28 de des. 2010

Viatge a Ngú (2)

Resum del capítol anterior: un viatger anònim arriba un poble buit i vol saber perquè està buit. El mossèn li dóna una explicació poc creïble i avui rep una nova hipòtesi.  

La guia d'en César August Torras no en diu res, potser per prevenció. Però sí l'article de Francesc Gurri Dos historias insólitas al pie del Cadí (Revista Muntanya, octubre de 1964). Entre Toloriu i Ngú hi ha el mas de Can Caló, que avui és una ruïna. Saquejat pel vandalisme humà i estrafet per la natura, apenes si es pot distingir entre el fullam el record d'un mur. Saltant per entre els clots i la molsa relliscosa, s'hi endevina una planta rectangular, i l'ulll buit i paorós del vell pou sec.


 Poc abans de la guerra, el mas va ser adquirit unes persones que -diuen- parlaven en llengua alemanya. Potser una família. No es va saber mai a què es dedicaven: tan sols els veien de tant en tant, sortint del mas proveïts d'estranys aparells. Em demano si la misteriosa activitat dels alemanys pot tenir res a veure amb la desaparició dels habitants de Ngú. I mentre m'ho demano, sento els esquellots a la vora. Són cavalls, baixets i rabassuts, de pota curta i crinera rossa. Inesperadament, descobreixo que hi ha un home entre els equins. És petit, esquifit, de rostre xuclat, solcat per torrenteres i plecs cretàcics. Parlem un instant del clima (ell sap endevinar la neu en el color del cel, per la banda de la Seu). Quan li pregunto per les raons del poble deshabitat no fa cap gest. Però quan li explico que he parlat amb mossèn Gurdulú deixa anar una escopinada grossa i esfèrica damunt d'un ginebró.


Imatge d'en Maurici de les Vaques i d'una tova de vaca, tot i que paradoxalment no en vaig veure cap. Els animals de pastura, vora Ngú, són aquests poderosos cavalls de pota curta (la raça iberobretona).


És així com conec la versió del Maurici de les Vaques


2. La versió del Maurici de les Vaques

-No us cregueu pas un sol mot del mossèn! De ben segur va explicar-vos allò de les dones, que un bon dia no hi eren. Fantasies malaltisses de capellanot! Només pensen en dones i pecats, no res, ni un mot. No valen per res, aquesta gentussa. Quan mon pare es moria va voler el mossèn perquè li dones els sants sacraments, però el van trobar gitat al llit de la rectoria, despullat i morat, amb una barjaula de Puigcerdà, borratxo, torrat com un cep. Quan va ser bo per posar-se els calçons i la sotana, mon pare duia tanta estona a l'infern que ja s'havia fet amic del diable... No res, ni mitja paraula...

"Aquí no va quedar-hi ningú, però va ser així, pum! tot d'una, d'un moment a l'altre ja no hi eren. Ni homes ni dones, ni criatures, ni alcalde ni la meuca de l'alcalde. Aquells alemanys no sé què feien, però ningú no sap si hi van tenir res a veure. Per mi que no. Per mi que la cosa no té res a veure ni amb alemanys ni amb espanyols. Els alemanys buscaven or, com els espanyols, que han trescat tot el planeta buscant eldorados i gaites d'or. Però algú va ficar la pota, sí senyor, i van tocar alguna cosa que no s'havia de tocar. Jo crec que una cova, un avenc, o alguna pedrota d'aquelles rares que van plantar allà fa milions d'anys.

En Maurici respira, guaita el bestiar de reüll, escup altra vegada sobre el mateix ginebró. Després se'l remira i n'arrenca una branqueta, amb les dents la burxa i se la deixa al buit del segon molar, absent com tantes d'altres peces.

"Us ho explicaré com bonament pugui. Déu m'ha donat pas el do de la paraula, ni diners ni gran cosa, però amb uns gargots comprendreu...

En Maurici es treu un bloc menut dels pantalons de pana. Amb tres minúsculs llapis de colors dels quals en resta apenes un mos, s'entreté a gratar el paper. Finalment diu "Això, així va anar". Resta en silenci uns segons abans de demanar: Ho enteneu, vós? A fe de Déu que jo no, però us juro que fou així com a Ngú no va quedar-hi ningú".


En Maurici balbuceja:

"Les pedres s'aixecaven, flotaven a l'aire. Cada cop que en trepitjaves una, s'enlairava i et duia amunt, amunt. Els homes i les dones van pujar, pujar, ho enteneu? Al cel. Amunt, amunt, flotant sobre pedres i rocs. Jo? Com és que jo no vaig marxar volant? Aquell dia era al llit, perquè un cavallot d'aquests m'havia fotut una cossa a les costelles. Quan em vaig llevar tres dies després les pedres havien tornat a terra, però la gent ja no".

12 comentaris:

  1. molt bo, aquest Maurici es de la broma, no? jo intentaria fer una psicofonia, ja saps, amb un microfon enregistrar les veus que puguin haver-hi. Allà a Meranges em vaig passar una nit fent-ho i l'endemà a la cinta s'escoltava una respiració...no sé...només et diré que abans savia baixar de meranges i ara sempre em perdo

    ResponElimina
  2. És curiós: o bé ho sabies i has fet un ús excel·lent de la informació; o bé ho ignoraves i, llavors, la fantasia t'ha revelat una realitat ben poc coneguda... Heus ací que de tots dels nostres territoris volcànics -deixant de banda els d'Olot, que són de fa quatre dies- els vessant nord del Cadí n'és el més ressenyable. Ara costa de detectar perquè de tan antics (tardihercinians) tots els edificis estan desmantellats excepte alguns pitons (com les columnes de Querforadat).
    I ja saps el vulcanisme és la força que fa elevar grans pedres al cel, com les que et va dibuixar el Maurici.

    ResponElimina
  3. Aris: mira, de psicofobnies ja en vaig provar en una etapa de la vida en què hauria provat qualsevol cosa. Ara prefereixo fer-me-la a mi mateix. Per cert que jo també he voltat per Meranges, i és un lloc ben estrany...

    ResponElimina
  4. Girbén: doncs és la opció B. Ja em passa, que les meves fantasies acaben per coincidir més o menys amb la realitat. Fa poc vaig llegir una bona frase al respecte: "No hi ha veritats, tan sols fantasies que s'hi apropen". Sobre pedres voladores, encara tinc més material al respecte.

    ResponElimina
  5. una historia fantàstica, un somni que per cert que des de fa anys se'm repeteix sovint, que la gent comença a surar amunt cap dalt del cel i més enllà perdent-se en la immensitat de l'Univers.

    ResponElimina
  6. I si aquest Maurici estava al llit, com ho sap que la gent del poble va sortir volant damunt de les pedres cap al cel? I aquestes coses vermelles que surten de davall de les pedres, què són?, sang?, arrels? A les pedres no hi ha arrels. Em sembla que aquest Maurici té molta fantasia.
    Petons de pantera.

    ResponElimina
  7. Puigcarbó: ho creguis o no, aquesta escena la vaig somiar i en llevar-me al matí només pensava en dibuixar-la.

    ResponElimina
  8. Panterablanca: el relat funciona sol, i no li demanis explicacions. De tota manera, sembla que des del llit del Maurici es pot veure el poble per la finestra. Això diu ell.

    ResponElimina
  9. Recordo vagament però, haver vist aquesta escena dibuixada en una historieta d'un còmic de 1984. A vegades el subconsciet apareix amb el pas del temps.

    ResponElimina
  10. Puigcarbó: podria ser. I si mires el post següent, potser encara més. Però prometo que la imatge la vaig somiar fa quatre dies.

    ResponElimina
  11. Me n'he anat a dormir i de sobte m'he hagut de tornar a aixecar. Eren pedres o eren toves??

    ResponElimina
  12. Marta: en aquest cas, no hi ha dubte. Tot i que podríem parlar d'alçar-se perquè et molesta una pedra que hi ha al llit, jo diria que és la caca.

    ResponElimina