2 jul. 2015

En Llibert, dos avis i la història de Catalunya mal explicada


El meu avi patern, en Lluís, vivia a Sant Gervasi, on hi tenia el seu petit negoci. Més aviat humil, d'aquella burgesia menestral que va construir els paràmetres morals de la Catalunya d'avui, els paràmetres que encara són majoritaris i que expliquen perquè un país empobrit, maltractat i venut vota genuflexament Convergència quan en té l'oportunitat.

El meu avi patern formava part d'aquella població catalana que va rebre i acollir la dictadura de Franco com un respir, un alleujament dels neguits. La dictadura era una plàcida garantia d'ordre. Com que tenia la botiga aprop de la Plaça Molina, de vegades ens duia a passejar (al meu germà i a mi) per aquell racó de Barcelona i després baixàvem per Via Augusta fins als caballitos que hi havia a Gal·la Placídia, davant la sortida dels Ferrocarrils. Fou a la Plaça Molina on, el 1974, vam trobar-nos un home que es passejava amb condecoracions legionàries apòcrifes i exhibint un quadre a l'oli de grans dimensions on agraïa a Franco els 40 años de paz. Per aquells dies, el dictador s'insinuava de cadàver imminent, i el ciutadà fals legionari i pèssim pintor va sentir l'impuls d'agrair-li la gestió feta abans no se n'anés a criar malves infernals.

El meu avi matern, de nom Miquel, no el vaig poder conèixer perquè va morir en un camp de refugiats espanyols republicans, a Montpélier, vint-i-tres anys abans del meu naixement. S'havia ficat en política des de molt jove, i durant la guerra va ser nomenat Comissari polític de la presó de Montjuïc. El gener del 1939 va comprendre que, si es quedava a Barcelona, tenia una esperança de vida molt breu. En Miquel no sabia que, a França, tampoc no sobreviuria gaires mesos. La meva àvia Carme (és a dir, la vídua amb tres fills) antigament republicana i propera a les idees llibertàries, va dur una vida sotmesa al terror i a la pena, va desenvolupar una mena de respecte pel catolicisme i va aprendre el valor de romandre en silenci, d'acatar les lleis i de resar cada nit. Un dels seus fills fou empleat modèlic de La Caixa.

L'àvia Carmeta era murciana d'origen, però al capdavall de la vida era incapaç de construir correctament cap frase en castellà. "Traviese la calle, es dos calles más ensima", li deia a qui li demanava com podia arribar al Palau de la Música. Malgrat que mai no va posar els peus en una església, quan ja era molt iaia em va recomanar que no blasfemés i que tingués un cert temor de Déu, per si de cas.

En Llibert Cuatrecasas és el tercer personatge d'aquesta minúscula història de la Catalunya contemporània. Per fortuna, en Llibert i jo no som parents ni tenim cap vincle, cap interès comú, cap simpatia mútua. En Llibert és un dels refundadors d'Unió Democràtica de Catalunya després de la guerra, el partit que ara regenta un diputat d'aires nosferutians anomenat José Antonio Duran i Lleida (en companyia, fins fa quatre dies, de la no menys nosferutiana Núria de Gispert, representant d'una antiga nissaga de señoritos de mierda de profundes arrels catalanes).

(Desconec si en Llibert forma part de la guàrdia pretoriana d'en José Antonio o si s'ha transfigurat al sobiranisme. Totes dues opcions són possibles en un individu tàctic que sap olorar, caninament, què resulta més convenient per mantenir el patrimoni encara que vomitis cada matí en veure la teva efígie al mirall del lavabo).

En Llibert és fill d'un militant de la CNT-FAI tal com el seu nom ens indica, però va decidir que viuria millor que son pare si s'afiliava a la dreta rància catalana. Va intuir una versió espúria de l'ascensor social. Se li pot retreure la baixesa miserable del traïdor, però cal celebrar-li l'olfacte per distingir quina cort li seria més plàcida a la Catalunya post-franquista.

Vet aquí tres instantànies del país que s'expliquen poc o malament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada