9 des. 2013

L'argument emocional

una petita resposta a Seamos razonables, de Victòria Camps



Sempre he trobat dificultats per a parlar de les coses mirant-les de cara o amb ulls científics i objectius, i molt sovint he recorregut a la metàfora, la hipèrbole o fins i tot la parabòla. Fins i tot en petites qüestions domèstiques. Aquest dèficit em deu haver dut a escriure ficció, penso de vegades: una simple qüestió de disposició mental, qui sap si una determinada estructura de les neurones.

El cas és que no dec ser l'únic, perquè en el debat sobiranista català -per posar un exemple- trobo enormes argumentacions més aviat literàries: des de la poesia lírica a l'èpica, sense oblidar-se del rococó. Molt sovint llegeixo que l'èxit mediàtic i popular de l'independentisme es deu a la seva enorme capacitat de connectar amb les emocions i de crear espectatives il·lusionants (o il·lusòries, suposo). El món té una explicació cientifica que no l'acaba d'explicar mai, i per això devem necessitar el complement poètic des de temps immemorials. Lamento molt que Wittgenstein no sigui entre nosaltres, perquè intueixo que ens diria coses molt interessants.

En sentit contrari, veus molt autoritzades diuen que l'independentisme cau en el pou de les emocions mentre que el federalisme té la innegable solidesa de la racionalitat. En aquest debat llegeixo un bon article de Victòria Camps, que en sap molt. Crec que té raó en tot allò que argumenta, però en reivindicar la raonabilitat abandona el territori de les emocions, el cedeix gratuïtament. Quan em demano quantes decisions importants he pres al llarg de la meva vida basant-me en la raó o en la racionalitat me n'adono que són poques, i que la major part dels cops l'ús exclusiu de la racionalitat m'ha dut als errors.

Ens enamorem de persones i d'idees, i tendim a buscar, a posteriori, raons que ho expliquin. Però a mi no em sembla racional buscar raons.

Entre les raons que em fan sentir federalista -per continuar en aquest debat- hi ha alguns elements racionals i la raonabilitat, però crec que em cal dir: que també hi ha motivacions estrictament emocionals, passionals i estètiques. I em sembla oportú explicar que el meu federalisme no es deu tan sols a una avorrida reflexió seriosa, assenyada i caparruda. Dit d'una altra manera, per raons que desconec m'emociono cada cop que veig el Novecento del Bertolucci i em vaig deprimir en veure el Braveheart de Mel Gibson. Em posa la pell de gallina el relat sobre la solidaritat internacional que exposa Angela Jackson a Preludi de la darrera batalla, em fa plorar La lengua de las mariposas. Em commou fins a les entranyes El maestro que prometió el mar i m'omple de dubtes la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives.

Em remouen les entranyes l'Albert Camus de L'estranger i El corto verano de la anarquía del H.M. Enzensberger. Les memòries d'Azaña i la tomba de Machado a Colliure. Vibro amb ¿Por quién doblan las campanas? tot i que no és una gran peça. Em fascinen la fantasia de La guerra del fin del mundo -per més que sigui controvertit el Vargas Llosa-, El viatge a Icària de Cabet, Els de Barcelona del Kaminski. I en general, totes les ficcions obreristes, internacionalistes. M'agraden els discursos tan poc racionals del Comandante Marcos i les visions del Che.

Em vaig enamorar de Carlos Fuentes a partir de Gringo viejo. És la història d'un home que decideix que, posats a morir, val la pena fer-ho per una causa justa que no tingui res a veure amb el lloc on vaig néixer. Contradictori i irracional, sí, tant com humà.

Em vaig avorrir solemnement amb El coronel Macià, m'horroritza The Birth of a Nation i m'espanten els articles de Sabino Arana. Les fantasies (o els deliris) patriòtics de Jordi Bilbeny i la seva Nova història em dibuixen un neguit inquiet als llavis. I més encara quan veig que ha rebut la benedicció urbi et orbe del petit sàtrapa pseudo-democràtic Jordi Pujol.

Recordo que, quan era un adolescent, el meu pare em va dir que algunes opcions polítiques es defensen des de la passió, i no es referia a la independència si no al conflicte social (allò que abans en deien lluita de classes). Em pregunto si aquesta aportació va ser rellevant en la conformació de les meves idees actuals, si només és el record d'una anècdota.


Sigui allò que sigui, em sembla que ho he de dir i ho he de deixar per escrit: en el territori del meu imaginari i de les meves emocions hi ha una visió del món en què la península ibèrica és una federació de pobles que es troben, dialoguen i cooperen. M'emociona pensar així.

3 comentaris:

  1. És curiós perquè la teva racionalitat és totalment il·lusòria respecte al que voldries com a futurible. Acuses a l'independentisme de ser il·lusori i no raiconal i caus en el mateix error. Suposo que això ho fem tots i que quan tenim unes idees més o menys clares veiem els errors en els altres sense veure quins són els nostre punts flacs.

    En el que si que no hi ha discussió és en l'apreciació respecte en Bilbeny. És una vergonya per a la causa independentista. De fet, una de més...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser no m'he explicat prou bé... les meves idees polítiques i socials responen més aviat a raonaments, però crec que cada opció política també té un component emocional, i jo vull explicar el meu.

      Pel què al cas Bilbeny res a dir, abans feia riure i ara comença a fer angúnia.

      Elimina
  2. És ben curiós. Amb el mateix esforç es pot sumar o restar. Dir-li a algú "ets el meu company" no implica renunciar a ser un mateix. No sé. Els camps de futbol són plens d'emocions. Per posar un exemple. Jo preferiria compartir una pilota. Per posar un exemple. Exemples entenedors. Per aquells a qui les emocions els cega.

    I com tu dius, al final, les meves decisions resulta que també són emocionals. Doncs bé, sumem emocions. Però sumem-les totes, no? Costa el mateix esforç.

    ResponElimina