2 des. 2013

Orgull català



Quantes vegades no m'he llevat neguitós i entressuat, tot just a trenc d'alba, amb l'horrible sospita de creure que sóc un personatge secundari del 1984 d'en George Orwell? Em trobo els llençols enganxats a la pell, el ritme cardíac alterat i aquella desagradable sensació de sequedat a la boca que precedeix l'infart...

De vegades el poder és inabastable, incomprensible. Com els designis de Déu. Les fotografies del president adquireixen un inquietant to èpic i mitològic, mescla de líder polític i religiós. Se'l veu avançar quasi gloriós entre núvols d'estendards com en una batalla de Kurosawa. Sonen himnes en boca de trompetes disposades a abatre Jericó. L'horror, l'horror, mormoro de matinada com un Kurtz de províncies, petit i atemorit. Mai no sé si aquest president és real o producte dels deliris. O del somni.

M'assereno després de rentar-me la cara i fregar-me les dents amb el raspatllet Deliplus by Mercadona. Ara em sento molt més bé. La premsa em recorda que el president català és de visita oficial a l'Índia en companyia de trenta empresaris catalans. Llavors recapacito a poc a poc i em dic a mi mateix que el president només és un home com jo. Que deu estar sol i avorrit en un hotel espantosament kitsch de Nova Delhi. Deu haver-se llevat atordit per l'espectacle bollywoodià de la vetllada anterior, i deu haver pres un llapisset i un paperet que es va dur des de caseta. Se sentia inspirat per la melanconia dels emigrants.

Es va posar a fer uns gargots, maldestres com els d'un home normal. Com jo els faria. Li balla una frase pel cap: em sento orgullós del meu país. I és comprensible: tan lluny dels seus, en un país tan estrany i eixordador com aquest, el tròpic escandalós, els cossos gairebé nus, el curry... Enllesteix els gargots i crida l'Assessor número 32 (un homenet amb aspecte d'escolà de Montserrat).
-Què et sembla, Assessor número trenta-dos?
-Em sembla senzillament brillant, Moltíssim Honorabilíssim -respòn el subordinat amb una cadència musical que recorda el primer compàs de la Santa Espina.
-Envia-ho al Quico, a veure si se li acut alguna campanyeta...

Tot fa témer que la culpa és de l'Assessor número 32 (i cal dir en defensa del pobre Assessor 32 que també se sent atordit i desbordat per les olors i els colors de l'Índia, per les ballarines plenes de lluentons que anit li van refregar els vels a un pam del nas). Envia el fax, i hi afegeix una nota al peu: El President diu que cal fer una campanya amb aquest eslògan i aquesta imatge. Immediatament.

Estic gairebé convençut que aquesta és la seqüència correcta dels fets, i que només he necessitat asserenar-me una mica i prendre dos cafès per a comprendre-ho. Sí, ara em sento molt més bé.

Mentre camino cap a la feina (un altre dilluns fred i humit!) recordo una frase recent del Muñoz Molina, un escriptor a qui admiro d'ençà de Beltenebros: sentir-se orgullós del lloc on s'ha nascut és com sentir-se orgullós de tenir dues orelles. Mentre avanço decidit i sense deixar d'aguaitar el rellotge, em demano a mi mateix què em podria fer sentir orgullós de ser català. Quan ja duc una bona estona treballant, recordo de sobte que en Joan García Oliver va morir a Guadalajara, Mèxic.

______________
Nota: aquest és un text breu en tots els sentits i que narra una situació penosa amb humor blanc, però un altre autor ho ha expressat amb humor negre: http://www.caffereggio.net/2013/11/30/sanidad-o-1714-de-gregorio-moran-en-la-vanguardia/

9 comentaris:

  1. em pregunto si a algún periodistic de Madrid hi ha un equivalent a Gregorio Moran.

    Quan al President de la Gestoria, és que ens estima i ens ho vol fer saber, que ets un desagraït tu.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em sembla que no ens cal mirar tant a Madrid ni estar tan pendents del què diguin allà. Però dit això, la meva impressió és que som víctimes d'un pensament únic a les dues bandes de l'Ebre que no ens deixen veure la complexitat, la diversitat i les veus dialogants que sorgeixen per totes bandes. Els mitjans orwellians que sofrim (Cat.ràdio, Rac1, Intereconomia, etc) estan fent una feina fastigosa que no hem de permetre perquè ens mereixem molt més.
      Ah! I per descomptat que jo sóc un desagraït i sempre ho seré.

      Elimina
    2. Discrepo que exista un pensamiento único a las dos orillas del Ebro. Creo que a los dos lados del Ebro hay una mayoría de ciudadanos que ven las cosas de una manera muy rica y diversa, que tienen vínculos y sienten aprecio con los otros pueblos de España. Hay grupos mediáticos, apoyados por políticos interesados en avivar el odio con fines electorales, que trabajan para hacernos creer que hay dos bloques irreconciliables. Pero basta viajar un poco por la geografía de la península ibérica para ver que no existen fronteras entre los pueblos de España.

      Elimina
    3. Por eso mismo digo que en los dos lados surgen visiones dialogantes, que los medios oficiales nos impiden ver. Creo que es fundamental mostrar estas voces, porqués los ciudadanos merecemos algo más que la voz de su amo naciomalista.

      Elimina
  2. M'ha agradat més el teu apunt que l'article d'en Gregorio Moran. I la frase d'en Muñoz Molina és fantàstica per mostrar l'estupidesa de l'orgull patri en tots els sentits. El que no acabo d'entendre és la gent que se'n fot d'un canvi administratiu i no accepten que ells estan orgullosos de ser espanyols i per això no accepten que un territori administrativament pugui canviar. Els corruptes hi seran tant en una administració com en una altra i caldrà perseguir-los tant a uns com a altres, siguin on siguin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que el Gregorio Morán no vegi el meu text i el teu comentari, perquè avui tothom està fent llistes negres...

      Elimina
  3. Veus , benvolgut Lluís, perque estic casat amb una mexicana ( n´Aida ). Si hem de plegar tenc ja molt cami fet. Com diu ( El ultimode la fila " : mi patria en mis zapatos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre la classe treballadora no he vist mai cap altra pàtria que la pròpia classe, magnífcament representada per allò que trepitgen les nostres sabates. Supòs que som molts aquells a mi no ens enganyaran amb pàtries dibuixades per senyoritos, sobre mapes. O ja s'ho faran, ells la seva guerra i nosaltres la nostra. La veritat és que jo tinc ganes que la penya de convergència em convoqui a les urnes, ja que creuen tant en les majories silencioses i demés. Ai, pobres nacionalistes...!

      Elimina
  4. Sensacional, que bé ho expliques! Ho comparteixo amb la meva enhorabona, que no és cap novetat perquè saps com m'agrada tot el que escrius...!

    ResponElimina