13 des. 2015

Òmnium Cultural i l'origen del desastre

Josep Tarradellas al centre de la fotografia. L'home de les ulleres, a la dreta de la imatge -i a l'esquerra de Tarradellas, és en Miquel Albert (1901-1941), el meu avi matern. Perdó per aquest exercici de pornografia familiar. La fotografia fou presa el 6 d'abril de 1932, quan JT, llavors Conseller de Governació, visita les obres del Palau de la Generalitat.


En Josep Tarradellas ho va diagnosticar fa molts anys, amb l'agudesa de l'home vell que les ha vistes de tots els colors. L'home de Saint Martin le Beau tenia la intel·ligència dels polítics d'abans, quan les persones es ficaven en política per idealisme, per canviar el món. (Es ficaven en política i s'hi jugaven la pell o l'exili, i no aspiraven a cap consell d'administració d'una empresa de La Caixa).

Ho diu en Carles Santacana a Josep Tarradellas. L'exili 2 (1954-1977), edicions DAU. Un llibre que explica què pensava el president exiliat, i com veia Catalunya des de l'exili llarguíssim a l'altra banda del Pirineu. El text conté una entrevista que li feu en Josep Pla, en la qual Tarradellas preveu (amb una certesa esfereïdora) els riscos de la Catalunya futura, que és la present. I conté, també, molts d'altres textos i pensaments de l'exiliat. Que malauradament no ens vam saber escoltar.

La meva relació amb en Josep Tarradellas sempre ha estat ambivalent. Potser perquè el vaig conèixer de petit, als tretze anys. Ens va rebre al seu despatx de la Plaça de Sant Jaume en qualitat de descendents d'en Miquel Albert, que fou el seu secretari personal i company de tota mena d'aventures i desventures, des de principis dels anys trenta fins a la guerra i l'exili. Allà vaig veure que el personatge mític era tan sols un home. Molt gran, amb dificultat per parlar i per moure's, al qual li pesaven els anys damunt les cervicals com a un Atlas senecte.

Poc més tard, amb una incipient consciència política, vaig pensar d'ell que no em semblava un republicà ni un idealista, si no un home doblegat al pragmatisme de la Transició, que va imposar-li una moral de covardia i de tolerància exagerades.

I anys més tard torno a mirar-me'l, aquest cop per redescobrir-li una capacitat d'anàlisi de la realitat present i de pronòstic del futur que em resulta fascinant. Ara li veig més un Síssif que no pas un Atlas. Qui sóc jo, per jutjar un home d'ideals, pels quals va emprendre la ruta de l'exili, fugint d'un més que versemblant escamot d'execució?

En Tarradellas (això també ho explica el llibre d'en Santacana) es va esgarrifar quan va conèixer en Jordi Pujol i li va endevinar l'esdevenidor. Amb poca estona en va tenir prou per copsar la maldat perversa que hi havia dins del cigronet de l'Eixample com el verí dels petits escurçons. El banquer no en tenia prou amb ser l'amo de la caixa: també volia ser l'amo del país. Va copsar la terrible capacitat del fundador de Banca Catalana per dur el banc a la fallida i Catalunya al desastre. I vet aquí. Als ulls d'Europa i gràcies al clan Pujol, Catalunya és la regió més corrupta després de Kosovo.

I arribo a la cosa del títol, a l'Òmnium. Perquè en Josep Tarradellas també va diagnosticar el perill que representava Òmnium Cultural per al futur de la cultura i de la llengua del país. Òmnium era, a finals dels setanta i principis dels vuitanta un refugi de la classe burgesa catalana que havia prosperat amb el franquisme, que havia viscut d'acord amb el règim i al qual només li retreia una qüestió: que el franquisme hagués maltractat la llengua catalana. Exceptuant aquest factor, els senyorets d'Òmnium s'havien sentit no tan sols còmodes amb Franco, si no que n'estaven encantats: els havia fet la feina bruta de netejar el país d'obreristes, sindicalistes, revolucionaris, ateus i maçons. I d'esquerrans en general. Havia posat ordre a la finca catalana. I de premi els havia dut desenes o centenars de milers d'homes des del sud, mà d'obra barateta per poder prosperar millor en les tasques de destrucció del paisatge natural i d'especulació urbanística.

(És cert que la repressió franquista fou petita a Catalunya quan es compara amb els exterminis brutals comesos a Andalusia, a Extremadura i a Madrid. Però també és cert que un dels bressols revolucionaris de la península va quedar anul·lat. Des de llavors, Catalunya és un territori pacificat, escarmentat i conservador. Un oasi estranyíssim en el qual els treballadors i una tenebrosa classe intel·lectual genuflexa voten, amb beata veneració, el partit dels senyorets).

En Tarradellas adverteix del verí letal que conté Òmnium Cutural: per culpa seva, diu Terradellas, la classe treballadora identificarà la llengua catalana amb la llengua de la burgesia i crearà una fractura insalvable a la societat de Catalunya. Ho va encertar. Les conseqüències encara les estem pagant avui, i expliquen molts fenòmens que, per ceguesa o per mala fe, no es volen explicar i no es volen afrontar.

Han passat molts anys i sofrim d'anomalies infinites que provenen de la Transició, de Pujol i d'Òmnium. Entre d'altres. Però algú ha decidit que és més saludable i més rendible (i més patriòtic) culpar "Espanya", buscar traïdors i botiflers, i reconstruir el somni tan romàntic com inviable d'una Catalunya medieval que només existeix a la fantasia. La percepció negativa de la llengua catalana, vista des de la classe treballadora, persisteix. I aquesta visió s'ha traslladat a la població immigrant de les dècades darreres. I no és per un problema cognitiu de la classe treballadora ni de la població immigrant. Vet aquí un dels factors que explica el retrocés imparable en l'ús social del català. No cal repetir el paradigma dels patis de les escoles catalanes, perquè s'ha fet avorrit de tan repetir-lo. Quan el català desaparegui també dels carrers, caldrà que algú ho demani als tècnics i polítics que van conjuminar la caríssima normalització lingüística fracassada. I als intel·lectualets de l'Òmnium.

Vet aquí un dels diversos factors que explica que la Tv3 es vegi tan poc, que els escriptors en llengua catalana siguem, a Catalunya, menys llegits que els escriptors traduïts incloent-hi els escandinaus. Un dels factors que explica, finalment, la quixotada extemporània d'Esquerra Republicana de Catalunya amb el seu candidat poeta Gabriel Rufián, paradigma de les estratègies ridícules i improvisades que, per sort, ja no s'empassa ningú. (Com és que no van presentar un Rufián fa 20 anys, quan encara hi érem a temps?).

Paradoxalment (esgarrifosament), la llengua de l'alta burgesia catalana mai no fou el català, que era llengua de pagesos, pàries i gitanos. Tal com ho expliquen en Juli Vallmitjana i en Santiago Rusiñol entre d'altres. Però van fer veure que sí: el conseller Boi Ruiz es deia Baudilio Ruiz fins fa quatre dies, i no és cap primícia explicar que a casa dels Mas-Rakosnik es parlava en castellà fins fa molt poc (ara toca, ara no toca). La història de Catalunya és molt desgraciada perquè l'ha desgraciada la seva oligarquia, sense necessitat de cap intervenció forània. Això és cert i és cruel, però la desgràcia és que hi havia Òmnium Cultural pel mig, que va pervertir la realitat fins a esguerrar-la. A veure com ho arreglem ara, perquè la conjuntura actual torna a dificultar una "normalització lingüística" que mai no va existir.

La psicoanàlisi (aixi com les teories que se'n van derivar) explica que hom no pot resoldre les qüestions greus i profundes fins que no reconeix i no afronta sincerament i sense mentides ni prejudicis, els problemes que té. Els esotèrics diuen que el fantasma no marxa fins que no es localitza el cadàver i se li fa un enterrament reparador. Continuem sent el país d'Europa amb més morts en fosses clandestines: només ens guanya Cambodja.

Malgrat tot, potser es pot ser optimista: si som capaços de revisar-nos i de repensar-nos, tal vegada ens en sortirem i de passada ens alliberarem d'unes quantes xacres entre les quals hi ha la família Pujol i l'Òmnium Cultural. Amén.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada