10 juny 2016

Les petites virtuts de la Natàlia Ginzburg


Vaig descobrir la Natàlia Ginzburg a la pantalla del cinema, en un dels exercicis cinematogràfics més fascinants del segle XX. Pasolini, a L'Evangeli segons sant Mateu. En aquella cinta, Natàlia Ginzburg interpreta Maria de Betània.

Natalia Ginzburg és una escriptora que, com Tarkovsky, reivindicava el silenci i l'avorriment com a motors de la creació artística. Entre la seva obra hi ha un text de classificació difícil, bell i profund. Les virtuts petites (Le piccole virtù, 1962), naturalment traduït al castellà i no al català a El Acantilado, que és una editorial i alhora un refugi en aquests inicis del lamentable segle XXI.

Ginzburg reflexiona sobre l'educació dels infants des de la perspectiva personal, la d'una mare amb es seus fills. Però com passa quan reflexionen les persones sensibles, ens ofereix pensaments que són útils i interessants per a tots i en tots els temps. O com a mínim, en els actuals. Qualsevol reflexió sobre educació hauria de respondre a la pregunta: quina humanitat futura volem? Enlloc d'això, em fa l'efecte que la filosofia educativa s'ha anat enxiquint, com tants d'altres camps del pensament i de l'art. Actualment, els llibres sobre educació s'emboliquen en propostes metodològiques sorgides de la urgència i l'evidència del fracàs de les anteriors. És per aquesta raó que retrobo Ginzburg. Per la necessitat de retrobar el pensament.
Por lo que respecta a la educación de los hijos, creo que no hay que enseñarles las pequeñas virtudes, sino las grandes. No el ahorro, sino la generosidad y la indiferencia hacia el dinero; no la prudencia, sino el coraje y el desprecio por el peligro; no la astucia, sino la franqueza y el amor por la verdad; no la diplomacia, sino el amor al prójimo y la abnegación; no el deseo de éxito, sino el deseo de ser y de saber.
Ginzburg diu que ens han educat en una “instintiva por a la vida”, i que és això el que reproduïm quan eduquem. Vam aprendre les petites virtuts de l'estalvi, l'amor als diners, la covardia. Aspirem a què els nostres fills esdevinguin artistes, generosos, valents. Però els ensinistrem en el petit i confiem que el gran els vingui donat per la naturalesa, com si fossin qüestions instintives.

No és que les virtuts petites siguin menyspreables, diu, però el seu valor és de categoria complementària i no substancial. Les petites virtuts són un pobre aliment per a la naturalesa humana. A l'escola ensinistrem els infants a fer els deures i dur l'agenda ben ordenada, seure en fileres, parlar quan toca, no alçar gaire la veu, a pensar en el futur en els termes de la por.
Pero las grandes virtudes no se respiran en el aire y deben ser la sustancia prima de nuestra relación con nuestros hijos. Además lo grande puede contener a lo pequeño, pero lo pequeño, por ley de naturaleza, no puede en modo alguno contener a lo grande.
L'educació és un clima abans de res. Deia en Rilke que "no només per deixadesa es repeteixen les relacions humanes sense renovació d'un cas a un altre, si no també pel temor i per recel davant de qualsevol vivència nova i d'imprescindible trascendència".

L'assaig de Ginzburg deu ser incòmode per a molts, precisament perquè promou una renovació dels valors més grans i més difícils de dur, que primer els han d'exercir els pares. I els mestres. Recomana posar distància amb els infants, i la confiança en què trobaran les virtuts petites un cop hagin adoptat i valorat les grans.

Què caldria fer amb els infants? El millor que podem fer per ells és fomentar allò que representa la veritable salut i la riquesa en una persona: fomentar una vocació. “Una vocación, una pasión ardiente y exclusiva por algo que no tenga nada que ver con el dinero, la conciencia de poder hacer algo mejor que los demás, y amar este algo por encima de todo”. Aquesta és l'única manera, diu, de no ser condicionats pels diners, de ser lliures enfront dels diners i de no sentir vergonya ni orgull per ells.
¿Qué posibilidades tenemos de despertar y estimular, en nuestros hijos, el nacimiento y el desarrollo de una vocación? No tenemos muchas, y, sin embargo, quizá tengamos alguna. El nacimiento y desarrollo de una vocación requiere espacio, espacio y silencio, el libre silencio del espacio. La relación que surge entre nosotros y nuestros hijos debe ser un intercambio vivo de pensamientos y sentimientos, y, sin embargo, debe contener profundas zonas de silencio; debe ser una relación íntima, y, sin embargo, no mezclarse violentamente con su intimidad; debe ser un justo equilibrio entre silencio y palabras.
Esta es la única posibilidad real que tenemos de resultarles de alguna ayuda en la búsqueda de una vocación: tener una vocación nosotros mismos, conocerla, amarla y servirla con pasión, porque el amor a la vida engendra amor a la vida.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada