5 jul. 2015

Una literatura normal en una llengua normal en un país normal



Hi ha un element essencial que ens ajudarà a tenir una literatura normal, en una llengua normal i en un país normal: cal saber que no és bo tot allò que s'escriu en bell llemosí. "Com que és català, Déu li do gràcia", deien abans, per validar qualsevol expressió escrita, parlada o cantada en català. Però això només tenia un cert sentit en el context de la dictadura. Malgrat que la democràcia actual no sigui massa exemplar i que l'organització territorial de l'estat en què vivim sigui molt deficitària, és important desfer-se dels llasts d'una forma de pensar que, per obsoleta i anacrònica, no ens ajuda a parlar en una llengua normal, llegir o escriure una literatura normal i viure en un país normal.

La normalitat dels països i de les literatures llurs ha de ser (hauria de ser) el resultat d'uns criteris de qualitat validables en el context europeu, per no dir global. Una mala novel·la escrita en català no és un acte reivindicatiu, ni patriòtic ni rellevant: és senzillament una mala novel·la i finalment una desgràcia, perquè restarà lectors i compradors de literatura catalana. I no n'anem sobrats. El vell axioma "si és català és bo" és una idea que potser fou útil en un temps, però avui és una idea maligna que enverina el present i embolica el futur.

Si Catalunya arriba a ser normal no depèn de cap país veí, de cap frontera ni de cap estatut jurídico-administratiu: depèn dels ciutadans. Cal tenir present que el país víctima, la llengua víctima i la literatura víctima són conceptes hereus d'aquell victimisme ridícul que va inventar-se l'home que evadia milions (de pessetes i d'euros) a Suïssa, Liechtenstein i altres paradisos fiscals.

Sense esperit crític estem perduts. Ens cal un debat sincer i honest on els autors, els editors, els crítics i els lectors puguin explica-se. Tots som conscients que malgrat els anys d'ensenyament immersiu en català, de l'enorme despesa pública destinada a la Tv3 i d'aplicació de la llei de normalització ligüística (des del 1982!), hi ha una majoria de lectors que s'inclinen pel castellà quan se'ls presenten les dues opcions. L'estiu passat, a Catalunya, les vendes de la novel·la "La veritat sobre el cas Harry Quebert" en castellà van triplicar les vendes en català.

No es tracta de limitar el debat a la qüestió numèrica de les vendes: l'anàlisi quantitativa queda coixa si no hi afegim la qualitativa. I menys encara si parlem de llibres publicitats com a "best-sellers" i destinats a fer saltar la caixa. Però tampoc no és bo tapar-se els ulls davant de l'evidència. Molts dels qui opten pel castellà són catalanoparlants. Tothom coneix lectors constants i assidus de novel·la que gairebé mai han tastat una novel·la d'autor català. A Catalunya, les vendes de Dolores Redondo o de María Dueñas (en castellà) ofereixen xifres incomparables. Hi ha lectors que han provat de llegir autors catalans i han decidit no tornar-hi. Aquesta mena de realitats no se solen explicar als cercles que sovintegem, però som conscients que hi són. I no són anècdotes.

Avui per avui, l'autor català de novel·la amb més projecció en vendes i repercussió internacional deu ser Víctor del Árbol, que escriu en llengua castellana. Les novel·les barcelonines de referència continuen sent les d'Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Carmen Laforet... Això és significatiu, contingent o fals?

Com és obvi, i sense emparar-me en modèsties artificials, no tinc fórmules ni solucions més enllà de demanar que hi hagi debats honestos. Debats oberts i reals, disposats a dir i a discutir sense prejudicis. Debats alliberats de les constriccions i les servituds o complicitats obligades a les capelletes i els cercles que tots coneixem. Per a aquests debats no tinc altra cosa que propostes de preguntes, que deixo anotades per si mai algú en vol recollir alguna.

  • Es publica massa en català? Allò que es publica ha superat prou criteris de qualitat?
  • Malgrat que la darrera crisi financera ha reduït el nombre de premis literaris, n'hi ha massa?
  • El debat noucentista sobre l'absència de novel·la catalana encara és vàlid?
  • La novel·la catalana és autoreferencial i tendeix a l'endogàmia o fa servir patrons i referències àmplies? Quins exemples trobem de cada cas?
  • És prou ambiciosa la novel·la catalana, prou exportable i prou innovadora?
  • Els autors catalans escriuen amb la voluntat d'escriure per als lectors catalans o per a tots els lectors possibles, de qualsevol llengua i país? Quan és "universal" un text "local"? Quins exemples en trobem?
  • Si Catalunya fos un estat (independent o federat) la seva literatura obtindria una major projecció, qualitat i capacitat d'arribar al lector?
  • Com és i perquè els mitjans públics catalans de difusió de la cultura presten tan poca atenció a la producció catalana, fins i tot en temps de propaganda nacionalista/sobiranista? No hi creuen? A quines conclusions arribem si comparem la promoció cultural i l'esportiva als mitjans públics?
  • L'administració pública dels afers culturals ha de ser proteccionista (com a França) o liberal (com a Catalunya)?
  • Ens hem preocupat de tenir dades serioses sobre els índexs de lectura i de vendes en cada llengua, i som capaços de plantejar escenaris i propostes? Hem superat l'esquema mental del victimisme? I en definitiva: volem ser "normals" o ens estimem més el ventall d'excuses que ofereix l'anormalitat?
[Amb aquest text no pretenc encetar una discussió, perquè tan sols hi he expressat dubtes. No tinc respostes ni ànim de prosseguir-lo. M'agradaria que aquests neguits arribessin a algun port, però el port no és aquest bloc.]
___________________________
Nota: el dibuix que encapçala el text és de la Roser Albert, la meva mare. El va fer quan el model, que sóc jo, tenia 14 anys. Recordo la situació però desgraciadament no sé dir quin llibre llegia. Malauradament, l'autora del dibuix no va registrar-hi el títol i ara ja és tard per preguntar.

2 comentaris:

  1. No soc l’adequat per opinar perquè sempre fujo de qualsevol novel·la d’un autor català. És per allò que si és fet aquí no mola perquè no és prou famós mundialment. Quin motiu més ximple, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb ironia incorporada, com és habitual, la teva aportació és interessant!

      Elimina