13 des. 2013

El referèndum

(Un conte de terror)


El timbre del telèfon quan sona de matinada sempre sona des de l'altra banda, des de les ombres. Vaig dubtar entre llevar-me a despenjar-lo o colgar-me infinitament sota les mantes.
-Vostè és el senyor Lluís B? -va fer una veu femenina i assèptica, habituada a desvetllar la gent- Hem trobat el seu número a l'agenda d'un cos, al bosc. El jutge demana que vingui com més aviat millor...

Feia setmanes que no plovia al país i llavors, de sobte, un enorme núvol negre descarregava una aigua furiosa i obsessiva, gairebé horitzontal, com agulles de glaç. No havia conegut mai ningú que visqués en aquella contrada, la comarca interior on no he estat. Per por de perdre la concentració vaig sintonitzar  una emissòria de notícies a la ràdio del cotxe. Tot i que no li prestava gaire atenció vaig comprendre que parlaven d'unes votacions, un referèndum que devia semblar molt important a unes veus velles que tertuliejaven. Tenien un debat ple d'eufòria que no acabava de comprendre. Jo seguia donant-li voltes: un cos al bosc, una agenda amb el meu nom, aquella comarca desconeguda.

Vaig deixar l'autovia en un sortida tortuosa i de seguida vaig entrar en un bosc de cedres altíssims, que ballaven una dansa lenta i tenebrosa. Molt de tard en tard es veien els vestigis de velles masies enrunades i camps de conreu abandonats, habitats per esbarzers de mida gegantina. A la ràdio, les veus es van interrompre bruscament. Tan sols sonaven peces del romanticisme folclòric. No sóc melòman ni tinc coneixements musicals, però eren la mena de peces que he sentit radiar quan anuncien un gir funest de la fortuna.

Al poble no es veia ningú pels carrers. La pluja els deu haver foragitat a tots cap a cobert, vaig pensar. L'aigua feia lluir centenars de cartells enganxats a les parets, amb enormes si de color negre o no de color vermell, entre símbols i frases heroiques d'una èpica remota. Tan velles i cansades semblaven les parets com vetustos els eslògans. L'edifici de l'escola, que deurien haver clausurat anys enrere, era cobert de líquens i proclames, i dibuixos d'antics guerrers medievals devorats per les molses.

-Gràcies per venir, però ara no podem estar per vostè, comprengui-ho -em va dir el secretari del jutge- Estan passant coses molt importants, estem fent història.

Em vaig instal·lar en una casa que llogava habitacions, als afores. Vivia damunt la botiga de queviures i foteses d'un paquistanès cansat de viure que somicava tot el dia i recordava el seu país perdut. Ens vam fer amics, amb els anys.

I malgrat el temps viscut a la comarca ignota, mai no vaig ser capaç de descobrir els fets trascendents que havien alterat la història, ni què preguntava el vell referèndum. Ni tan sols quin resultat havia donat. La vida passava i calia menjar, dormir, pagar la pensió, escoltar la melanconia del meu amic. Cada dia rebia un nou ajornament del secretari del jutjat: sempre hi havia qüestions importants a resoldre. El secretari solia usar termes dissuassoris com ara essènciamagnitudcabdalprimordialpàtria i destí. Tenia un exèrcit de mots per a fer-me entendre que la meva necessitat era molt minsa, barroera i egoïsta. Recordo que un cop em va dir: en un moment d'emergència nacional, vostè voldria aturar la història per parlar d'un cadàver.

A la taverna del poble solien riure's de mi. Els parroquians trobaven còmica la meva espera, la meva bona fe. Em van insinuar que aquell mort antic que havien trobat al bosc era un poca-pena que no importava a ningú. Però qui era? Qui era? insistia jo, i ells reien de gust: Vés a saber, un guillat, una meuca, un captaire, un emigrant. Un pobre diable, un no-ningú, una gitana rumanesa, un orat, un alcohòlic. Una perduda, un bala perduda, un perdulari. Jo no podia acceptar-ho: m'era impossible decidir que havia perdut mitja vida en aquell llogarret i per un no-res.

Quan ja em sentia vell i fatigat vaig comprar una agenda a la botiga del paquistanès, que regentava el seu fill després que morís son pare, el melancònic. Hi vaig escriure tan sols el meu nom i el meu telèfon i me la vaig endur al bosc. Em vaig ajeure al seu costat i vaig esperar que la pluja amainés, que escampés el núvol i que el cercle daurat es clogués sobre meu.

4 comentaris:

  1. bona història, diria que vaig dexar-hi un comentari ahir.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies de nou, Francesc. He hagut d'esborrar el post i penjar-lo de nou perquè alguna ocsa va fallar i no es va actualitzar als blogrolls que em tenen enllaçat. Ja ho veus: en Mas anuncia la bona nova i fins i tot el blogger falla. Quin mal pressagi...!

      Elimina
  2. Tots els cadàvers s'hi assemblen. Però hem oblidat que els vius també. Espero que algun dia li pesi a la consciencia d'algú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El pes a la consciència és un luxe que els poderosos no es poden permetre...

      Elimina