposades. Aquest aire de decadència dolça, el ritme de la tarda als cafès, la cadència dels núvols que xiulen en silenci des de l'oest cap a l'est. En la pobresa hi ha una dignitat que mai no tindrem els qui vam voler dur la vida estúpida dels nous rics. Ja ho deien els grecs: coneix-te a tu mateix. Penso en les campanes que sonen allà, a Grècia i aquí, a Portugal. A la pregunta de Hemingway "per qui sonen les campanes?" algú ens hauria de respondre: sonen per tu, burro!

Torno a casa gairebé avergonyit, i llegeixo el darrer moviment estratègic dels convergents que la tv3 vol convertir en un relat èpic de llistes úniques i partits únics (aquesta ferum feixista de l'únic) sense adonar-se que fa riure de tanta pena, de tanta misèria. Em demano si en Raül Romeva no és un Duran i Lleida rejovenit, un tipus calb i amb ulleretes modernetes però trenta anys més jove. Mare meva, els pobres catalans entotsolats que no senten les campanes.

Les llibreries de vell i la fortor de peix, les botigues antigues, els gitanos venedors de marihuana que passegen pel port, les tavernes amb cadires de formica i hules de quadrets, les tipografies elegants, els aparadors com quan jo era petit, el bevedor de cervesa que sembla Pessoa, les calces esteses al balcó, la finestra de fusta descolorida, el rètol escrit a mà, el souvenir tronat, el patriotisme fòssil convertit en ironia, la boira del capvespre, la caiguda somnàmbula de la llum. "El banquer anarquista" és un text impensable a Catalunya, que encara no ha decidit si les memòries d'en Jordi Pujol són el testament del bon defraudador o el deliri d'un fill de la gran puta.

Tornar amb recança cap a la riba mediterrània de la pobra península, vet aquí el relat. Si Catalunya és el resultat de moltes vegades de triar la pitjor opció, tornar-hi n'és una més. Sóc allò que som, i també del revés. No entenc perquè em diuen europeu, si no ho sóc. Per fortuna, un cop a casa, retrobo un llibre de contes fantàstics del segle XIX. No sé pas com ha anat, però mentre llegia he decidit que no votaré a les eleccions del 27 de setembre. M'imaginaré que passo el dia en una terrasseta del Bairro Alto fent cafès, menjant pastissets de nata i tal vegada uns xurros amb sucre i canyella com els que venen a la botiga ambulant que vaig trobar aparcada al Cabo Espichel.


4 comentaris:

  1. Han estat bastant més llestos els portuguesos. LISBOA es també molt decadent, però a mi M'agrada. Ja saps la dita: L'AUTONOMIA QUE ENS CAL ÉS LA DE PORTUGAL.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa anys, a Lisboa, un home gran em va explicar la seva versió dels fets: creu que Portugal es va independitzar aprofitant que les tropes del rei d'Espanya eren a Catalunya. Potser en Junqueras s'ho podria apuntar i promoure una guerra d'Espanya contra Andorra o Malta, per fer la DUI mentre l'exèrcit és d'excursió.

      Elimina

  2. Hi estic d'acord, Portugal sempre ha estat per a mi el sud del sud abans d'Àfrica. Vaig visitar el cap Espichel per primer cop fa exactament 30 anys, i em va semblar un lloc evocador de noves geografies, inclassificable en cap de concreta... un finisterre atractiu i aterridor. Porto té l'encant de ciutat portuària, aristocràticament decadent i amb modernitat que s'obria pas a esgarrapades. La platja dels anglesos em fa semblar fantàstica i encarna una part de temps que s'ha quedat aturat, congelat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi vaig ser fa 25 anys clavats. Llavors tenia cabells abundants al cap i conservava una mica de fe. M'he alegrat molt de veure que el Cabo Espichel està exactament com llavors, intacte, quasi salvatge. Tan sols hi havia un parell de paradetes ambulants: una de xurros i una d'un pagès, que venia cebes i alls i pomes. Li vaig comprar un manat d'alls.

      Elimina