9 de des. 2010

Diari del lladre (final provisional)

Hi ha moments en què la Maargie, malgrat les dificultats de l'idioma, em fa confidències. És possible que jo no comprengui bé allò que diu, o que ella no sigui capaç de traslladar correctament al castellà les idees que li volten. De manera que quan m'explica la fantasia de cardar damunt d'un altar, en una església catòlica, puc pensar que això és realment el que desitja?
El dilema es complica molt més encara quan reconec en aquesta fantasia l'eco d'una fantasia meva, ensulsiada en uns anys de joventut que apenes si recordo poc i malament.

Però els dubtes m'animen a buscar els possibles escenaris. Rebutjo les esglésies en ruïnes, les abandonades o les convertides en hotels i restaurants. En tots aquests casos, la fantasia es dilueix en l'extrema facilitat, en una banal aventura inòcua. Si cal fer-ho, ha de ser en un temple en actiu, en una església vigent, on el capellà trobi l'endemà les evidències del fet, o bé on els fidels siguin els privilegiats testimonis de l'acte. De què serviria blasfemar enmig d'un bosc?

Busco i remeno, trio i garbello per la xarxa. Hi ha infinits webs i blogs de beats i beates, quasi per a perdre's. Finalment trobo allò que buscava. L'església de Gòsol i el seu esperpèntic mossèn em decideixen. Me n'adono que tenia quasi oblidat el xarlatà, l'escriptor de columnes periòdiques d'antany. Potser la Maargie ha vingut per a recordar-me la mania visceral que sento per mossèn B. No ho puc passar per alt.

Berga, Saldes, Gòsol. Ens allotgem a la fonda. Només de posar els peus al vestíbul, ja percebo una olor nauseabunda, com de  substàncies pútrides. Em sembla un lloc inquietant. La Maargie s'ha quedat a la taverna, on ha trobat dos compatriotes de Rotterdam (rossos i exsàngües) que no sé com han arribat fins aquí. Jo pujo a la cambra i gravo l'escenari mesquí que ens han llogat, amb una càmera Panasonic manllevada fa poc.

He sofert una mala sensació tan sols de posar els peus a la cambra. Intueixo l'influx pèssim del mosèn, i penso en aquell vampyr assexuat del Dreyer, la Margherite Chopin. Ara penso que el capellà és terriblement malvat, molt més del que havia intuït. Una força malèfica i pèrfida, un perill. Em sento tan influenciat per aquesta idea que no em sorprèn gens descobrir que he filmat un fantasma ajegut al llit.



Faig una visita furtiva i breu a l'església. A la capseta de les almoines adreçades a Sant Cristòfol  hi trobo un full groguenc. Sé que és una nova il·lustració del meu dibuixant, que es riu de mi. Ara sé que es riu de mi. No persegueixo ningú: un dibuixant malvat  i metafísic s'està burlant de mi.

A.B. La amante del párroco de pueblo

No faré l'amor amb la Maargie damunt la pedra fresca, a l'altar de Gòsol. Perquè marxaré rabent, escuat. Jo sóc la víctima, i les víctimes només poden córrer avall, esperitades.
_____________________
(Fi de la primera part del fulletó bloguista. La segona part no té data prevista d'aparició, perquè l'editor ha fet fallida i ha fugit a Costa Rica. Si l'autor troba un nou empresari, o bé si enfolleix i tira al dret -com la cabra a la muntanya- potser n'apareixeran els capítols següents, on les intrigues i l'erotisme assoleixen una nova fita mai vista en la llengua de Verdaguer). 

14 comentaris:

  1. a 2666,a la companya d'Amalfitano li agrada molt i la posa cardar dins les tombes o panteons dels cementiris. Només és una idea.

    ResponElimina
  2. Un dels meus mites també és Mossèn B. No sé per què però em cau malament i em sembla que mai he pogut acabar de llegir cap dels seus articles... En fi, és campetxano com el rei, suposo!

    Per una altra part la tria és més que correcte, molt apropiada si el mossèn és qui és. I a més, venint de Verga la Maargie segur que et diria en ple acte: "Com gosol!" tot ressonant per la volta de canó del temple provant una vegada més l'acústica.

    PD. Saldes no l'he sabut lligar per la qual cosa marxo rabent perquè els jocs de paraules mai ha estat el meu fort...

    ResponElimina
  3. Puigcarbó: no, si al final hauré de llegir això del 2666. El vaig veure tan dens que em va fer una mica de por.

    ResponElimina
  4. Galderich: Mossèn B. és un home que desperta passions. Fa un temps, una veïna seva de Gòsol em va explicar qui és i com les gasta quan no és tan campetxano com sembla, i més val que vigilis.
    No sé si Saldes lligaria amb "calces", però la part que has aconseguit lligar deu n'hi do.

    ResponElimina
  5. Els lector volem més!. I dibuixos d'aquests grocs de l'A.B.! Això acabarà sent com les series de tv que t'agraden i les van canviant d'hora i dia fins que desaparèixent.

    ResponElimina
  6. Ostres, quina llàstima!, jo que ja em disposava a gaudir d'un relat eròtic, m'he quedat amb les ganes, amb tant de morbo que tenia això de fer-ho en una esglèsia...
    El dibuix m'assembla excel.lent i molt inspirador. Transmet les meves felicitacions al dibuixant :-)
    Petons salvatges.

    ResponElimina
  7. Aris: és possible que més endavant aparegui algun altre capítol encara no ho sé. De dibuixos sí que n'hi ha més, sí.

    ResponElimina
  8. Panterablanca: sento haver-te deixat sense el relat. Li he transmès les felicitacions al dibuixant, i diu que properament me n'enviarà més. Crec que en té una carpeta plena.

    ResponElimina
  9. Has fet bé no aturant-te Saldes, que d'aquí el meu imaginari en serva una muntanya sencera de la mida del mateix "Pedra" (el "forca" és cosa de forasters i passavolants). ¿Oi que sona fort això de "el Pedra"? Un dia he d'explicar la del Fredi, un dels grans miracles, moderns i de sempre, del que en tingui notícies; un absolut vital sumptuós...

    ResponElimina
  10. Lluís,

    Jo també esperava més lliuraments del Diari del lladre. Confesso, com la Panterablanca, que m'he quedat amb les ganes d'un relat eròtic i d'un desenllaç imprevisible del lladregot de dibuixos, que et fa jugar una mena de joc de pistes o de joc de rol, segons com es miri.

    ResponElimina
  11. Girbén: Saldes és un lloc temible i estrany, que sempre m'ha suggerit històries de bruixeria i por. Esperarem aquesta del Fredi...

    ResponElimina
  12. Maite: em sap greu haver decebut el respectable amb aquesta interrupció brusca. Darrera de tot això, però, hi ha la necessitat de fer un descans de blog. He de pensar cap on vull anar, si vull fer reformes, etc. De manera que deixarem reposar el lladre. De moment, entre les opcions que contemplo hi ha la d'escriure menys, però aportant més material (idees, text, videos, imatges, etc). Això vol dir que entro en un altre ritme. Au, a veure què passa. També podria passar no res, i que seguís igual, per inèrcia, com tants altres.

    ResponElimina
  13. Home, Lluís, hi han històries reals i potents amb un final lluminós, cas de la del Fredi, per bé que entremig hi hagi una foscor extrema i perllongada.
    I ja friso per conèixer el tou tombant dels 999 dimonis.

    ResponElimina
  14. Girbén: no sé què ho fa (potser una disposició psicològica, potser la suma de les lectures fetes) però em surten històries amb final lúgubre. El dia que aconsegueixi escriure un final lluminós serà com un miracle o un accident.

    ResponElimina