4 de nov. 2013

Santa Perpètua de Gaià

Fotografia de Chema Madoz


Fa poques setmanes em vaig quedar sense càmera fotogràfica. Una peça de l'aparell es va trencar en silenci. El desgast natural, em van dir, no hi ha res a fer.

No hi ha res que duri per sempre. No hi ha res perpetu.

És una càmera Kodak molt senzilla que vaig trobar casualment en una botiga enorme, un model a punt de ser retirat del mercat. Me'n vaig enamorar, tenia un sorprenent aspecte retro que després s'ha posat de moda.

Ara reposa en un calaix, és un objecte més que guardaré. Ara que és un objecte inútil sento com me l'estimo. Li he demanat perdó pels cops que m'hi vaig enrabiar, com quan es va quedar sense bateries al moment més inoportú. Li he donat les gràcies per totes les vegades que m'ha acompanyat, fins i tot mentre la tractava com un objecte. Obro sovint el calaix per comprovar que segueix allà, i de tant en tant torno a provar si funciona. Però no, mai. Allò que es va trencar seguirà trencat. Me la miro sovint perquè no sempre estic segur que, si tanco els ulls, el món segueixi aquí quan els obri. I perquè sé que els objectes tancats en calaixos de vegades transiten fins a una dimensió inabastable.

He descobert coses molt estranyes dels objectes. Indiquen que els objectes es comuniquen amb nosaltres però nosaltres no els comprenem mai bé. No estic dient cap bestiesa: al capdavall, la matèria dels objectes i la nostra són la mateixa matèria.

Amb la càmera nova he anat a fotografiar paisatges. També he retratat la seva germana gran, la que dorm al calaix. En algun instant m'he preguntat quantes càmeres més veuré morir. Qui ho sap...? Ha estat un acte improvisat: he anat fins a Santa Perpètua de Gaià, un lloc estrany i màgic, perdut i retrobat. Fa poc més de quinze anys vivia a la vora de Santa Perpètua, i en aquest lloc hi havia anat a passar hores perdudes, estranyes i màgiques. Mans desconegudes han reconstruït part de les ruïnes. Fa un sol net i el cel és més blanc que blau.

Què estimem quan estimem les coses perdudes?

M'han enviat la fotografia d'un arbre-núvol i en somni m'he enfilat a les branques. Llavors m'he sentit a mi mateix guardat en un calaix, en una calaixereta a casa d'algú que no sé, en companyia de fotografies antigues. Suposo que algú que em va estimar em guarda aquí, i de tant en tant m'observa. Pot ser que jo sigui un objecte vell i trencat a la vida d'un altre.



11 comentaris:

  1. Alguns objectes estan carregats de molt valor sentimental.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això vol dir que els objectes poden captar les nostres emocions... el dubte està en si nosaltres sabem captar les seves.

      Elimina
  2. Segur que és així, com dius tu, ves a saber en quants vells calaixos vivim i no ho sabem. Potser algun dia varem ser importants per algú, i ens tenen guardats com a relíquies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vés a saber... però tampoc no cal saber-ho. A mi m'agrada pensar així per mirar els objectes que guardo amb una altra mirada.

      Elimina
  3. Els objectes també es suïciden, suposo que quan creuen que la seva estada en aquest món no te sentit.
    Com s'explica, si no que de cop sens un terrabastall i resulta que aquella paella de ferro que tenies penjada d'un clau s'ha estavellat contra les fredes rajoles de la cuina... O aquell quadre que cansat d'estar penjat i que ningú ni el comenti es llença a terra...
    A qui no se li ha intentat suïcidar la pastilla de sabó donant-se un fort cop contra la pica del lavabo...
    Estic segur que intenten comunicar-nos alguna cosa, i nosaltres sense fer-los cas...
    Abraçada
    PS: La foto de l'arbre núvol és de Chema Madoz :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esic segur que tens raó: alguns objectes es cansen i volen deixar-nos, provar altres escenaris. En això jo m'assemblo als objectes i demostro que sóc un objecte del món, tot sovint voldria canviar. Sovint preferiria provar un món nou.

      Elimina
  4. fa tres anys vaig pujar expressament al Montseny un dissabte al matí per fer fotos de tardor, i en disparar la primera em vaig quedar sense piles a la vella Olympia, i les que duia de recanvi no anàven bé, o sia que amb la cua entre cames vaig tornar cap a casa amb una sola foto feta.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva nova cà,era és una Cànon, i ara m'estè ensenyant quant duren les piles. Ens estem acostumant l'un a l'altre.

      Elimina
  5. http://anoarra.blogspot.com.es/2012/01/objectes.html

    parlant d'objectes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Acabo de llegir el poema, ems sembla que diu alguna cosa molt semblant. Com ques hi estem d'acord, res a dir.

      Elimina
  6. Els objectes ens transporten, jo no ho dubto. El que m'agradat és la imatge de veure'ns nosaltres mateixos guardats en un calaix. En prenc nota...

    ResponElimina