18 març 2014

Maniobra d'aproximació a Aldebaran



www.xiptv.cat/la-setmana/capitol/educar-per-integrar

Quan era un adolescent somiava en viatges galàctics. Segurament era per culpa de la meva afició a les pel·lis de ciència ficció, i a la borratxera d'imatges que vaig agafar -la meva primera borratxera important- en les seqüències finals de 2001, Space Odyssey.

Un xic més tard vaig somiar viatges als paradisos de la innocència i vaig devorar els textos de Margaret Mead i fins i tot de Claude Lévi-Strauss. De nou tancat als cinemes, vaig repetir diverses vegades The Mission, The Emerald Forest...

Van passar els anys, i malgrat continuar refugiant-me en llibres i la foscor dels cinemes, un dia vaig pensar que potser allò que em passava era, senzillament, que la realitat no em feia prou el pes. Em va costar acceptar les normes del joc, els requisits socials i les servituds del món laboral.

Però a poc a poc vaig acceptar, perquè intuïa (ai, les intuïcions i la ingenuïtat!) que entre tots empenyíem el món vers una versió millor d'ell mateix. I fins no fa massa tenia la impressió que hi havia un cert consens en viatjar tots junts cap a la justícia, l'equitat, l'enteniment i la col·laboració. Alguns descobriments de la biologia confirmaven que les espècies sobreviuen i prosperen quan col·laboren (tot i que la hipòtesi contradeia o complementava les idees de Darwin).

Tot d'una, però, em vaig retrobar a mi mateix hipnotitzat per les imatges finals de 2001. La decepció gairebé no troba mots ni arguments per a explicar-se: no sé trobar les paraules tan grans que necessito.

Tot d'una el món lluita per crear més fronteres. Es complau augmentant els abismes, les distàncies i les diferències. Hi ha persones molt joves que gaudeixen gravant pallisses mentre els seus pares es mobilitzen per crear divisions, adjectius separadors i per reivindicar efemèrides feudals. Mentre pel carrer la gana i la misèria udolen cada vespre. No m'esperava res de tot això, i això m'entristeix. Possiblement jo no vaig fer prou. O no vaig fer res. I començo a sentir la vergonya que projectaran sobre nosaltres les generacions futures.

M'hauré de menjar la meva pròpia tristor i la meva ràbia. Hauré de tornar a comprar entrades per al cinema de ciència-ficció.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada