1 juny 2016

La bòfia catalana i el preu del Foam


Tant la piloteta de Foam que va ferir l'Esther Quintana com l'indemnització que se li ha pagat a la víctima surten dels fons públics. El senyor que va disparar també viu a càrrec dels impostos. No sabem com es diu, ni siu viu en una caseta adossada amb jardí i una olivera enmig. Ni què se li passa pel cap mentre mira les olivetes negres, com minúscules bales de goma que pengen dels brots.

Quan hom treballa al sector públic i percep un sou proveït pels impostos dels ciutadans, sempre pensa si allò que rep es correspòn amb allò que dóna (que retorna) a la societat. Un imperatiu ètic elemental. Allò que dono -el servei públic que faig- es correspòn amb allò que em donen? M'ho mereixo?

Al sector privat la correlació és fàcil d'entendre: quan la relació entre el rebut i el proveït no és satisfactòria, el treballador sol ser acomiadat. Però en el sector públic hi ha una laxitud exasperant. És impossible creure que el sou d'un senador sigui un sou explicable en termes ètics, de correlació moral. En això hi estaríem d'acord gairebé tots. Però... què passa amb les percepcions salarials dels treballadors públics menys obvis que els senadors i el diputats?

El funcionari públic és una figura que es troba en vies d'extinció. L'extinció es deu als aires liberals que circulen, però també és atribuïble al seu origen decimonònic exhaust i sobretot als seus propis mèrits gelosament acumulats, a les males praxis, als abusos i al llast del vell funcionari franquista, indistingible del democràtic. El funcionari de la democràcia s'assembla massa al funcionari del franquisme. El senyor està reunit, ha sortit a esmorzar, només atén el públic de 12 a 14 hores, avui té dia de lliure disposició, etc. El funcionari de l'estat, el 2016, recorda massa el de la literatura russa de Gògol, de Bulgàkov i de Txèkhov.

Volia parlar del funcionari de l'ordre públic. El policia. El policia que treballa al sector repressiu. El de la brigada mòbil, per entendre'ns, el que surt al carrer a vigilar i pegar els ciutadans que no es porten prou bé, el que es disfressa de Darth Vader. El senyor que es dedica a aquestes tasques deu cobrar un bon pico, i el bon pico deu estar argumentat pel risc que assumeix. La integritat física i aquestes coses. És públic i transparent, el sou que percep? (No pregunto per la qüestió ètica, que cau massa allunyada). I ¿quina motivació du un home a postular-se per entrar a la brigada dels que peguen els contribuents? ¿Quin nen diu que de gran vol ser policia?

Treballo al sector públic i conec altres persones que hi treballen: a l'educació, a la sanitat, als serveis socials. El risc per la integritat física no els és desconegut. He treballat en barris marginals. Fins i tot molt marginals. Ni els descric ni els explico per un pudor bàsic. Però hem vist armes blanques i armes de foc damunt la taula, i hem escoltat amenaces de tota mena. I ho hem fet sense casc, sense pistola, sense armilla antibales i sense escut. I sense pistola teaser. No tenim res més que el gest i la paraula. No tenim guàrdies armats a la porta. No hem demanat mai complements salarials pel risc que vivim.

La directora d'una escola de primària, que dirigeix un equip de 30 mestres i és responsable de 500 alumnes en un barri marginal, percep menys diners que un cap de secció en un departament burocràtic que gestiona papers, posa segells i arxiva expedients en carpetes de color blau. Això explica en quin món vivim i quin món acceptem. I quin món mantenim amb els nostres IRPFs i els nostre IVAs.

I ara parlem del senyor funcionari de la policia que surt a pegar quan hi ha aldarulls. El que fot garrotades i empentes i dispara bales de goma i de Foam als qui li paguen el sou cada cop que afluxien la pasta de l'Iva a la caixa del Mercadona. És impossible saber què cobra aquest home, perquè al portal Transparència.cat no hi consta.

Com també és impossible saber qui va disparar el projectil que va ferir l'Esther Quintana, perquè entre el director de la pasma, els comissaris i el conseller han aconseguit crear un laberint inextrincable en què la veritat i els seus miralls es confonen. Qui conspira? Qui menteix per amagar el mentider? Qui fa veure que menteix i qui fa veure que diu la veritat?

Al funcionari de la policia catalana que pega, lesiona, fereix i mata i després esquiva la justícia tan sols el defensen el ministre Jorge Fernández Díaz i el conseller Jordi Jané. És l'única institució catalana que defensa el ministre de Rajoy. I l'únic cas en què un ministre d'Espanya i un conseller de la sobiranista Generalitat coincideixen. Casualitats casuals.

Tal com estan en crisi els models educatius i sanitaris, també caldria posar en crisi el model policial. Em temo que una policia que surt invariablement impune de qualsevol denúncia és indefensable i cal revisar-la a fons. Suma les indemnitzacions públiques (pagades entre tots) pel cas Quintana i pel cas Benítez i veuràs que aquí hi ha un problema greu.

3 comentaris:

  1. M’agrada pensar que en totes les feines hi ha gent que es molt dolenta fent el què fa, el què passa es que en unes feines es pot dissimular més bé.

    ResponElimina
  2. Ese cuerpo a la larga llevara mas muertos a sus espaldas que la gloriosa guardia civil del traidor y criminal franco

    ResponElimina
  3. OBLIDES MENCIONAR,L'ADVOCADA DE SRA.QUINTANA,QUE NO VA VOLER TOCAR EL TEMA DE L'ACLARIMENT...EL PA PA,I EL VI VI.

    ResponElimina