7 de nov. 2013

Vida petita, pensament lateral




De vegades la vida es fa gran, i em sento com el supervivent amnèsic d'un naufragi. Arrapat a la balsa, sense recordar, sense comprendre. Deriva en un oceà sense límits.

Però de vegades la vida es fa petita, privada i minúscula. La vida passa entre el pot del raspall de dents, la llista del súper i la rentadora. Calçotets nets o bruts. La vida petita em fa recordar aquell pobre hàmster que la meva inconsciència dels onze anys va condemnar a un infern de miniatura, limitat per barrots de llautó. El pobre rosegador rosegava els barrots amb tanta fruïció que aconseguia trencar-los i fugir. Però l'atrapàvem i el reconduïem: és pel teu bé, petitó, li deia jo a cau d'una orella peluda que tremolava. És pel teu bé. No he vist mai una cosa més tremoladissa que l'orella del meu petit presoner.

Quan la vida se'm fa petita m'assec a llegir llibres petits, compro poc menjar, bec molta aigua però sense excessos. I escolto la ràdio o miro algun diari, però això ho faig encongit i amb pànic. Si per la finestra veig núvols al cel ja em sembla una cosa prou gran, prou important.

Cada cop que la vida se'm fa petita penso en marxar lluny.

He pensat desenes de vegades en deixar aquest país. Sempre penso que la pàtria és roïna. Els seus dirigents i els botiguers, els petits cacics de poble, els alcaldes. Els dirigents de la Caixa i fins i tot els seus petits empleats: tots em semblen roïns. El meu petit país és molt mesquí. I potser he construït la meva vida a imatge del meu país. Visc en un pis petit i trist, i segurament jo mateix...

Si marxo enyoraré els paisatges, els pins i les roques. L'olor de la terra en acabat de la pluja. Els geranis on dormen els gats. Olor de gat i gerani. Però no enyoraré la pàtria ni la casa ni aquest carrer. Penso de sobte en els romanins i alfàbregues i  farigoles. Prò jo sé que romanins i farigoles neixen en molts llocs del planeta. Les farigoles no tenen en compte les pàtries, ni respecten cap bandera. Potser ara -ara mateix- està plovent una pluja dolça en un lloc del món que no sé i que m'espera.

[Des de fa uns anys visc obsessionat per un fenomen que les persones de la ciència anomenen pensament lateral.]

Decididament, trobo tristos els blocs on la gent escriu coses com les que jo acabo d'escriure. I aquestes sèries de fotografies íntimes d'una intimitat trista, menuda, covarda... De vegades -i ajudat pel record de la mare- busco què enyoraria del meu país roí si marxés, i finalment se m'acut: el so de la tenora. Vès per on... ara penso: què em faria sentir el so de la tenora escoltat en una vall verda, fèrtil i enorme a Oaxaca?

14 comentaris:

  1. Estic convençut que a tot arreu trobaries el mateix. Potser no les mateixes plantes a Oaxaca però algunes que les suplantarien.

    Potser tens raó que la música i alguns sons són insubstituïbles. Ara bé, a mi que m'agrada la música anomenada popular d'arreu del món, crec que les uneix un mateix impuls primari que les apropa a tots i que per això mateix les fa universals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mida que el món es "globalitza" apareixen aquestes paradoxes... però a mi em sembla que no obstant la diversitat encara és allò que pesa.

      Elimina
  2. si fa no fum, a qualsevol païs que anessis et trobaries els mateixos cacics, röins i miserables que els d'aqui. Potser a Viñales, o a Soroa on hi ha pau i orquidees, però desde Soroa no es veu la mar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El caciquisme no se sap on es va inventar, és present a tot arreu. Però a cada lloc -també- ens podem reinventar i pensar noves formes de ser contra els cacics.

      Elimina
  3. Les persones estem sempre soles... anem on anem... això no canvia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En molts instants de la vida estem sols, és clar. Però la vida és una cosa que passa enmig dels altres, i que sense els altres no existiria. L'indovidualisme té poc sentit.

      Elimina
  4. Diuen que al Brasil la vida es més barata i tens sol i platja tot l'any...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que la globalització i el neoliberalisme també van apareixent pel Brasil...

      Elimina
  5. M agrada molt aquest post!
    Les petites coses tambe tenen el seu encant. Sobretot les camares de fotos d epoca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són petits records familiars, una de l'avi, l'altra del pare...

      Elimina
  6. M´ha copsat ..i aplicant aquest mateix pensament lateral ( que no el pensament logic ) pens que si un plega no es per desprès anyorar allò del que s´allunya ans haurià d´esser per a gaudir sense cap tipus d´impediment de aquesta nova realitat.
    I no fotis , cony ! una tenora a Oaxaca, el mateix que portar baratina al centre de Madrid .Particularmnet no m´agradan gens les sardanes. Potser cose de unacerta iratibilitat amb la societat convencional .
    El teu bloc no es trist ni petit , es fa inmens quan ens arriba al cervell i engega l´intelecte. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi la sardana no m'emociona gaire, sincerament. Però el so de la tenora em toca alguna fibra. Al video veuràs (si el mires) que la tenora no toca la sardana canònica.

      Elimina
  7. Estem fets de tantes capes que no crec ens adonem de quines són les més febles fins que no ens hi fem una ferida. Hi ha pells dures com idees i d'altres tendres com una pulsió. I totes sagnen. Quina tristesa els que estan fets d'una peça!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament... ja deia Sartre que cadascú es construeix el seu infern (més o menys),

      Elimina