16 de des. 2010

Adéu, Cerdanya (parlem de Grècia o parlem de vampirs catalans)

Marxo pel camí de llevant, per una carretera amb miralls de glaç. Finalment, i després de tantes vacil·lacions,  l'aventura cerdana arriba a la fi i així esdevé sobtadament estranya. Diuen els tècnics que guarden els pressupostos i les polítiques educatives que he de marxar, i de passada em donen fet, acabat i pulit un capítol, un bon capítol. Ara toca esperar el proper destí, pacientment. Serà el Pallars? Poc es deuen pensar que, enviant-me a l'Inem, a mi no se'm passi pel cap renegar sinó posar-me a escriure.

Aquesta és la primera fotografia que vaig fer a la Cerdanya. 9 de setembre, des de la finestra de l'Hotel Bon Repòs -on vaig passar la primera nit abans de llogar el pis. 

Això passa justament quan estava decidit a abandonar aquest defecte: fer literatura de la vida, convertir les coses que em passen en coses que escric, esquivar la vida. O més aviat reinterpretar-la amb l'ajuda de les paraules. Si aquesta reinterpratació és forçosament tergiversadora, finalment allò que resta és una determinada visió, una lleu mentida de tot plegat.

Ara però, toca inevitablement pensar en aquests darrers quatre mesos viscuts -que vol dir escrits-, buscar el primer text escrit a la Cerdanya i el darrer, tornar-se a mirar les fotografies, veure com es diu, com es narra.

El petit nucli de Talló, molt a la vora de l'escola: l'inici dels intents d'una narració. 

Mentre penso en tot això, a les notícies de la TV veig els aldarulls al carrer, a Atenes. Quant de temps tardarem aquí en afartar-nos de la presa de pèl? Perquè encara no hem llençat pedres i en canvi hem votat els cretins?

Avui també he creuat les meves passes pel carrer amb l'empleat del Banc del poble. No sé res d'ell, tret de la seva ocupació, però li endevino la lluïssor del porquet llest als ulls. Fa uns mesos, precisament a Grècia dos empleats d'una banca van deixar la pell en uns aldarulls. Llavors em va saber mig greu, però ara ja no. L'empleat és un còmplice, al capdavall, i és estúpid donar-li voltes a l'obvietat.

Primer assaig de narració gràfica. Són les sis de la tarda, vora Cortàs. 

És ara quan m'aturo: i si fos d'això, del què caldria que parlés i escrivís, un cop sóc a la cua de l'Inem? Seria molt més coherent i comprensible. Però hi ha alguna cosa profunda per dins del meu cos. Allò que em fa aturar de veritat és el paisatge a la sortida del caríssim túnel del Cadí, la vista des dels revolts vora Guardiola de Berga i Bagà.

De sobte descobreixo que he trobat el paisatge del vampir. És aquí on s'amaga, i potser en Joan Perucho va parlar de la ruta de Berga per algun motiu més que la pura erudició que li pressuposem. I què hauria imaginat el vell Lovecraft, si hagués passat mai pel túnel del Cadí (que és el túnel del Moixeró), i després hagués emprès aquest descens vers Guardiola.

Un arbre que no sé dir si agonitza o ressuscita, aprop de Bagà. Imatge vegetal que remet al vampir perdut.

16 comentaris:

  1. Un vampir a l'Inem?. Això de que els aldarulls no han començat, no se, només tens que veure que ha passat a Olot....

    ResponElimina
  2. Aris: doncs no sé pas jo tampoc, si això no és un indici que les coses s'emmerden. Suposo que sempre hi ha algú disposat a dir que la lluita de classes no existeix. M'agradarà veure què en diuen els flamants xicots de Ciu.

    ResponElimina
  3. A Olot a banda del vicari hi passen prou coses rares, i a la Cerdanya ja et vaig avisar que hi ha els manairons amb qui s'ha d'anar amb molt de compte. En certa manera, els menairons podrien considerar-se uns petits i entremaliats vampirs, o vampirets. Llarga cua... a L'Inem, perquè allí sempre s'ha de fer cua per a tot, o per a res.

    ResponElimina
  4. Puigcarbó: a Olot no em sembla que hi passi res d'estrany. Desgraciadament, potser és el símptoma. De la Cerdanya ja n'anirem parlant. I de menairons jo en tinc exactament divuit a l'aula.

    ResponElimina
  5. Lluís,
    Veig que deixes la Cerdanya però tornes amb els vampirs. Les seves queixalades ressusciten?

    ResponElimina
  6. Entre els fets de Grècia i les oficines del INEM hi ha exèrcits de vampirs que sota el prisma de la teva aguda percepció, poden donar moltes pàgines de bona literatura. Endavant i que no decaigui aquesta pulsió creativa!.

    ResponElimina
  7. El vampir s'amaga a la concessionària del Tunel del Cadí. Quina metàfora! Això és xuclar, i la resta són romanços.

    Sap greu que abandonis la Cerdanya, sobretot perquè, tot i que estic convençuda que és dels qui no abaixen la tapa del vàter, li havia començat a agafar carinyu al teu company de pis.
    Endavant, Antoni de Montpalau. Sempre endavant!

    ResponElimina
  8. Ostres. Lovecraft hi hagués vist l'empremta del primigenis, això està clar. Però els vampirs són una altra cosa, o ben mirat, potser no. Vampirs primigenis, mmmm.

    ResponElimina
  9. De vegades el que ens passa no és el que voldríem escriure a la novel·la de la nostra vida, però passa, hi és, hi hem de viure... i cal mirar endavant, sempre endavant. I si fer literatura de la vida, esquivar la vida, encara que sigui tergiversant-la i convertint-la en una mentida ens fa sentir bé, quin mal hi ha!!
    Saps què? Potser el proper destí serà millor, qui sap? No ho descartis. I és que a la Cerdanya carda molt de fred!! :-))
    Salut i ànims, Lluís!

    ResponElimina
  10. Galderich: no sé pas si ressuscitaré les queixalades, de vegades també penso que n'estic tip de vampirs. Potser una cosa més metafísica, no?

    ResponElimina
  11. Alberich: cada cop que he hagut de passar per l'Inem he pensat que era un bon lloc per a perendre apunts i dees, però en acabat marxo esperitat i procuro oblidar aquella escena.

    ResponElimina
  12. Matilde: la impressió que dóna el Túnel del Cadí és que fou l'obra d'un vell vampir cobdiciós, tot i que molt nacionalista, de nom Jordi. Ara transmetré la teva salutació a l'Antoni de Montpalau.
    I és cert: no abaixa la tapa del vàter.

    ResponElimina
  13. Lila: no tinc ni idea de com podria ser el proper destí. De fet, la seguretat de deixar la cerdanya tampoc no és absoluta. Així anem vivint... Ara bé, toqui on toqui, segur que n'escriure alguna deformació.

    ResponElimina
  14. Joan: doncs mira, hi ha un conte de Lovecraft sobre vampirs, tot i que és un vampir un pèl estrany. "El color que cayó del cielo" -perquè la vaig llegir en castellà.

    ResponElimina
  15. Lluís,

    No sé si cal fer-se el ferm propòsit de separar la vida i la literatura. En el teu cas, crec que van fermament unides i potser cal acceptar-ho. Vaja, que encara que te n'hagis d'anar de la Cerdanya no volem que te'n vagis del blog. Els vampirs et seguiran-seguirem allà on vagis.

    ResponElimina
  16. Maite: gràcies per ajudar-me a resoldre en part els meus dilemes... I per acceptar que el lectir té alguna cosa vampírica, també.

    ResponElimina