28 nov. 2013

Una altra història de Catalunya


Aquesta és una història petita, la història del ciutadà Miquel A. B. Tot i que en realitat només és la història d'un petit periode de la seva vida que, finalment, és també el definitiu. Rellegeixo sovint les seves memòries, que guardo entre els meus llibres. Es tracta d'un text llarg, escrit quan l'autor sap que s'apropa el final i sent la necessitat d'explicar i d'explicar-se, tant a sí mateix com a les persones properes. Sap que no els tornarà a veure i que la seva veu només els arribarà a través d'aquesta lletra menuda.

Miquel AB es va implicar molt aviat en política: vivia la joventut sota una dictadura militar i allò li resultava intolerable. Tenia diversos ideals pels quals volia lluitar, i buscava la llibertat, la igualtat, la justícia. En aquell temps convuls, un partit nacionalista i independentista de Catalunya va ser capaç d'oferir esperances i il·lusions a la gent jove que, com ell, somiaven en un món millor. En algun instant, Miquel AB va dir que aquest món millor potser no el veuria amb els seus ulls, però que era necessari construir-lo per als fills i per a les generacions que vindran.

El temps que li va tocar de viure fou un temps convuls i violent. Les circumstàncies van fer-se extraordinàries a gran velocitat, els canvis eren radicals i bruscos. Tant fou així que, encara molt jove, Miquel AB va trobar-se amb un càrrec polític a les mans. Entre les línies de les seves memòries llegeixo els dubtes i els temors, i una sospita silenciosa: potser no està preparat per a aquesta feina. Tots són molt joves i la realitat és esfereïdora: la violència augmenta, la tensió social esclata als carrers de Barcelona. Una part dels independentistes s'adonen que cal unir-se amb els col·lectius que lluiten per la llibertat en majúscula, i fer front junts als qui la volen robar. Miquel AB explica en una de les pàgines de les seves memòries que ha decidit contactar amb els sindicats de l'esquerra i amb els socialistes. No és una suggestió: allà on poques pàgines enrere parlava de Catalunya ara parla de democràcia. En algun instant que no explica, deu haver intuït que la llibertat del poble català no pot deslligar-se de la llibertat dels pobles. Lluitar per l'alliberament nacional s'ha transformat en lluitar per salvar la democràcia, la justícia i la igualtat entre les persones que habitem el món. Mentre Miquel AB fa aquest viatge dintre seu, han començat a esclatar les bombes.

Poques pàgines més endavant Miquel AB narra uns fets que l'han trasbalsat: s'adona que a Catalunya i entre gent que havia sentit propera hi ha persones que, malgrat afirmar que estimen Catalunya, s'han passat al bàndol contrari. Mentre Miquel AB decidia anar-se a trobar amb els sindicats i els partits de l'esquerra, d'altres havien començat a pactar amb el feixisme. Això passa molt poc abans del final. Ja és tard. Perquè poques planes més endavant, Miquel AB fuig de Barcelona en una motocicleta robada mentre per la Diagonal entren les divisions de Franco.


[Miquel A.B. és el meu avi matern, que va morir en un camp de refugiats republicans vora Montpélier el gener de 1941. Afiliat a ERC, en començar la guerra va ser nomenat Comissari Polític de la Presó de Montjuïc, càrrec que va tenir fins al darrer dia del govern democràtic, pel gener de 1939. A les pàgines de les seves memòries s'hi llegeix la tristesa i la por, però també el convenciment que la lluita pel progrés sempre és necessària i sempre té sentit. Potser per això va buscar acords i col·laboracions amb tota mena d'organitzacions progressistes, des de la CNT al PSUC. Mai no he sabut per quin motiu el partit on va militar i pel qual finalment va donar la vida no ha fet cap gest envers la seva memòria o la restitució de la seva dignitat, que la seva vídua va necessitar. Em costa comprendre perquè -en canvi- tot sovint ERC homenatja, anomena i reivindica la figura d'alguns dirigents de la seva mateixa època que van establir contactes amb el partit nacionalsocialista de Munich o amb els dirigents feixistes espanyols, per a oferir-los un pacte: aliar-se amb el feixisme a canvi que aquest deixés Catalunya al marge de la guerra i en facilités la independència].


2 comentaris:

  1. És un clar exemple de la lluita de la gent pels seus ideals. El teu avi fou una una gran persona; amb les seves ideas clares des del principi. Ho sento per la seva mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alegolu! I et felicito altra vegada perquè veig que el teu domini del català segueix millorant...!

      Elimina