L'Andrei Tarkovski va construir el poema visual més extens i més angoixant de la seva obra i li va demanar a l'Edward Artemiev que li posés música. La pel·lícula es va titular Stalker, que després també ha estat coneguda per La zona. Parteix d'un text escrit per dos germans populars de la ciència-ficció soviètica: Arkadi i Borís Strugatski, el títol del qual és Pícnic a la vora del camí.
La pel·lícula és una fita i un referent del cinema. Produccions literàries, del cinema i de la plàstica s'hi refereixen constantment. El film és tan hipnòtic i polissèmic que permet infinites interpretacions: una metàfora de l'estat soviètic o del totalitarisme? Un somni estrictament pur? Una teoria metafísica?
No ho sé. La zona és la no-zona. Un espai prohibit o impossible, dominat per lleis d'una naturalesa alterada o desconeguda. Fora del temps, sotmès a normes incomprensibles. Porta que dóna a l'altra dimensió, lloc i no-lloc alhora, utopia invertida, paradís d'una sintaxi nova. Hospital, purgatori, sala de vetlles.
Artemiev construeix una banda sonora poderosa i lissèrgica que accentua l'onirisme, el vol lliure d'unes imatges que es claven al subconscient.
Fa vint anys que la vaig veure per primer cop, i crec que Stalker indica un creuament, un punt neuràlgic. Hi ha un abans i un després de la visió. Sóc incapaç de pensar en el cinema sense pensar en Stalker.
Avui, tancat al pis que estem buidant, se m'ha acudit fer-ne una rèplica perquè això també és la zona, és un lloc i ja no és un lloc. També hi ha portes obertes a d'altres temps, a d'altres indrets. S'han obert portes incertes al fons d'un calaix que duia anys tancat.
(Molt de fons, se sent Artemiev. A Tarkovski no se'l veu, i per això l'enllaço al capdavall de les lletres).
Lamento haver-ho fet, i demano disculpes a Tarkovski i Artemiev, perquè aquest experiment meu és estèril. Tancat encara unes hores en el pis que cal buidar, totes les metafísiques són escasses. Tots els intents de captar aquest moment de la vida es queden curts, semblen ridículs. Això també és un territori amb la gramàtica alterada que demana silencis.
Inventar o descobrir ho fan els inventors i els descobridors, i això només és un blog i jo un mestre de primària i de poble (de poble en poble). La fórmula que he aplicat en aquesta entrevista no tan sols deu estar creada sinó explotada, o fins i tot sobreexplotada. Però sigui com sigui ho hem fet entre tots, entre uns quants. No sé si se'n pot dir entrevista col·laborativa, conjunta o participativa.
L'hem feta el qui escriu, al costat de Tirantlobloc, Iruna, Aris, Gemma Sara, Matilde Urbach, Inés i Imma (per ordre d'aparició). I naturalment en Pau Riba, que hi ha posat la part definitiva, i que ha tardat unes escasses quatre hores en retornar el qüestionari. També he de parlar dels qui han col·laborat amb comentaris, sense fer preguntes: Joan, Puigcarbó, Miquel Zueras.
Estic content i agraït amb tots els qui hem col·laborat. De vegades pensem què són els blogs, perquè serveixen o si haurien de servir per a alguna cosa -que tampoc no cal. En tot cas, aquí hi ha les preguntes que un grup de gent li han fet a en Pau Riba, i les seves respostes. No són les millors preguntes ni nosaltres som els millors, no fotem (els millors són al govern). Potser això és el principi d'alguna aventura, potser és el final, potser no és res.
Nota prèvia: les preguntes que han aportat els comentaris no s'han modificat gens, ni s'han re-redactat. Això du a una certa dispersió en el to, però no hi trobo res de dolent. Les ortografies no estan corregides: cadascú ha escrit com millor li ha semblat.
L'entrevista
Com acabaries les frases:
· Si torno a néixer voldré ser... dona.
· Una cosa que no pots deixar de fer abans de morir-te és... viure.
· Si podés parlar amb una persona de la història, parlaria amb... la primera que es posés al meu davant.
· El millor de la democràcia és que... és un xollo pels oligarques.
· Si podés esborrar un moment de la història, esborraria... el més intranscendent.
· Si podés esborrar un moment de la meva vida, esborraria... el segon segon de l’últim minut.
· Si em trobo una persona que es vol suïcidar li diré que... allà ell.
En Pau Riba és testimoni i alhora agent de la història (musical, cultural) del país, dels darrers quaranta anys: etapa final del franquisme, transició, democràcia. Són aquests els noms correctes per a definir els moments històrics? Com es podria definir breument aquest trànsit des de la perspectiva personal?
És un marc referencial correcte però no deixa de ser regional i anecdòtic… si tenim en compte que estem parlant de l’espai de temps en què apareixen i creixen tant la globalització com el mestissatge etnocultural, i la humanitat en pes comença a fer-se conscient que alguna cosa no va bé, que alguna cosa no s’ha fet bé, o no s’ha enfocat bé, que s’està anant massa lluny per camins sense sortida i de difícil retorn, i comencen a obrir-se seriosos interrogants que afecten l’espècie entera i la seva supervivència: la irrupció tridimensional de la màquina, la mutació de l’entorn, la inconsistència del sistema, la corrupció moral, l’imperi de la cobdícia, la implosió del capitalisme, l’obsolescència dels credos imperants, l’inoperància de les filosofies, l’envalentiment de la ciència, la supèrbia i temeritat tecnològica davant la natura, el boom demogràfic, la creixent dependència energètica, la pol·lució ambiental, l’escalfament global, l’amenaça atòmica… en fi; tot això que avui son ja evidències contrastades i impossibles d’eludir. Al costat d’això, la lluita antifranquista era un problema real i present, una situació enutjosa a la qual no tenies més remei que enfrontar-te, però quedava relegat a un discret segon pla. Al menys pel que fa a la meva generació, que va ser la primera que ho va veure —es va posar en estat de gràcia i va esdevenir visionària— i no només va tenir el valor de dir-ho sinó que, a tall d’alternativa, va proposar a les bones uns nous valors i unes noves actituds que ara s’hauran d’adoptar a les males.
El pop actual significa que hem superat i deixat enrere la “nova cançó” i l'època dels “cantautors”? Aquest canvi coincideix amb una recuperació evident de l'obra de Pau Riba, que és versionat, citat i referenciat moltes vegades. Hi ha relació entre els dos fenòmens?
Els 40 anys de franquisme van ser un forat important en el transcurs del qual, entre altres coses, es va perdre la tradició musical. Podríem dir que va morir, que es trencà la corretja de transmissió, i tan sols quedaren algunes melodies tradicionals, de manera que en arrencar la nova cançó, no es tenia idea d’una manera catalana de cantar, de portar el ritme, de tocar l’instrument, i per això els primers, els setze jutges, van optar per imitar la cançó francesa. Però posats a tocar l’instrument, els joves d’aleshores ens enfrontàvem a més amb el desconeixement d’una nova manera de cantar, uns nous ritmes i una nova instrumentació electrònica: naixia el rock’n’roll i nosaltres estàvem en boles i vam haver d’improvisar. I tan si ho vam fer bé com si ho vam fer malament, el que vam fer va ser reiniciar; iniciar una nova tradició que és la del pop-roc català. L’auge del pop actual és una prova que la tradició ha agafat cos i funciona com una seda. I el fet que ens preguin com a referents obeeix al simple fet que darrere nostre no hi ha res.
Curiosament (o no) els artistes catalans (compositors, autors, músics en general) d'avui parlen poc de la realitat social i els missatges no solen buscar l'enfrontament ni la crítica al poder. Per què deu passar això? Ja no hi ha motius per a enfrontar-se al poder?
Bona pregunta! Si tornem al petit rosari d’interrogants del final de la primera resposta, avui no només han esdevingut evidències sinó que apareixen multiplicats de forma alarmant. A mi, aquest… més que no pas conformisme, ignorantisme, aquest flegmàtic mantenir-se al marge, com convençuts que ja ho arreglaran, com quant se’n va la llum, em té perplex i mosquejat al mateix temps. Intueixo que hi ha gat amagat. Jo crec que el mirall de la seva visió més pura, més jove, els indica que això és així i no té volta de full i lluitar o denunciar-ho ja no té cap sentit: intentar arreglar-ho l’únic que pot ser que faci és allargar-ne l’agonia. Després del no hi ha futur del punk, ara ve el no hi ha problema (¿per què menjar-nos el tarro?: ens llancem a la piscina i ens deixem portar per la bogeria col·lectiva, ens porti on ens porti. El que hagi de passar passarà i l’únic problema serà el de reübicar-se i adaptar-s’hi mentalment.
En qui es pensa quan es compòn una cançó? Hi ha un destinatari ideal, o sempre hi ha un destinatari real?
Hi ha cinquanta mil maneres de pensar i hi ha cinquanta mil maneres de compondre una cançó. Tot és possible i tot es fa.
Al disc Dioptria hi ha aquella cançó que parla de la Conxita Casas. Segurament és un personatge fictici. O no. Sempre queda el dubte, i aquest misteri pot haver motivat que hagi estat versionada sovint, i que s'hagi emprat en la banda sonora d'alguna pel·lícula. Estic pensant, concretament, en una escena de Un cos al bosc, del Joaquim Jordà, on un hippy la té posada mentre la Guàrdia Civil l'interroga a casa seva.
Tu ho has dit tot.
Quina consideració tens de la teva obra? Creus que si no fossis nét de qui ets, hauries pogut dedicar-te a això o t'hauries hagut de buscar algun mitjà de supervivència més prosaic?
(la pregunta pot semblar poca-solta, però sempre que veig en Riba m'ho demano... ja consideraràs si li passes o no)
Doncs sí, bastant poca-solta: m’he dedicat a això perquè m’ha agradat i perquè he pogut, i no dubto que sense el meu avi també hauria pogut. Però és que sense el meu avi no hauria existit. Ni jo i ni tan sols el meu pare. Amb un altre avi potser hauria estat fuster, ¿què vols que et digui? Respecte de la meva obra, no emeto valoracions.
Què li preguntaríem natros? què li preguntaria jo, al pau riba? potser "què t'agradaria explicar? o parlar... com me diries en poques paraules quatre coses de les que t'agradaria poder parlar-ne, o escoltar l'altre, i que per pitos o flautes no tens ocasió de parlar amb la calma que voldries, si és que n'hi ha? dónes molt valor a la paraula? i al silenci i a la música? com vius tota esta barreja?...". a vegades més val no preguntar massa i dixar que vaiguen sortint les paraules. també els silencis són interessants...
D’això se’n diu llençar preguntes al vol…! ¿Què t’agradaria…? Fuà! ¿I el quan? ¿I l’on? ¿I el qui? ¿I el per què…? Valora tu, ¿no?
Preferiries haver nascut en una altra època (pot ser futur) i en un altre pais?
No.
Se m'acut...
-Què en penses de les versions que s'han fet de les teves cançons?
-Qui és la noia de porcellana?
Sempre em costa entendre-la diferent de com l’entenc jo, però em diverteixen. La noia de porcellana és una amiga meva del cole que era filla d’un inventor de joguines.
Si no fos perquè és una pregunta tan estúpida que em fa cosa i tot, jo li demanaria pels fills. No per la seva salut, si es troben bé i tal, no. Com és que n'ha tingut tants. Un pilot. Clar que, ben mirat, potser això ho hauría de demanar a les mares, i no a ell. Hòstia, doncs no tinc cap pregunta per a en Pau. Dispenseu. (no hi ha resposta)
Diu sempre en Pau que no va educar els fills. Que el van educar a ell. Jo li poso els noms i ell que digui de cada un i a cada un el que mai els ha dit i pensa d'ells. No he sentit a cap entrevista que parlés bé o reconegués els bons fills que són, parlo sobretot dels dos grans.
Pau, ¿què t'ha quedat per dir alguna vegada a?:
en Pauet
en Caím
l'Angel
en Pròsper
en Llull
Fins aquí no m’havia adonat que sou d’una filial del LECTURAS
ESTIMAT PAU RIBA:
Quin es el darrer consell que has donat a cada un dels teus descendents. La darrera confessió que t'han fet ells. de pare a fill De fill a pare.
Tot nois! T’haguera agradat tenir una noia???? O consideres filla teva l’Aïna?
Cada cop que obro un calaix i me'n surten vells papers guardats en petites carpetes i sobres m'assec a llegir amb calma. Poso la butaca vora la vidriera del balcó i encaro els fulls a la llum. De vegades fins i tot poso música dels pocs cedés que queden a casa: els concerts de Brandenburg i el concert d'en Gilmour a Gdansk que vaig dur, i para de comptar. Amb aquest ritme, mai no acabarem de buidar el pis.
Dins d'un llibre sobre Domènec Latorre hi he trobat una col·lecció de fulls menuts, en els quals la mare va anotar l'hora en què sortia el sol cada dia i l'hora en què es ponia. Aquesta crònica solar es va prolongar uns quinze mesos. No ho podem guardar pas tot, de manera que en fotografio un després i els llenço a la pila del paper. He escollit -quasi a l'atzar- el mes de gener de 2009, quan li quedaven encara dos anys de vida.
Per quin motiu ho anotava? Què volia deixar registrat? Ja no ho sabré mai, i si li ho hagués preguntat estic quasi convençut que ella hauria respost amb un mig somriure d'aquells, una mica tristos, i hauria dit alguna cosa com ara:
-Vès, mira, no ho sé, les hores se'm fan tan llargues... No saps com em costen de passar els dies...
Quan llegeixo papers esgrogueïts hi ha un raconet dintre meu que espera descobrir un secret més lluent que l'or i que projecti una llum inesperada sobre aquestes vides, tan li fa si és de l'autora com d'algú altre. No sabria dir què m'agradaria trobar: un amor clandestí, un desig ocult, una esperança mai dita?
En què pensava la dona vella que anotava les hores d'insolació a les coordenades de Barcelona, els àpats, les despeses, qui ha trucat cada dia? Quins neguits oculta la transcripció minuciosa i lenta del pas del temps sobre un cos que s'ensorra? És una narració dels fets inexorables, és clar: volia dir això i no ho sé comprendre?
No sé perquè sento que hi ha una vida diferida sota aquesta cal·ligrafia tan rodona i tan neta, i em ve a l'orella el vers vivo sin vivir en mi. Possiblement la vida era allò que li arribava des de fora i des de lluny, quan parlava per telèfon amb els fills, al vespre.
Passen el dies i s'escolen els papers. Ja queden pocs dies i pocs objectes per triar en aquesta casa que ja va sent altra vegada un pis en una zona cèntrica de Barcelona. Es van esgotant les possibilitats de fer un descobriment. Tot sembla conegut, quotidià. Tot sembla tan familiar. Quan va quedar embarassada no va haver-hi cap anunci d'un àngel, és ben evident. Al principi de l'embaràs, ella pensa que potser seré una nena, i en aquest cas m'havia d'haver dit Nuri. No deixa de ser curiós que Nuri i Lluís comparteixin les vocals. Pensa el què vulguis, especula i somia, però no hi ha res especialment màgic. En l'entremig de la vida, la carreguem de símbols, signes i senyals. Però en els extrems, la vida té un aspecte estrictament biològic. (Ara, mentre estic escrivint, sento un gos solitari que borda, lluny, i se m'acuden infinites imatges que podrien ser literàries).
Més tard descobrim que el pare, que era un treballador autònom, va fer tres dies de festa quan vaig néixer, i dos quan va néixer l'Oriol. Passen els fulls, les hores s'escolen i baixa el sol. Si vull seguir llegint he d'encendre el llum, i ja puc abaixar la persiana. Però sento els ulls fatigats, engego el televisor i sense mirar-lo deixo que els sons m'adormin. Demà obriré un altre calaix, el penúltim.
Enmig dels pensaments letàrgics imagino que un artista modern i conceptual ha editat els textos de la Roser, i que es venen a les llibreries. Pàgines d'una literatura que qualsevol diria experimental, avantguardista: la vida relatada a través de llistes, memoràndums, notes, preus. Sense cap concessió a les imatges ni les metàfores, ni cap intent de sintaxi brillant. Mots apilats amb una assèpsia quirúrgica. No hi ha cites ni referències, no hi ha filigrana formal. No pretén res ni aspira a res ni tan sols no s'adreça a ningú.
Paraules que són anti-paraules perquè no busquen lectors. Podria ser una literatura en fase terminal, el manifest d'una secta d'escriptors gamberros que volen anul·lar per fi la novel·la i engegar-la a dida per sempre. El terror dels editors, el malsòn d'Editorial Planeta, Edicions 62, RBA editores. El programa d'un anarquista ecologista que vol salvar els arbres de ser talats per fer-ne novel·les. Un ecologista-terrorista que rebenta els premis literaris per salvar-nos. L'acció d'un anarquista definitiu que ens vol alliberar de la lletra escrita a tot arreu, també a les pantalles.
De sobte, m'alço del sofà i em sento la respiració entretallada. Potser em caldrà anar a veure un psicòleg. Era senzill de comprendre. Això és el diari d'un nàufrag. És el diari que escriu un nàufrag quan sap que no vindran a rescatar-lo, però no pot deixar d'escriure.
Per acabar penso en Neil Armstrong i m'imagino que la missió Apol·lo fracassa de tal manera que en Neil es queda tot sol sobre l'escorça lunar. Estic convençut que hauria escrit paraules sobre la sorra argentada i erma allà tot sol, avorrit com una ostra.
Nota 1:
Amb més o menys malícia, les paraules sempre duen jocs i enganys ficats a dins. El títol era Apunt sense il·lustració, però finalment hi ha una imatge. Clic al damunt, i apareix una il·lustració animada.
Nota 2:
La música que sona pel davall del clip té copyright del senyor Roger Mas, i pertany al seu CD Les cançons tel·lúriques, que vaig adquirir de forma lícita a la botiga barcelonina Castelló del carrer dels Tallers, tot pagant l'IVA i totes aquelles taxes que es deriven d'una transacció legal. Ho explico per si els inspectors de la xarxa hi troben inconvenients, tot i que havent-hi cantussejat jo al damunt no es pugui dir que el so sigui estrictament el del copyright original. Sense perjudici que jo pugui adquirir un nou copyright per la versió remasteritzada, amén.
Aquest verb en plural no és un artilugi literari, no és una llicència ni el plural majestàtic.
La seqüència de fets que em du a escriure el verb en plural és la següent:
Una tarda de fa un parell de mesos, vaig gosar escriure a en Pau Riba per a proposar-li de fer una entrevista. No sabia quina mena de resposta obtindria. Però vet aquí que, poc després, la rebo: en Pau accedeix a l'entrevista i planteja algunes condicions mínimes. Emocionat, em disposo a escriure les preguntes. Però en aquest moment sona el telèfon i tot d'una he de prendre el cotxe per marxar. L'endemà em tocava omplir paperassa funerària, i començar a pensar què fem amb el pis que la mare ha deixat buit.
De manera que aquella entrevista va quedar sobtadament interrompuda, fins i tot dins del meu cap. Però a poc a poc, les aigües de totes les ones i de tots els tsunamis retornen a lloc, i hom redescobreix la vella platja de sempre, amb les petxines, les pedretes, alguna llauna de cervesa. I l'entrevista que no es va fer. Retrobo les primeres notes que vaig deixar, quatre idees, un apunt. No sé què ho deu fer (no és pas la falta d'interès per l'assumpte), però ara sento que al meu cervell li costa concentrar-se de nou i escriure les preguntes.
En tot cas, això és tot el que tinc. Poc i dispers, i per això em sento empès a demanar que si entres en aquest blog i llegeixes, afegeixis, corregeixis, suprimeixis o manipulis.
Deixaré aquest apunt un parell de dies o tres, esperant veure com l'entrevista es mou. Després, tal com hem acordat amb en Pau, li enviaré.
Propostes inicials per a l'entrevista a en Pau Riba
a) Qüestionari ràpid:
Acabar les frases:
Si torno a néixer voldré ser...
Una cosa que no pots deixar de fer abans de morir-te és...
Si pugués parlar amb una persona de la història, parlaria amb...
El millor de la democràcia és que...
Si pugués esborrar un moment de la història, esborraria...
Si pugués esborrar un moment de la meva vida, esborraria...
Si em trobo una persona que es vol suïcidar li diré que...
b) Preguntes
En Pau Riba és testimoni i alhora agent de la història (musical, cultural) del país, dels darrers quaranta anys: etapa final del franquisme, transició, democràcia. Són aquests els noms correctes per a definir els moments històrics? Com es podria definir breument aquest trànsit des de la perspectiva personal?
El pop actual significa que hem superat i deixat enrere la “nova cançó” i l'època dels “cantautors”? Aquest canvi coincideix amb una recuperació evident de l'obra de Pau Riba, que és versionat, citat i referenciat moltes vegades. Hi ha relació entre els dos fenòmens?
Curiosament (o no) els artistes catalans (compositors, autors, músics en general) d'avui parlen poc de la realitat social i els missatges no solen buscar l'enfrontament ni la crítica al poder. Per què deu passar això? Ja no hi ha motius per a enfrontar-se al poder?
En qui es pensa quan es compòn una cançó? Hi ha un destinatari ideal, o sempre hi ha un destinatari real?
Al disc Dioptria hi ha aquella cançó que parla de la Conxita Casas. Segurament és un personatge fictici. O no. Sempre queda el dubte, i aquest misteri pot haver motivat que hagi estat versionada sovint, i que s'hagi emprat en la banda sonora d'alguna pel·lícula. Estic pensant, concretament, en una escena de Un cos al bosc, del Joaquim Jordà, on un hippy la té posada mentre la Guàrdia Civil l'interroga a casa seva.
___________________________ NOTA 1: Avui, 18 de Març, recullo totes les preguntes que s'han afegit a través dels comentaris, més alguna que m'ha arribat al correu i les transmeto a en Pau Riba. Quan tingui les seves respostes apareixerà el segon post.
A partir del vespre, per tant, qui deixi comentaris és benvingut igualment però ja no formaran part del qüestionari.
Si l'experiment funciona, pensarem altres candidats a entrevistar. Ara mateix estava pensant en l'Albert Pla.
NOTA 2: Avui (ara, a les 21:24 hores del dia 18 de març, he recollit totes les preguntes i les he enviades al destinatari. Anirem informant, com se sol dir. Salut a tothom i gràcies pescialment als qui heu col·laborat en aquesta entrevista participativa.
NOTA 3: El dia 19, de matinada, en Pau Riba envia les respostes. Ho començo a preparar per a penjar l'entrevista definitiva, pel dilluns 21 de març. Gràcies a tots els qui heu col·laborat: ens n'hem sortit.
He passat els darrers set anys pendent de la vida, les malalties i les morts del pare i la mare. És el temps que empres en treure't una carrera universitària, amb Grau i Màster. No sé dir encara que he après en aquests set anys.
Ara de sobte el paisatge canvia, però no el sé explicar. Em miro d'una forma diferent els plànols i les carreteres, com si de sobte s'obrissin davant meu. Marxar, ara que res no em reté aquí? El cos, però, ja no és el mateix i es fatiga abans, i ha perdut el gust impulsiu per les aventures. Ara que podria marxar, les cames s'hi repensen. Reposa, diuen. Jeu, banya't al balneari. N'hi ha molts, i alguns molt aprop.
Em sento desorientat i alhora no en tinc motiu: que no hi ha passat tothom, per aquest instant? Avui plou seguit, les gotes repiquen a les baranes del balcó i ressonen diferent d'abans, perquè el balcó i la resta del pis són buits. Hi queden les quatre coses imprescindibles per a poder-hi venir a seguir buidant-lo. Són ben poques coses: el llit, una taula i alguna cadira, la cuina, quatre trastos per fer-se el menjar.
No hi ha cap paraigua. D'això se'n diu un error: no vam calcular bé aquestes coses imprescindibles. No queda cap més remei que baixar al Basar Gran Mundo de la cantonada, i comprar-ne un de barat, ni que només duri un parell de pluges. Cinc euros amb cinquanta, quadrícula escocesa amb tacte de plàstic.
Em quedaré una estona al Purgatori provant de saber quines coses he après durant aquests set anys, i potser ho aprofitaré per sotmetre'm a una cura d'aigües, que en deien abans. Pluja i piscines, basses, banyeres. Vet aquí les imatges que veig quan tanco els ulls. Aigua.
Em sorprenc i estic content de descobrir que allò que he après i no sé dir té alguna cosa de pau, de calma. No hi ha neguit ni dolor, no hi ha pressa ni rencor. El món de sobte és més buit i diferent, em cal tornar a mirar-lo i aprendre les distàncies, els topants.
Una nit, mentre passejava pel turó del Carmel i la Font d'en Fargas, vaig pensar que era l'hora en què trucava la mare, i vaig tardar uns quants segons en comprendre que era un pensament equivocat. El món que ara he d'aprendre té un narrador menys.
