7 des. 2013

Mare i pare, Catalunya i Espanya


Els anys passen i el temps s'accelera. Quan m'apropo a la riba de la cinquantena tot ha esdevingut relatiu. Fins i tot el jo i les seves raons es dissolen, com en aquella fantasia filosòfica de Plotí, el deixeble de Plató que potser va prefigurar el cristianisme. Les ànimes es dissolen en un núvol un cop s'han alliberat del cos. Jo sento com l'ànima comença a dissoldre's ara, en un desig prematur.

A poc a poc no sé qui sóc ni recordo bé qui vaig ser. Perdo les raons que podrien justificar-me, només em reconec en emocions i en somnis. És quan somio que sé. Ja no m'identifico amb el dibuix pitagòric de l'espiral matemàtica de la galàxia a la qual -diuen- pertanyo. Alguna cosa em diu que vaig sorgir de la caòtica nebulosa d'Orió.

El meu pare em va generar emocions molt contradictòries, no m'hi entenia perquè em semblava una persona rígida, dogmàtica i massa ideològica. La meva mare era tota emoció. Durant molts anys no vaig poder acceptar que aquelles dues persones s'haguessin unit. Que m'haguessin engendrat m'era inacceptable: quantes fantasies vaig tenir en què imaginava que jo era un fill bastard, adoptat, robat, recollit, caigut del cel.

El meu pare va militar en un partit de l'esquerra marxista i nacionalista durant el franquisme que es va dissoldre quan van arribar les primeres eleccions democràtiques després de Franco, a les quals no va votar-los ni tan sols la militància. Alguns dels seus socis van integrar-se al partit socialista i d'altres al nacionalisme burgès. El meu pare va prendre una decisió que jo no vaig ser capaç de comprendre: es va afiliar a les dues bandes. Em va semblar horrible.

I no obstant tot això, jo després he estat afiliat a opcions diverses i tal vegada contradictòries. Mai al nacionalisme, és clar. Però sí al socialisme, el comunisme i l'anarquisme. De vegades alhora, de vegades successivament, com l'adúlter o com el qui canvia de parella sexual durant una orgia. La vida és tan breu...! Vaig creure en el cristianisme comunista mentre afirmava que els cristians haurien d'haver estat devorats pels lleons del Colisseu mentre hi érem a temps.

Tot sovint penso en Sigmund Freud. Quin embolic, mare meva! La meva mare era molt catalanista i molt emocional, i molt cristiana. Però de vegades també em deia que si la classe obrera no lluitava unida ens guanyarien els fatxes...

Ara ja només penso que la vida que em queda només té sentit si passa enmig dels altres. Tota la resta és un soroll insofrible.

___________
El video que encapçala el post es va publicar fa mesos en aquest blog sota el títol María Mercedes se va pa Kamchatka.



3 comentaris:

  1. Lluís, les coses pasen, la vida passa i a vegades ens capfiquem en coses que en general, no tenen importància, i en molts casos 'cap importància`', i diria que en el fons tot això d'Espanya, Catalunya, la independ'encia, a banda que ja cansa molt, de fet no en té cap d'importància.
    Ah! Freud era un capullu reprimit.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo em preguntava si el tema de Catalunya i Espanya no tenen una traducció psicoanlítica i freudiana, si no podrien reflexar el vell conflicte. Si per algun motiu crec en la cooperació és perquè no li trobo solució al conflicte de Freud.
      Estaria bé saber quina relació tenia l'Oriol Junqueras amb la seva mare, i quina relació va establir la Forcadell amb el seu pare.

      Elimina
  2. Els teus pares eren fruit del seu moment històric i tu ets fruit del nostre moment històric si podem dividir tant taxativament els moments. Malgrat tot crec que és important que entre els teus pares haguessin escletxes ideològiques perquè és el que t'ha de permetre ser relativista polític ara a l'actualitat.

    Pel que veig, cada vegada més et vas apropant a un ideari més paternal...

    ResponElimina