3 de nov. 2011

El Wendigo (a Oliana, l'Alt Urgell)


Es va hostatjar a la Fonda Víctor, enmig del poble, entre la carretera C14 i el carrer Major. Va deixar la maleta i el raspall de dents a la cambra vint-i-sis. El van veure sortir cap a les quatre de la tarda, d'una tarda de pluges de primers de novembre.

Com que no va tornar (i no va pagar), l'hostalera va telefonar la policia. I la policia va decidir entrar a la cambra vint-i-sis. Van trobar-hi objectes que no són significatius i una llibreta. I una targeta de video.

2 de Noviembre. En el horóscopo pone que mi signo es un signo afortunado, por lo menos hoy. La conjunción de Venus con Urano promete la aparición de un amor fulgurante, de esos que te transforma la vida. Pero me siento un poco más allá del zodíaco y sus esbirros. Siento que algo anda mal, algo dentro, en las vísceras. Quizá esos dolores leves indican la presencia de un dolor inminente, agazapado dulcemente tras esa levedad. Me dieron cita en el hospital para un TAC, antes de fin de año. No iré a esa cita. No me interesa ese médico, sus gafitas de diseño, sus aparatos con lucecitas de colores, su pose estudiada. Me molesta además que use el perfume de Jean Paul Gaultier y que calce unas Camper de casi doscientos euros. Supongo que más bien debería decir: no quiero escuchar lo que me va a contar. 
3 de Noviembre. Oliana es un pueblo minúsculo, dos garras de casitas agarrando el intestino de la carretera que lleva hacia la horrible Andorra. Vine hasta aquí porqué me citó a la salida del pueblo: Justo cuando se termina el pueblo hay una carretera, a mano derecha, que sube para el castillo. Deja el coche en el último rellano. Te espero allí. 
4 de Noviembre. Ha llovido tanto que temo por esa carretera. Igual ha desaparecido abolida por el agua que cae sin reposo. Porqué no hay reposo. La tierra bebe desesperada tras los meses de sequía. Me siento en el rellano en dónde me citó. No hay nadie. De repente se me ocurre pensar en aquél horóscopo. A lo mejor vivir un gran amor me hubiese salvado: no habría acudido a esa cita. Según dicen las estadísticas, mi edad está justo después de la mitad de la vida. Pero yo se que estoy cerca, que he andado más que eso. En realidad me alegro de que sea así. Y además debería de haber puesto gasolina allá abajo. No creo que tenga la suficiente para desandar la carretera. Y los zapatos están destrozados. Aún así me las apañaré para bajar y mañana volveré. Y caminaré por ese camino que se adentra en las encinas ennegrecidas por el otoño.

16 comentaris:

  1. Esperarem asseguts a la taverna, a veure quines notícies arriben. Sempre hi ha algú que se n'assabenta de tot i li falta temps per explicar-ho. Esperarem. A veure si deixa de ploure.

    ResponElimina
  2. Enric i Puigcarbó: ostres, sento haver creat espectatives de continuacions, perquè no n'hi haurà. Ho lamento i alhora lamento ser un narrador tan minusvàlid, perquè jo creia que el conte quedava ben tancat. En fi, això vol dir que tot és possible...

    ResponElimina
  3. Lluís,

    El meu aniversari va ser el 2 de novembre. Jo tampoc vaig anar a la cita.

    ResponElimina
  4. No, no, Lluís... La meva taverna és un lloc comú i una ficció literària. És l'espera sense esperar res. Un anar mirant passar la vida. Si passen coses, bé, i si no, també.

    ResponElimina
  5. El Wendigo, la mítica criatura! Potser després d'aquest apunt, el blog tornarà a transformar-se?

    ResponElimina
  6. Maite: ja ho veus, algú no va anar a la cita, però al final la cita era ineludible. No sabem com va anar, però es van trobar i l'hoste de la cambra 26 va desaparèixer.

    ResponElimina
  7. Enric: ah... si és així millor, perquè jo diria que no passarà res. No ho dic només pel relat, sinó perquè és la sensació que tinc. Que no passa res (fins que de sobte passa, és clar).

    ResponElimina
  8. Aris: cada cop que he llegit el conte del Wendigo m'ha agafat una angoixa terrible. Aquí el vaig voler reproduir en les imatges, i després li vaig buscar un text. Aquesta és la transformació: que aquest cop he filmat abans de qualsevol guió, i després he buscat.
    Però també se'm passa pel cap seguir el blog en castellà, i això sí que seria una transformació.

    ResponElimina
  9. Puto Wendigo, mira que se la sap llarga! Tanta història per a no pagar l'habitació!

    ResponElimina
  10. Leblansky: volia fer una lectura contemporània del Wendigo i finalment veig que sí. És el Wendigo n temps de crisi, que fa qualsevol cosa per pagar menys (com en Mas) o per no pagar (com en Millet). Un Wendigo de crisi i totalment català.

    ResponElimina
  11. Pues a ver si un día publicas uno. Un poema, quiero decir. Claro, lo de las zanahorias viene un poco por lo de la naturalidad del asunto. A uno no le ocurría, por ejemplo, lo escalofriante que puede resultar escribir "mi vida se derrite por tu amor". Lluís, saludos.

    ResponElimina
  12. Juan: a lo mejor esos videos que cuelgo ahora son la forma que han tomado aquéllos poemas como zanahorias. Porqué desde luego que eran horribles, y cuando sólo filmas pues la cosa queda más disimulada.

    ResponElimina
  13. M´agradat força, Lluis i crec que no li cal continuació. Ja vas veure aquella entrada del "Chupacabras" a Catalunya i ara tenim també el Wendigo a Oliana. Genial, aquest paia ara sembla més el que pintava Perucho. Salut. Borgo.

    ResponElimina
  14. Miquel: recordo la teva entrada del Chupacabras, amb una menció especial pel gran Iker Jiménez (Friker Jiménez segons sant Buenafuente). M'agrada que anomenis Perucho, que sempre està darrera de les coses.

    ResponElimina