18 des. 2013

Procés d'anul·lació


Després de calcular el nombre de dies viscuts en aquest món, encara l'hauríem de multiplicar diverses vegades per a incloure-hi els nostres somnis, els dies dins de les nostres nits. S'hi haurien d'afegir diverses vides més, incloent-hi aquelles en què els morts continuen vivint i aquelles en què els vius estan morts, aquelles en les quals fets trivials com un somriure adquireixen una profunda importància i aquelles en les quals els esdeveniments més sorprenents no tenen cap importància.

I després aquelles que es tornen estranyes per poders sobrenaturals, i aquelles en què la màgia sembla quotidiana; aquelles en què fem de nosaltres mateixos i aquelles en què semblem ser una altra persona, aquelles on tot sembla terrorífic i malèfic i aquelles en què la indiferència és la única nota que sona, de principi a final.

Aquestes contradiccions fan que els nostres somnis semblin insignificants, i per això els ignorem en el càlcul dels nostres dies.

Però encara falten aquells somnis que esperen l'arribada d'altres somnis que els anul·laran. Són residus de somnis, els nostres dies foscos, que encara s'han de sotmetre a les matemàtiques. I el mateix ens passa amb els nostres dies de vigília. Molt pocs d'ells eviten quedar anul·lats per la contradicció, aquest procés d'anul·lació que actua sense parar mai.


___________________
Aquest text és el resultat de la traducció i adaptació lliures d'un relat de Thomas Ligotti (L'equació interminable) a Noctuario, Valdemar, Madrid, 2013.

Hi he trobat elements que responen a preguntes que em faig sobre la meva vida i els meus somnis (i els meus malsòns), i a coses que passen al meu voltant. Enmig de la tempesta nacionalista que ens obliguen a viure com si de sobte tots fossim un altre, o algú que somia el somni d'un altre, o algú que és delirat en el deliri d'un altre. I malgrat tot, segueixo pensant que Artur Mas és, tan sols, el personatge d'un malsòn que vaig somiar en una nit de coragror.

I malgrat no ser un sol·lipsista, sempre em queda el dubte de dubtar si la vida i el món no podrien ser el somni. El dubte més atroç és aquest: sóc jo el qui somia o sóc tan sols un somiat? Deu ser així com fins i tot dins del somni hi ha una versió somiada de la lluita de classes. Senyors o vassals fins i tot al fons de l'aigua del pou.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada