29 de març 2014

Gana de pàtria


Hi ha persones que pensen, a poc a poc, si és més rellevant la gana que la fam. Hi ha persones vives (que viuen al 2014, al segle XXI de l'era cristiana) que es demanen si la gana es podria esperar a la independència de Catalunya, perquè la independència els omplirà la panxa i és tan sols una qüestió de paciència (paciència que han de tenir els famolencs, perquè els patriotes independentistes ja tenen prou pressa). I persones que pensen que la fam la resoldrà Europa, a poc a poc.

Hi ha persones vives que creuen, en canvi, que els famolencs només cal que esperin una mica, fins que els brots verds brotin al menjador dels qui passen gana. Persones vives que pensen que la gana és una cosa que els passa als altres. Com la mort, que només afecta -invariablement- als altres.

Hi ha persones que semblen sensates però són molt patriotes de vés a saber quina pàtria, i que li retreuen a Càritas que parli de la gana quan cal parlar només de les pàtries. Hi ha persones que deuen pensar que la gana és un luxe, un vici capriciós, un càstig merescut o una qüestió secundària.

Hi ha persones que no han passat mai gana, o que només passen gana de pàtria i no tenen ganes de pensar en la gana de l'estómac. Hi ha persones que pensen: que la gana sempre és un dolor metafòric, com la gana de país propi o de dret a decidir, o la gana de guanyar la lliga de futbol, o la gana de tenir diners, sexe abundant i un Mercedes Benz. Hi ha persones vives i relativament cultivades que no saben: que gana és un dolor punxegut a l'estómac, insupotable i humiliant. Els qui no han passat mai gana s'inventen ganes perquè envegen els qui passen fam. Com els fidels envegen els adúlters i els adúlters els fidels. Com la gana europea enveja la fam africana. Els qui no han passat mai gana de vegades parlen de l'assumpte en un restaurant, al final, durant els cafès.

Persones que mai no han passat mai gana discuteixen si és oportú parlar de gana quan sembla tan interessant parlar de sentències, declaracions, periodistes afins. Abans que la gana o la fam, s'estimen més debatre si Pilar Rahola o Marhuenda, dos exemplars de perfil idèntic: porcinament generós.

Persones cultivades i amb títols universitaris decideixen si la gana va abans que la sobirania nacional. Solen concloure que no basant-se en textos, estudis, comissions parlamentàries, enquestes, informes, constitucions i declaracions universals de drets inalienables. Tots els informes han estat redactats a la cafeteria del Congrés, Parlament, restaurant pagat amb ticket. Si la reunió s'allarga truquem l'empresa de càtering: no tindrem el cap prou clar si duem la panxa buida.

A Espanya, els ministres no volen parlar de gana perquè no encaixa en el discurs de la recuperació. A Catalunya, els consellers postposen la gana al referèndum. El senyor Junqueras obvia la gana i es planteja fer una dieta urgent per si venen eleccions i l'adbòmen li prèn vots. Té gana de vots i li costa molt pensar en una gana de fam, en una gana de pa, en una gana que és tan sols gana.

Hi ha panxuts del Passeig de Gràcia, Munich, Paseo de la Castellana i Palm Springs que desitgen la silueta del somalí. Per follar-se-la si és dona, per veure-la al mirall si és home. Hi ha una desgràcia enorme i poderosa al cor dels vius del 2014. Perquè no entenen la fam.


Quina pobra gana deu ser tenir una gana tan sols literal. D'aquesta gana que només és gana i prou ara no toca parlar-ne, diuen les persones vives i més o menys cultivades que viuen a l'any 2014, al segle XXI de l'era cristiana.

23 comentaris:

  1. Quines ganes tinc de compartir aquest apunt tan ben trobat, lligat, pensat, reflexiu i al mateix temps punyent...

    ResponElimina
  2. L'oncle americano de ma mare cada cop que venia a Barcelona de les Amèriques deia que Espanya era un "país de rics amb butxaca de pobres".
    No sé si tornés a venir i veiés el panorama actual no sé que diria...
    Ell que va marxar de la gana i del seu país fosc, famolenc i franquista...si tornés ara amb gairebé 100 anys potser pensaria que el cap li ha jugat una mala passada i que no hem avançat amb el temps i que a Espanya torna haver-hi gana.

    ResponElimina
  3. La hipocresia social és brutal.
    En un moment en que ens pensàvem que érem molt europeus i avançats, resulta que hem retrocedit misteriosament amb el temps. No agrada parlar d'atur, fam, pobresa, gana, desnonaments, pobresa energètica, precaritat laboral, explotació laboral, pèrdua de drets social, laborals, civils, privatització de serveis...
    La perversió del llenguatge i dels mitjans de premsa i comunicació és tal que en determinats canals molt nostrats díficilment el minutatge televisiu s'omple de temes de la Catalunya Real i s'omplen més de la Catalunya ideal, marejant la perdiu sobre la cosa nacional i obviant molt cops els temes socials. A mi em sembla fantàstic la cosa nacional i jo també vull una Catalunya indepe i diferent però em deprimeix i em cau l'ànima als peus veient com s'obliden de temes d'autèntica emergència com l'atur, la sanitat, l'educació, els serveis públics i totes les seqüeles que comporta la privatització de molts serveis, la destrucció de l'esta del Benestar i la perversió que hi ha en tot plegat.

    ResponElimina
  4. Les persones que hem viscut i vivim problemes d'ERES, Atur i precarietat laboral i les seves conseqüències per no caure en la pobresa, no em deixa de sorprendre com de ràpid es van ventilar el debat en el Parlament de Catalunya sobre el tema en qüestió.
    Les entitats del tercer sector es van sentir excloses del debat i molt decebudes.
    I els polítics van tancar amb unes mesures mínimes però no dir inexistents "uns temes delicats" i els mitjans poc en van parlar com també poc s'ha parlat de la marxa per la Dignitat o altrament dit 22-M o en alguns mitjans titulada "La marcha de los indignos". Vergonya de mitjans que insulten aquells que per culpa d'uns poders i d'uns abusos, lleis i estructures de poder han deixat a molts en la misèria.

    ResponElimina
  5. "Persones vives que pensen que la gana és una cosa que els passa als altres. Com la mort, que només afecta -invariablement- als altres."
    Això passa en les millors famílies, colles d'amics, veïns, coneguts...Com deia és la hipocresia social. Ningú gosa parlar-ne. És criminalitza l'aturat, el pobre, el desnonat, les famílies sense recursos. Hi ha una estigmatització social que molts cops comença en els propis entorns i famílies. És molt bonic i televisiu col·laborar a la marató de Tv3 però durant tot l'any no tothom sap donar un cop de mà al veí o amic que passa per un mal moment. Hi ha una solidaritat de cartró pedra, d'anunci, que estèticament queda molt bé. El bonisme televisiu, que el nostre company blogaire Francesc Puigcarbó cada any dedica un post criticant el bonisme de la marató i en part té raó. L'autèntica solidaritat són les cadenes de solidaritat diàries entre persones i veïns que no a tot arreu funcionen i que no sempre existeixen. Més aviat el contrari. Lamentablement.
    Lluitar contra la gana i la pobresa potser va molt més enllà que determinades accions que són molt estètiques però poca cosa més...potser tot plegat caldria anar més enllà i cal un canvi de valors socials, que potser ens creiem que havíem aconseguit i en realitat fa temps que els hem perdut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel: abans de res, moltes gràcies per les teves aportacions a la qüestió, fets des de la teva realitat. Jo també visc d'aprop la gana real que corre pels carrers, concretada en els nens i les nenes que venen a l'escola, sovint mal nodrits o desnodrits. I les seves mares i pares, que moltes vegades et demanen qualsevol ajuda que els puguis donar.
      Volia contribuir amb aquest article a mostrar la realitat, en un moment estrany de la història (i de la meva vida) en què no puc entendre com prevalen els debats conceptuals, patròtics o consttitucionals per davant de la misèria i la gana. Un nen de cinc anys desnodrit és un drama que tindrà conseqüències molt greus. Si algú creu que té qüestions més importants no m'hi discutiré, però ha de saber que en la seva elecció hi ha ceguesa o maldat,

      Elimina
  6. Totalment d´acord Lluís. La revolució serà amb la panxa plena i el cap lliure.

    ResponElimina
  7. La imatge de "gana literal" és tan potent que tot el que no sigui posar la mirada i els esforços en aquest fet donota la maldat de qui mira cap a un altre costat. A vegades em fa l'efecte que tanta fotografia de famolencs del tercer món ha acabat convertint el dolor en una qüestió estètica que permet guanyar concursos de fotografia i de documentals. Descobriran quina és la realitat el dia que el monstre els devori.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No recordo quantes sessions parlamentàries du el "nostre" Parlament dedicades a la sobirania, una qüestió arbitrària i abstracta. A la pobresa i la gana n'hi ha dedicat UNA. Efectivament, aquí no hi ha res més que una maldat enorme. Esperem que el monstre els devori aviat.

      Elimina
  8. del millors articles que he llegit, gracies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per llegir. Ja saps que el material d'aquest bloc és públic i es pot copiar, enganxar i difondre.

      Elimina
  9. nanis kru .- "La revolució serà amb la panxa plena i el cap lliure". o tendremos la revoluciona de la ira hacia ningún lugar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Posiblemente ahora vemos conatos de revolución, indicios.

      Elimina
  10. Hay personas que creen que hambre solo son ganas de comer y nada que ver con la humillación de las personas

    ResponElimina
    Respostes
    1. En efecto: supongo que por eso los políticos quieren hablar de malnutrición, porqué eso les exime de ser unos criminales.

      Elimina
  11. lo estic fent, lo he traduit encara que posaré el enllás

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord, em sembla perfecte. Si et puc ajudar en la traducció ja ho saps...! I quan el pengis, sisplau, passa'm l'enllaç a la pàgina on el poses.

      Elimina
    2. Gràcies de nou. És per curiositat, no tinc cap ànim inquisitorial ni censor.

      Elimina
    3. aquí ho tens, i gracies a tu, doncs tenir una escala de valors i saber que ens es prioritari a la societat actual no es massa corrent avui dia. com veus está el meu nom i comgnom pel que vulguis i estigui a la meva ma. una abraçada

      https://www.facebook.com/groups/SantJoanDespiINFORMA/?fref=ts

      Elimina
    4. Moltes gràcies de nou! I encantat de col·laborar a posar contingut a la vostra pàgina.

      Elimina
    5. de res lluis, trovo molt interesant el que escrius i l'aniré posant, aixó si, sempre posant l'enllás. un abrazo.

      Elimina