23 jul. 2015

Dormir nu, escriure en calçotets



Alguna disposició psicològica (i la calor insidiosa, estepària, texana) em du a dormir nu i a escriure amb els calçotets calçats. Tal vegada és cosa dels hàbits, la part fòssil de la conducta. Vestir-te quan surts del llit deu ser el senyal indeleble d'una educació pudorosa, catalana i catòlica.

Faig poc més que llegir, escriure i acomplir aquelles accions destinades a assegurar la supervivència i el bon estat del cos. Pel què fa a escriure, composo escenes breus i disperses, com pinzellades en un quadre impressionista. Em cal ser honest i reconèixer que en aquesta pintura encara no s'hi veuen paisatges definits, que les figures són borroses i que no se sap de què vol parlar el quadre. De vegades em fa l'efecte que estic pintant dos quadres simultanis com un pintor boig o bé robotitzat, capaç de fer dues peces alhora. De vegades penso que només embruto paper (és el pensament més assenyat).

I malgrat que sembli estrany, llegir és una acció que ni tan sols no sembla una acció, i encara més desconcertant que l'escriptura. Borges deia que estava agraït de les lectures més que no pas de les escriptures. A priori, diria que l'activitat del nervi òptic no hauria de produir suor corporal, però em palpo la pell i la trobo humida, xopa d'un fluid calent, de mamífer. Em fa l'efecte que, avui per avui, hi ha més persones que passegen a cavall que no pas assegudes llegint.

Aquest estiu m'inclino pels narradors del XIX. Que cap contemporani viu no s'ho prengui malament, però necessito una excursió al segle dels grans narradors. Em fascina l'esforç, l'enginy, la lleugeresa profunda de Melville. M'entretinc en les estructures polides i elegants de Wilkie Collins. Em fascinen aquests contes de 30 i 40 pàgines de Bierce tan arriscats, el mestratge de MR James, la brillantor fosca de Kipling. Devoro contes de de Hoffmann, Irving, Hawthorne.


M'estimo l'època que m'ha tocat de viure, però me l'estimo tal com s'estima allò que et toca. Sense estar-ne enamorat. Per una aplicació estricta del principi de realitat. Fullejo la premsa i me n'adono que ara fa un any de la confessió d'aquell individu maligne anomenat Jordi Pujol. Tot aquest any ha estat petit, mesquí i trist en la política del país. Com si la confessió del vell sàtrapa hagués arrencat el vel del somni i ens hagués mostrat l'esquelet que duem a dins i que espera el moment de veure la llum. El sud d'Europa sotmès i vençut, endut per ventades d'un patriotisme decaigut, de tieta vella i soltera que llangueix al pis de l'Eixample entre records i cornucòpies.

No sabria dir si ser català produeix infelicitat, o si tan sols experimento la infelicitat humana en versió catalana.

Com cada estiu he tornat a les llistes de l'atur, això és la normalitat en un país que tracta així els mestres interins perquè l'educació no és al catàleg de les estructures d'estat. Aquest estiu, però, em sorprenc a mi mateix quan me n'adono que no tinc gaire ganes de tornar al meu món laboral. Més aviat tinc ganes d'aprofitar la situació i anar-me'n pels camins, una mica com l'únic capellà que estimo, aquell fabulós Jacint Verdaguer que sembla un personatge de la ficció. Ho hauria de pensar més tranquil·lament, perquè de vegades això de la docència em crea dubtes: penso en els textos de Michel Foucault i de vegades, també, em demano: Quid pro quo?

Estic a les pàgines de "Taipi, un eden caníbal". En Herman Melville va pujar dlt d'un vaixell balener i després en va fugir, va trescar per una illa selvàtica, va conviure amb els pobles nadius. Malgrat les pràctiques canibalístiques, s'ho va passar bé. Tal vegada hem après a conviure amb el canibalisme però ja sense aventura, sense goig.

Els enginyers tardaran poc en trobar una interfície perquè els morts puguin clicar un "m'agrada", al facebook, i els polítics perquè reivindiquin el dret a decidir que volen estar vius, però només una mica.


6 comentaris:

  1. A mi la literatura del segle XIX m'agrada molt també. Rellegir Wilkie Collins sempre és un plaer. Una abraçada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rellegir els clàssics no tan sols és un plaer, si no que també és com escoltar la classe d'un mestre magistral, valgui la redundància.

      Elimina
  2. si fos per l'educació rai... potser no ets tant àcrata com voldries!

    Ara, a mi em sembla que si et poses calçotets és més per estalviar-te de netejar llepades si perds oli...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una aportació curiosa. Quan escrius no saps mai quines lectures es poden fer.

      Elimina
  3. no el nu, el vestit és impùdic. Aquest parraf del text es per emmarcar

    "M'estimo l'època que m'ha tocat de viure, però me l'estimo tal com s'estima allò que et toca. Sense estar-ne enamorat. Per una aplicació estricta del principi de realitat. Fullejo la premsa i me n'adono que ara fa un any de la confessió d'aquell individu maligne anomenat Jordi Pujol. Tot aquest any ha estat petit, mesquí i trist en la política del país. Com si la confessió del vell sàtrapa hagués arrencat el vel del somni i ens hagués mostrat l'esquelet que duem a dins i que espera el moment de veure la llum. El sud d'Europa sotmès i vençut, endut per ventades d'un patriotisme decaigut, de tieta vella i soltera que llangueix al pis de l'Eixample entre records i cornucòpies."

    salut


    ResponElimina