A, Abecedari

A

Acabar, acabar-se

Un dia em vas dir:
-Marxo
I vas marxar. Des d'aquell dia ençà les coses que vas deixar s'han anat acabant. He volgut retardar alguna fi, però ha estat inevitable. Fa tot just unes hores m'he rentat per darrera vegada les dents amb el tub de dentifrici que vas comprar (i et vas oblidar aquí). La bossa de cebes i les patates fa molt de temps que van desaparèixer, i també els alls. Els que tinc ara al pot de ceràmica que diu Alls els vaig comprar jo. Demà o demà passat s'acabarà aquella ampolla de sabó de dutxa. Al fons d'un calaix del congelador he trobat una bossa de pèsols que també són de la teva època aquí, però l'he llençada.

B

Buit, buidar

Com que vas deixar un armari buit i quatre prestatges de llibres buits, em vaig voler afanyar a reomplir-los. Però a darrera hora vaig decidir que faria una mena d'homenatge, un monument, una metàfora. He mantingut la buidor. No ha estat fàcil. Cal combatre els impulsos del tarannà caòtic, que tendeixen a ocupar tots els espais. Aquesta buidor em recorda que vas ser aquí i alhora em diu que l'un per l'altre som un buit. Un buit de vuit anys.

C

Casa, casar-se

La meva memòria em diu que, al llarg dels vuit anys, dues vegades vam usar el verb casar(-se) però no el vam actualitzar. Que hem viscut en una, dues, tres, quatre, cinc, sis cases (que sempre van ser pisos). I que de vegades havíem parlat d'una casa en un poble.

D

Desodorant, definitiu

Tot just ahir es va acabar el potet de desodorant que vam comprar l'altre estiu, a Itàlia. Una tarda, tornant cap a l'hotel, vam entrar en un supermercat a comprar aigua i sucs de fruita. Feia una calor terrible. Com que sortíem al matí de bona hora i no tornàvem fins a ben entrada la nit, era bona idea proveïr-se d'un desodorant. A tu no et va agradar gaire l'olor que feia, i un cop de tornada a casa el vas guardar tant ben guardat que no el vaig retrobar fins que no vaig remenar entre les coses que no t'havies endut. Era allà, com una espelmeta italiana que recordava un viatge antic.
Me l'he acabat i ara sé que l'he de llençar. Però me n'adono que no ho podré fer. Allò que més em dol és aquesta cosa tan menuda i tan senzilla. És un moment estrany i difícil, i tan imprevist. No quedaria res d'aquell viatge si llenço l'ampolleta de plàstic. Algú dirà sí, te'n queden els records, etc. Però no és veritat: els records s'esborraran. Es diluiran d'un en un, seguits. Amb passa ferma cauran tots. Els records necessiten algú a qui se li puguin explicar, així reviuen i s'espolsen, i tornen a caminar. I siguem francs: a qui dimonis li explicaria mai que em vaig comprar un pot de desodorant a la vila de Bergamo, l'estiu del 2010?

No a José María Fonollosa, no als blogs

No me salvéis. Intento así perderme.

(East 54th Street)

No li puc fer un homenatge al poeta que va néixer a Can Tunis. Avui fa vint anys que ja no està viu. Però va deixar escrit aquest poema, i aquest poema adverteix seriosament contra qualsevol intent ressurreccionista. I a la vegada, aboleix qualsevol homenatge.

No
No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

No m'agrada José María Fonollosa (perquè no en sé res), sinó l'obra escrita que va deixar. M'agrada molt i no explicaré perquè. M'agrada i prou. Tampoc no diré estupideses, coses com que m'ha canviat la vida, me l'ha il·luminada o m'ha acompanyat en els moments difícils. Res de tot això. Seria ridícul.

No m'agraden els homenatges als poetes, i molt menys encara en aquest mitjà tan estrany, i molt menys encara en els blogs. No entenc perquè ho fem. Necessitem viure una il·lusió de col·lectiu, però no podem ser de cap manera un col·lectiu. Perquè cadascú es mira el seu melic, perquè tothom està convençut que el seu blog és, indiscutiblement, el millor dels blogs possibles. Per això hom deixa elogis als blogs veïns: per a rebre'n la correspondència que creu justa. Compra-venda d'elogis. Som una patuleia de llepa-culs.

No plou. Fa més de dos mesos que no plou, i ara donar una simple passa al matí, camí de la feina, aixeca molta polseguera. I si a la tarda pujo al castell torno cobert d'una pàtina d'argila, d'un groc de Nàpols. Aquest país està sec. És estèril i està sec. L'aigua de l'embassament fa pudor i és fastigosa.

No volent fer-li cap homenatge, els set apunts anteriors d'aquest blog han estat confeccionats a partir d'alguns dels seus poemes però no explico res més ni els preciso ni els cito, perquè explicar-ho resultaria xafogós, pretensiós i pedant.

No cal. Ni tampoc cal llegir-lo. No calia haver escrit res de tot això.

William Street 

Las mujeres que quiero van con otros.

Cuando pasan prendidas de otros brazos
miro a la que se apoya en mí y compruebo
que yo me he equivocado de mujer.
La gracia enrojecida de una risa,

el rumor tembloroso de un silencio,
la mirada furtiva que nos dice
que está la dicha allí, en aquellos ojos...
Esas cosas descubro sólo en otras.

Yo sé que lo que anhelo no anda lejos:
veo como ellas pasan de otros brazos.
Y trato de encontrarlo, incluso en ellas.
Mas siempre me equivoco de mujer.

Las mujeres que quiero van con otros.

El botxí de Maria Antonieta

Esbós de retrat de Jean Baptiste Bouvier atribuït a Jean Louis David, tot i que possiblement fals

Jean Baptiste Bouvier, que havia nascut en una barraca vora el Sena a tocar de Paris, fou l'encarregat de tallar-li el coll a la bella emperadriu. Després de fer la feina, va cobrar-la i no se'n va saber res més. Res de res fins a trenta-dos anys més tard, el 1825. Aquest any va publicar un petit llibre de poemes possiblement autoeditat, en una impremta de Burdeus.

Le gentil boucher va tenir una fama notable i efímera. Hom accepta que Mallarmé es refereix a ell en la seva famosa carta a Paul Verlaine, arrapant-se a la frase mon beau cher ami Jean Baptiste. Si entenem que hi ha un joc de paraules en beau cher (per la proximititat amb boucher) es podria donar per bona, però sembla massa agosarat.

Amb els diners que va guanyar com a poeta èdit, Bouvier se'n va anar a viure al Midi, aprop de Nîmes. Però un cop allà la fortuna li va girar l'esquena. Sembla que va treballar en un circ ambulant per la Camarga, en companyia dels manouches, on escenificava l'execució de la reina en un numeret que mesclava erotisme i sang (allò que avui es diria gore). Curiosament, l'actriu que feia el paper de Maria Antonieta es deia Antonia Jiménez Lasantas, i era nascuda a la vila de Besalú.

Bouvier va morir poc més tard, el sis d'octubre de1827, víctima de la sífilis.

A propòsit de José María Fonollosa

Aquella nit havíem begut massa. Ho sé perquè després em van explicar que havia recitat poesies del Fonollosa per l'Avinguda del Paral·lel en veu molt alta, primer caminant i després assegut en una terrassa de mala mort, d'un bar que es mereix que li calin foc. I jo no me'n recordava de res.

Però el temps no es perd mai del tot: dels quatre que bevíem i voltàvem tot esperant l'albada de Barcelona, un d'ells va venir pocs dies més tard a demanar-me que li deixés el llibre d'en Fonollosa.
-El dels poemes que ens va declamar -va dir. I va ser ell qui em va narrar aquells fets.
Li vaig cedir el llibret amb un cert recel, com si la intuïció m'advertís. Però vaig creure que la intuïció m'ofenia, i no la vaig escoltar. M'agrada fer aquesta labor divulgadora.

Apenes dues setmanes més tard, la Xaro (que és la parella de l'home que s'havia endut el meu llibre) va tenir una discussió excessiva amb mi. Excessiva i quasi feréstega, inútil i absurda: ella votava l'Esquerra Republicana i jo Iniciativa, i aquell dia no em vaig poder estar d'insultar-la per la seva preferència. Què hi farem: de tant en tant no me'n puc estar. Com que vam acabar molt malament, a mitja discussió vaig saber que el meu impuls tenia un preu. Perdre el llibre per sempre. No tornar a veure mai més la Xaro i el seu nòvio m'importava un bledo. Ell també és una mica fatxa.

*     *     *

Durant un viatge a Extremadura, vaig endur-me uns quants cedés per anar fent la carretera més lleu. Un d'ells fou precisament Albert Pla supone Fonollosa. Una lectura de Fonollosa molt intel·ligent, equilibrada i sobretot ajustada a la veu del poeta, al seu to. I jo diria que la peça de l'Albert Pla on els arranjaments musicals assoleixen la seva fita més alta i més delicada.

Entre Cáceres i Badajoz hi ha una carretera molt llarga i molt avorrida que transcorre entre les deveses dels alcornoques majestuosos. Tant és l'avorriment que vaig decidir fer una marrada i arribar-me a Alburquerque. Vaig visitar el castell i per aquelles coses que passen de vegades a la vida, vaig acabar anant a sopar amb la guia turística, una noia de nom Mònica. Durant el sopar li vaig parlar del Pla, i va resultar que n'era molt admiradora. Li vaig deixar el meu cedé i li vaig que quan tornés amunt passaria a recollir-lo. Però a Badajoz em van distreure molts estímuls i vaig oblidar-me de passar per la vila del Castillo de Luna. Allà deu ser encara el cedé de l'Albert Pla, si és que la Mònica el conserva, es conserva a sí mateixa i segueix vivint en aquell indret.

*     *     *

Allò que em fa més ràbia de tot el referit a Fonollosa va passar el 1994, a la vila de Santa Coloma de Queralt.

Un matí de diumenge vaig explicar-li a una senyora molt culta, molt bonica i molt jove qui era Josep Maria Fonollosa, la seva obra. Aprofitava que la senyora sí votava el mateix partit que jo, i això sempre hi ajuda: les afinitats obren moltes portes. Vaig extendre'm en consideracions sociològiques sobre Catalunya: com tracta els qui no escriuen en català, què fa amb els poetes incorrectes, etc. Es tractava de retenir-la amb discursos vagues tanta estona com fos possible. Ella m'escoltava perquè és educada i culta, però alguna cosa no acabava de funcionar. M'adonava que alçava una cella cada cop més enlaire, com si contemplés la possibilitat d'escupir-me a la cara en qualsevol moment.
Finalment, es aixecar de la taula, va llançar una moneda de vint duros contra el marbre i mentre es calçava les ulleres de sol:
-No entenc com pots parlar-me d'aquest fatxa, ja sé qui és. Aquell que es va matar fa poc, en una carretera, a Orriols. Queda't el canvi.

Em vaig sentir desvalgut com mai no m'hi he sentit. Aclaparat, profundament desanimat. Tant, que no li vaig explicar que ella em parlava d'Antoni de Senillosa, que no és Fonollosa. Però tampoc no hauria servit de res voler desfer la confusió. Una maleïda i remota coincidència fonètica m'havia esguerrat el matí d'aquell diumenge, tan assolellat i tan prometedor.

Capaltard, tancat a casa vaig remenar la premsa i vaig llegir àvidament la crònica de l'accident de Senillosa. Apassionant: de nit, l'Antoni va xocar frontalment contra el cotxe que conduïa un guàrdia civil. Van morir tots dos en la col·lisió. Me'n vaig adonar que el poeta podria haver escrit alguna cosa sobre aquest accident. I com que el poeta no podia perquè havia mort abans que l'aristòcrata, potser em tocava a mi. Però jo me'n sentia incapaç. Tot era lamentable, i l'endemà fou un dilluns tèrbol i emboirat que quasi no recordo.

Ben poques vegades vaig tornar a intercanviar alguna frase amb la jove, culta i bonica senyora de Santa Coloma de Queralt.

El vident Giaccomo Pastrani (càmera oculta)

Viu en una casa perduda dels afores. Quasi una barraca més que no pas una casa. M'ha costat déu i ajut trobar-lo. El vident Giaccomo Pastrani no es divulga per cap mitjà, i això em va empènyer a creure que potser finalment havia trobat algun senyal creïble. No es publicita. Ni té programes en cap canal de televisió.

Males llengües diuen que aquest home va presentar Sandro Rosell a l'emir de Qatar, en una fosca fonda de Zuric, i que allà van segellar un pacte. També sembla que l'Artur Mas el va consultar en un moment fosc del seu periple pel desert, de la mà d'una senyora que podria ser na Núria de Gispert, gran aficionada als oracles i els endevins. En aquell moment, Mas tenia problemes financers per una desagradable qüestió de son pare, pressumpte evasor fiscal -malgrat que també gran patriota català.  Llunyana descendent de Madame Blavatsky, de Gispert deu saber de què parla quan parla de vidència.

No m'ha estat fàcil enganyar-lo (qui embaucaria un vident?). Però tot i així he pogut filmar breus seqüències de la seva predicció.

Giaccomo Pastrani deu ser creïbe. Per això deixo aquí els fragments de la gravació que n'he fet. No entenc gran cosa del què diu. Però sé que si jo visqués a Olot, fugiria ara mateix de la vila. Ja sé que és aquí on va néixer i prosperar Missenyor Pere Macias, diputat com ningú. Però ni tan sols ell -tot i ser dels millors- no podrà evitar que el magma flueixi. El magma essencial podria incinerar fins i tot un govern sencer.

Pastrani no ho admet però ho accepta: potser Déu és de dretes i votaria Convergència si pugués votar. Però igualment el magma sembla que s'inclina per l'anarquia i el desordre. El debat està servit.

Tot allò que en vaig extreure està contingut en aquesta gravació il·lícita.