1 ag. 2015

Deixaré d'anar de putes l'endemà de casar-me amb tu: Junts pel sí



Neollenguatge i justícia platònica: raons per a l'abstenció

Si em deixés guiar per la racionalitat, a les eleccions del 27 de setembre m'abstindria. Perquè em fa l'efecte que la democràcia està segrestada o simplement absent, que no és el que interessa als principals grups polítics que hi concorren. L'independentisme en una banda, i de l'altra el seu germà bessó "constitucionalista", "espanyolista" (no sé com cal anomenar-lo) han dut el debat a un territori que semblava impensable: lluny de la raó, lluny de donar respostes als problemes socials i a les inquietuds dels sofertíssims ciutadans en què ens estem convertint. Sembla un enfrontament més propi de temps medievals, o tal vegada medievals en el sentit de "medieval" construït pel romanticisme. El llenguatge ha estat substituït pel neollenguatge o tal vegada per un retrollenguatge difícil de desxifrar.

El panorama, a menys de dos mesos del dia de la cita electoral, tan sols m'empeny a l'abstenció i a un estoic "ja us ho fareu, i ja m'avisareu del vostre resultat".

La designació de Xavier García Albiol com a candidat del PP a Catalunya demostra que la pitjor opció ha estat la preferida. Queden molt lluny els temps de Josep Piqué, que a força de posar-hi successors catastròfics, l'acabaré mitificant. Piqué (al qui tan vam odiar llavors) fou el darrer representant d'una dreta homologable a Europa? El hooligan actual, una mescla de Braveheart i Mickey Spillane, demostra que el partit que governa a l'Estat no té cap discurs integrador ni busca l'entesa amb allò que considera "el órdago soberanista". Ja els va bé el conflicte, i aquesta ha estat la tàctica habitual i enquistada des dels temps de "la amenaza de Eta". L'estat convertit en el darrer defensor de la bandera abans del desastre: un estat de característiques orwellianes. Els partits "constitucionalistes" ofereixen el model que més convé a l'independentisme, perquè és el que li permet articular-se. Sembla una malèfica conspiració de nacionalismes auto/contra-justificats. I d'uns nacionalismes de dreta, per no dir d'extrema dreta.

El discurs del PP respecte de l'independentisme català no sap anar més enllà de la crida a la legalitat, al respecte escrupulós a les lleis. Planteja una imatge de la llei entesa com ho faria Plató, com si emanés d'un bé ultramundà i superior, com si hagués estat escrita pels déus olímpics. És sorprenent que el partit que ha mostrat més facilitat per canviar lleis i normatives a cop de decret i prescindint dels consensos, manifesti un respecte tan reverencial pels textos constitucionals, sobre els quals construeix un discurs proper a la fe tot fent veure que el construeix sobre la racionalitat.

A l'altra banda del mirall, allò que va començar autoanomenant-se "sobiranisme" i que després ha estat lluita pel "dret a decidir" i finalment "independentisme" no podia trobar un reflexe millor per construir un discurs èpic i irracional, elaborat damunt de conceptes borrosos i contradictoris, en base a respostes tàctiques que semblen inspirades en una soporífera partida d'un joc de rols.

A mi em fa l'efecte que algú s'ha inspirat en l'Alícia (la d'en Lewis Carroll i no l'altra), i que un cop posats hi han afegit l'Artur (el rei llegendari, no l'altre). En qualsevol cas: llenguatge confús, conceptes grandiosos però buits, absència de continguts polítics i un gran aparell propagandístic, que no havia vist al llarg de la meva vida.

En la meva perplexitat, sóc capaç d'enumerar una petita part de tot aquest aparell, que provo de sintetitzar mentre penso en el "1984" d'en George Orwell i aquell perillós "neollenguatge" que va intuir:

  • LA LLISTA UNITÀRIA. Allò que té tot l'aspecte de ser una extravagància "democràtica" fruit del tacticisme electoralista (normalitzada i servida com un plat pre-cuinat o àdhuc pre-digerit pels mitjans públics i subvencionats) és la llista de Cdc+Erc, que es presenta com a "llista unitària" sense cap escrúpol crític a Tv3, a El Punt Avui, al diari Ara, etc. De vegades també es pot trobar el concepte molt més arriscat (i tenebrós) de "llista única".
  • ELECCIONS PLEBISCITÀRIES. Els mateixos mitjans repeteixen -com qui repeteix un mantra- la idea de les "eleccions plebiscitàries", que és quasi un oxímoron. La idea podria ser comprensible si algú dels qui la promou expliqués en quin sentit concret és "plebiscitària": com es comptaran els vots, amb quins criteris, amb la validació de quina organització imparcial, etc. L'absència d'observadors externs no és una anècdota: és una drama enorme, però ningú no en diu res.
  • DRET A DECIDIR, ESPANYA ENS ROBA, UN NOU PAÍS. Han quedat enrere gràcies a la velocitat fagocitadora dels girs argumentals, però a mi encara em fa falta comprendre la base argumental damunt la qual es va començar a construir el discurs actual: dret a decidir, Espanya ens roba, un nou país, etc. Intentaré aportar-hi unes quantes qüestions:
  • "El dret a decidir" es planteja com un exercici de democràcia radical, però alhora es restringeix al dret a decidir sobre una sola qüestió. Tan sols les Cup (i més tímidament ICV) hi van aportar el "dret a decidir-ho tot", però el matís ha quedat oblidat. Descodificant el neollenguatge, el "dret a decidir" sembla que vol dir "només tens dret a decidir (votar) sobre una sola qüestió, i ho hauràs de decidir segons els termes que et digui el presidentet de torn". D'altra banda, el "dret a decidir" es presenta no tan sols com una opció altament democràtica, si no també amb una certa mirada metafísica. A mi em va quedar pendent de preguntar: tinc dret a decidir que vull viure tres-cents anys? I alhora: tinc dret a decidir que prefereixo destinar un percentatge més alt del pressupost als serveis públics bàsics? Crec que les respostes ens haguessin aclarit de quin dret i ens quins termes ens van voler dur a l'hort. A la primera hagueren respost: hi ha qüestions que no tens dret a decidir perquè no cauen dins de les atribucions del parlament. A la segona: ara no toca. Potser així haguéssim entès que el "dret a decidir" es referia a "tens dret a decidir però jo ja ho he decidit i en cas contrari formes part de la minoria silenciosa o estúpida". Vet aquí el radicalisme democràtic.
  • Respecte de "l'Espanya ens roba" tinc poc a afegir-hi, després d'haver-me esforçat en intentar comprendre l'afirmació. Jo continuo pensant -malgrat tot- que una anàlisi en clau marxista (o si es vol, de lluita de classes) és l'única que pot explicar racionalment i comprensiblement qui roba a qui. Un "país" no pot robar res, però una classe social (transnacional) sí que ho fa. La frase, descodificada, hauria de ser alguna cosa així com: "hi ha uns catalans i uns espanyols que roben a uns altres catalans i uns altres espanyols". I la veritat és que argumentar-ho em sembla tan avorrit (per obvi) com voler explicar la llei de la gravetat universal. Però en canvi, una frase tan simplista com simplificadora (en la mateixa categoria de "el Barça és més que un club") ha obtingut una acceptació enorme, segurament perquè resol qüestions complexes a través d'una formulació pueril. És acceptada i aplaudida perquè estalvia l'esforç mental de pensar en termes de complexitat, en la mateixa mesura en què ho va fer, antigament, la idea que hi ha persones dolentes perquè estan posseïdes per Satanàs.
  • La idea que la independència permetria crear "un país nou" és una idea que sembla sorgida de l'Assemblea Nacional Catalana i tot seguit (!) transferida i adoptada per Erc, durant la campanya del "referèndum popular" del 9 de novembre del 2014. Té una germanastra, que és l'eslògan de la Cup "independència per canviar-ho tot". Però aquesta idea (una de sola i expressada a través de dues oracions) s'oblida de què, a Catalunya, totes les eleccions les ha guanyades Convergència (i Unió, fins ara), i que aquest és un "país" poc procliu als canvis en el sentit en què es planteja. Més ben explicat: en els darrers anys, la coalició de facto de CiU i Erc ha fet enormes passes en la direcció de "canviar" però tan sols a favor de la tesi neoliberal: privatització, desmantellament de la cosa pública, retallada en despesa social. No és fàcil descodificar el neollenguatge en el cas "d'un país nou", però tot indica que es tractaria de crear "un país més" en l'òrbita dels països d'inspiració neoliberal.
Avui, a menys de dos mesos del dia de les eleccions (i avui encara no convocades), el paisatge em resulta dolorosament desolador. Les persones que ens sentim predisposades a creure en la democràcia com a eina (i no tan sols com a sistema), i que alhora pensem que aquesta és el darrer instrument per intervenir en política, ens trobem que ens convoquen a un parany complex, i a un dilema de rostres múltiples:
  • hem normalitzat una anormalitat perversa i tramposa: convocar eleccions autonòmiques cada dos anys, prescindint dels terminis establerts, en nom d'una "excepcionalitat" que ja és una forma institucionalitzada de paralitzar les pròpies intitucions: "fins que no tinguem un estat propi no farem res" (que ho preguntin als funcionaris de la burocràcia de la Generalitat). Aquest funcionament malsà permet prorrogar pressupostos una vegada i una altra (uns pressupostos retallats i obscurs acordats amb el PP de Rajoy) i alhora evitar el control parlamentari de la despesa, del dèficit, de les polítiques. L'excepcionalitat ha convertit el Parlament de Catalunya en un parlament de fireta, i fins i tot aquell voluntariós "Cavall de Troia" de la Cup s'ha prestat al joc. Les abraçades de Fernández i Mas són una anècdota menor.   
  • no és acceptable entrar en el neollenguatge, perquè se'ns pantegen les opcions en base a conceptes vaporosos o romàntics o tramposos. En aquest sentit, l'opció més correcta des del punt de vista de l'ètica personal seria abstenir-se. Però tothom sap que l'abstenció serà menyspreada, com sempre, per més alta que sigui (i possiblement ho serà).
  • els votants tradicionals de l'esquerra hem de decidir entre la Cup i Catalunya sí que es pot (no em veig en cor d'opinar sobre el Psc, perquè em duria a omplir quatre planes més sobre la ignomínia). A priori, molts haguéssim volgut una confluència entre les dues propostes, però es fa evident que aquest desig respon a una mirada molt ingènua. Sembla obvi que la Cup ha adoptat un paper de "crossa" disponible per reforçar la cama esquerra de la coalició del President quan li calgui, si li cal (i li caldrà). La retirada dels representants de la Cup a la reunió en què es va acordar la "llista unitària" sembla un petit annex en els plantejaments tacticistes.
  • a molts ens sedueix la idea metafísica del "país nou" i de la "independència per canviar-ho tot", però no se'ns pot demanar de creure-hi per un senzill acte de fe. Seria bonic de creure, tal com seria bonic de creure que després de la mort ens espera una altra vida sense mals, sense injustícies i per sempre. Que un estat català sigui millor o més desitjable que un estat espanyol cal argumentar-ho amb propostes polítiques que no hem tingut el plaer de veure, de llegir ni d'escoltar. Aquest és el principal dèficit de l'independentisme, que postposa la definició de l'estat català fins a una data indeterminada però en tot cas posterior a la seva consecució. Sembla molt difícil que, al segle XXI, un ciutadà sensat i informat se senti predisposat a donar xecs en blanc als polítics tradicionals, per més camuflats que estiguin entre grans personalitats virginals i bohèmies com en Lluís Llach. Algú s'imagina que la núvia es creu el pretendent que li promet: deixaré d'anar de putes l'endemà de casar-me amb tu? La situació diu que el pretendent és un porc lamentable, però també diu, sobretot, que la núvia és una pobra estúpida. I en tot cas, a ella li recau la responsabilitat de mantenir el pretendent en la seva categoria, o bé d'enviar-lo a l'oblit, que seria el lloc més escaient. Si no fos que la té subjugada. I aquesta és la situació en què es troba l'electorat català des dels temps del fraudulent (delinqüent) Jordi Pujol. Ens trobem en un mal pas. I alhora ens trobem en el moment del canvi, de la presa de consciència (si som optimistes, però no és el meu cas). 
  • la proposta més alternativa al neollenguatge és la de "Catalunya sí que es pot", i que es presenta com l'opció més atractiva per als qui creiem en la democràcia en sentit estricte. Per votar-los cal superar aquest aire d'una certa debilitat argumental que presenten, derivat d'una necessitat de voler agradar a tots al marge de les propostes del nacionalsime. No els caldria ser tan mel·líflus, i podrien dir (per exemple) que el "dret a decidir" és una ximpleria creada al laboratori de tàctiques convergents. No els caldria construir un altre llenguatge com a resposta al neollenguatge de Convergència, ni com a resposta a la mirada platònica sobre la Llei del PP: caldria dir les coses pel seu nom. Ni la Constitució és un text sagrat, ni el "nou país" és una promesa de felicitat que reclama la ceguesa de la fe: totes dues respostes obeeixen a una visió irracional de la vida al sud d'Europa que no se suporta en cap argument. Les propostes no s'han d'elaborar a partir del termes que proposen els governants: ni els de la Plaça de Sant Jaume ni els de la Moncloa. Cal retornar el llenguatge a la funció per a la qual la van inventar mil·lenis enrere: per descriure el món.
L'abstenció té mala premsa i alhora pitjors anàlisis. Però és, de llarg, l'opció principal si la comparem amb la del partit més votat des de fa dècades. Com que és massa complex analitzar-la, es tendeix a no analitzar-la, i a reduir-la a l'opció dels ignorants, dels passotes insolidaris, del lumpen: els qui s'estimen més anar a la platja o al bar sense passar per la mesa electoral. Hom s'oblida que la FAI preconitzava l'abstenció com a mètode per negar el sistema i per malmetre'l, per mostrar la seva incapacitat.

Encara no he decidit què faré el 27 de setembre, però prometo pensar-hi. I encara que sembli impossible, confio en llegir, escoltar o veure alguna proposta ben articulada que em pugui atreure a votar amb convicció.

Si algú hagués arribat fins a aquesta línia, li dono un agraïment enorme. Però aquesta és la meva idea de la democràcia: els ciutadans ens hem d'expressar, ens hem de mullar i hem de dir.

14 comentaris:

  1. EMPASSAR-SE AQUEST TEXT SENCER A LES 6 DEL MATÍ D'UN DISSABTE, TÉ MERIT. Ha valgut la pena, Saps, el que succeeix és que tot aixo ja cansa i molt i fastigueixa. A mi gairebé segur el 27S m'agafarà a Lanzarote i per tant no votaré, tampoc ho faria si estés aqui. Pero és que tinc dubtes, el dilema que deia ahir en un escrit. Per què aquí es tracta de votar o Espanya o Independència, i no se quina de les dues opcions em fa mes por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs gràcies per l'esforç! Jo crec que faràs bé de ser a Lanzarote. Em plantejo anar-me'n a passar aquell cap de setmana en algun lloc perdut i sense cobertura...

      Elimina
  2. Doncs sí, té raó el comentarista anterior: sempre val la pena llegir-te, per d'hora que sigui, i aquest matí de manera especial. Expresses molt be les perplexitats i les enrabiades que agafem tots i totes plegades quan anem veient els espabilats fer crèixer la bola de neu, i els massa ingenus (imperdonablement ingenus i maldrestres) no saber fer ni de castors construint gairebé per instint el dic que ens caldria. Entre dissimular històries poc engrescadores i voler convertir en polítics activistes sense rerafons ni la necessaria malícia, les alternatives en les que una posa el cor per consciència i instint, fan patir massa. Sempre ens queda la denúncia de la mentida i la maldat dels que es presenten seràfics per seguir gaudint de tots els privilegis per la seva genteta i gentussa. I el teu post ho aconsegueix. Enhorabona com sempre. Una abraçada, i seguim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malgrat tot, cal que posem el cor en allò en què creiem (o que ho feu els qui com tu porten tants anys a la lluita). En el meu cas, crec que el mínim que puc fer és dir en veu alta el què penso i efectivament denunciar la mentida.

      Elimina
    2. Ho fem, Lluis. Hi posem el cor. Així sabem que encara batega. Una abraçada!

      Elimina
  3. Tothom fes reflexions tant completes i sinceres com tu!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva manera d'entendre això de ser "ciutadà" és expressar el que es pensa sense por, tranquil·lament.

      Elimina
  4. Molt identificat amb el text, comparteixo.

    ResponElimina
  5. He conocido este post a través de mi amigo Sebas, (ver comentario anterior). En privado me ha comentado su opción de la abstención ante el 27s, como no podía ser de otra manera le he manifestado mi santa indignación, exactamente le he dicho "?pero puede haber algún demócrata que piense que la abstención es una opción?, no, no lo es. Después de unas votaciones se cuentan los votos, que son los que valen, las papeletas que no están en las urnas no valen nada". Ni siquiera los votos en blanco, ni los nulos tienen valor. Claro que los ciudadanos podemos decidir libremente no ir a votar, votar en blanco o invalidar nuestro voto, pero en mi opinión esa es una mala opción, es votar a favor del poder y como éste no está en manos de las clases populares, pues flaco favor nos hacemos. Algunos datos sobre la importancia del voto. Primero nuestra ley electoral, la de España y la nuestra en Catalunya concebida pero no-nacida como diría el sr. Ruiz Galardón, ?porqué se priman unos votos más que otros?. Tú no lo sabrás, (que si lo sabes) pero "ellos" si que lo saben. Nuestro queridismo y nunca suficientemente ponderado Líder nos ha dicho que el día 28s se contarán los diputados y si hay mayoría sea absoluta o no, él ha ganado y los demás habremos perdido. El "Gran Demócrata", nos dice que no quiere contar votos que quiere contar diputados, él y su CiU que durante 30 años se han negado a hacer una ley electoral en la que el voto de cualquier ciudadano tenga el mismo valor. Segundo, ?porqué ahora PP y antes PSOE quieren que gobierne la lista más votada?, ?Por demócratas?, anda ya!. Tercero, Recomiendo una simple ojeada a los resultados electorales de las municipales en Barcelona por distritos, se puede ver que en los que ha ganado BeC la abstención es superior que en los que ha ganado CiU, las clases populares no ven como suyas las instituciones y el que esta actitud cambie es fundamental para desalojar al establisment del poder que se hará con votos no se hará. Cuarto, no debemos olvidar que nuestra queridisima segunda República se la debemos a los votos, aunque fueran menos que la abstención. Quinto, la penúltima conmoción política se la debemos a las elecciones europeas y los votos que obtuvo Podemos. Y la última a las votaciones municipales y autonómicas. Sexto, sabemos que la diferencia en Catalunya entre unas elecciones generales y autonómicas la diferencia es de casi 12 puntos, una barbaridad que ha subsistido sin que nadie dijera nada y ha mantenido un estatus quo inclasificable. Séptimo, sólo recordar un sistema "democrático" como el de EEUU que se basa en poner trabas al voto popular. Y finalmente para no extenderme más recordar que la gran conquista de la democracia es justamente esta, el derecho universal, incluida la mujer y de los mayores de 18 años (pendiente conseguir los 16). Sirvan estos apuntes para incitar al voto a todos aquellos que confiamos en el sistema democrático como el mejor instrumento del que disponemos para enfrentarnos a los poderosos y ellos lo saben, por eso cada día crean más estructuras opacas y no sujetas al control democrático como el BCE, FMI, TTIP, ... Si no sabes a quien votar es que no te has esforzado suficiente, has de trabajar más.
    Mi contradicción: mi papeleta para El Senado es nula: !Supresión del Senado, ya!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por la lectura y la argumentación que has dejado. La comparto en gran parte, y creo que se pueden encontrar más motivos para estar a favor de votar. De igual forma que me parece legítima. No creo que me abstenga, finalmente, pero para decidir votar o no (y a quién) creo que es bueno poner el contador a cero, analizar bien los discursos y contemplar la opción de no participar.
      La democracia no consiste en votar mucho ni muchas veces, si no en tener una actitud crítica y analítica, debatir y pensar.

      Elimina
  6. Em quedo amb el cabdell, just a la fusta!"Ni la Constitució és un text sagrat, ni el "nou país" és una promesa de felicitat que reclama la ceguesa de la fe: totes dues respostes obeeixen a una visió irracional de la vida al sud d'Europa que no se suporta en cap argument" de totes maneres amb aquestes idees es podria fer una altre entrada al blog, i ens quedariem curts!
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, es podrien desenvolupar uns quants temes, però acabaria fent un tractat i no és el lloc... M'he deixat unes quntes idees al tinter, potser durant la campanya electoral que ara començarem a sofrir...

      Elimina
  7. Mi objetivo es que desde todos los sitios que se crea opinión, ésta siempre sea favorable al voto y que el mensaje sea que con la mayoría transformaremos las leyes injustas y que los gobiernos deben cumplir su contrato electoral. Las instituciones son de todos y no sólo de los poderosos como una parte de las clases populares lo ve y desde las élites quieren que vean.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estoy de acuerdo otra vez, pero también debo decir algo: la demonización de la abstención no me parece asumible. Lo malo es la gestión de la abstención por parte del sistema, que tiende a obviarla y a menospreciarla. Los anarquistas de los años 20 y 30 planteaban un escenario de colapso del sistema a través de la abstención (y de otras formas de lucha política, claro está). Si esta fuese la opción mayoritaria, algunas cosas cambiarían. En algunos países de la UE, el voto es obligatorio y la abstención està penalizada con una multa administrativa, algo que aquí siempre se ha negado a debatir. La razón de esta negativa es que abstenerse debe ser un derecho, pero sin embargo no está previsto qué pasaría si la abstención fuese mayor que el voto. No es algo impensable, porqué el referéndum sobre el último estatuto de Cataluña casi lo consigue.
      En cualquier caso, creo que es muy oportuno y muy sano debatir los límites de la democracia y por esto te agradezco tus opiniones: la democracia no es una religión ni un dios, es algo que estamos construyendo.

      Elimina