18 nov. 2013

Assaig sobre la fragilitat de les pedres


-Sempre et recordaré... -va pronunciar entre somics, i es va colpir la clepsa pròpia amb el puny, per demostrar que allò que tenia dins del crani era tan sòlid com una pedra. En aquell instant, sobre la platja, se sentia convençut que els records són immutables i duríssims, minerals.

[El sol d'hivern no aconseguia traspassar els núvols de malva i gris damunt l'horitzó de la mar, amb esquitxos rosats i taronges en els ullets que se li obrien, dispersos entre el vapor.]

L'olor d'una cafetera aprop li va girar el cap, guiat pel nas. Un fanalet d'ambre il·luminava els quatre clients fumadors que fumaven pelats de fred al porxo, primera línia de mar en diuen. Un d'ells s'havia dut la tasseta de cafè, pipava i xumava amb un ritme lent, com de rèquiem. Va pensar en aquella peça incòmoda, el Bolero del Maurice: mai no havia pogut decidir si el Bolero era una genialitat o un esguerro sobrevalorat, com l'Adagio del Tomaso.

-Sempre et recordaré, no ho oblidis mai! -va repetir- Ara torno, no marxis, però és que necessito un cafè amb urgència, m'adormo...

Va caminar cap al local i abans d'entrar-hi es va girar: va veure com seguia buscant petxines arran de l'aigua.

Va entrar al Casino del poble, va demanar un cafè i va fullejar el diari tacat de croissant que dormia damunt del marbre del mostrador. L'Artur diu que tot va bé i per a demostrar-ho fa una metàfora marinera amb timons i vents de garbí, a La Gomera filmen un remake del Moby Dick del Huston, el Pere diu que no vol més enganys, una nena de les Filipines pregunta on és la seva mare. L'huracà tenia tanta força a Tacloban que les conquilles de la platja van volar i, convertides en projectils, van matar la gent. Com bales.

Va engolir el cafè amb dos glops per sortir aviat i ajudar a recollir les caragolines. Però la platja era buida. Es va entretenir en recollir pedres negres, confiant que mentrestant tornaria i es retrobarien. I tres hores més tard resseguia el passeig marítim i les caletes, però no hi era. A migdia va atansar-se a la comissaria de policia per denunciar la desaparició.

Una agent rossa i distreta el va ajudar a omplir un formulari. Era rossa de camamilla i ulls aigualits. L'agent va preguntar-li perquè duia pedres negres a la mà i no va saber què respondre. La policia sempre intimida. Ella va alçar una cella (la dreta). Va pressuposar que calculava si la dimensió d'aquelles pedres seria suficient per fer mal, llançades amb prou força.
-Ara caldria fer la descripció física de la persona desapareguda -va remugar- Estatura i pes aproximats, color dels cabells i de la pell, peces de roba que duia, calçat, característiques especials...
-Característiques especials?
-Pírcings, tatuatges, etzètera.
-Pírcings...? Em penso que... -es va aturar un instant dintre els records.

Es va adonar que no podia dir res. Impossible. Hi havia algú allà, a la platja, ho juro per ma mare, jo li vaig dir vaig a fer un cafè i ara torno però no podia dir com, quan, què. Les pedres que duia a la mà s'havien desfet amb l'escalfor de la pell, i entre els dits degotava un fluïd dens i lleu alhora, com de cera d'espelma votiva.
-Què és...? -va protestar l'agent dels ulls blaus- No es pensi que això es pot quedar així, ho haurà de fregar vostè mateix.

2 comentaris:

  1. La policia mai entendrà res. El que si que et farà és fregar les restes que deixis a no ser que se t'emportin en ambulància que llavors ja ho fan ells. Gentilesa de la bòfia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Agraeixo molt el teu comentari: finalment, la bòfia és la bòfia. Tipus violents i perillosos, le referència culta dels quals deu ser "Batman".

      Elimina