3 març 2014

El foc pàl·lid


la lluna és una lladre errant
roba del sol el seu pàl·lid foc

(W. Shakespeare, Timó d'Atenes)


M'ha semblat que els vermells de les banderes han virat a un rosa blanquinós, i que adquirien un estrany to exsàngüe. Un amic articulista es demana (sense gosar afirmar) que potser l'independentisme perd aire, i que el pulmó nacionalista acusa un indici de pleuritis. Després de la feina, cada dia torno a casa pel mateix camí i observo les banderes. L'atzar ha volgut que el trajecte transcorri per barris poc independentistes o gens abanderats, carrers entre enorme blocs que lluen escasses senyeres.

L'evolució de la crisi ucraïnesa és molt poc afalagadora i no cal ser un sorrut hermeneuta per a llegir-hi un avís. Qui juga amb el foc del nacionalisme pot sortir-ne escaldat. Però molt més trist encara és que un país sencer s'escaldi amb el joc d'una minoria que s'ha despertat testosterònica i patriòtica. A Ucraïna es passa gana i fred abans de res, i és probable que els agitadors de banderes no tinguin la fam entre les seves prioritats. Ni tampoc volen resoldre-la els militars que fan ressonar les botes per les avingudes. Algú ha obert la caixa de Pandora, però de la caixa no en sortirà ni el pa ni el gasoil de la calefacció. 

Als cafès i a les pauses laborals el tema nacional perd embranzida. Les vagues a la TV del règim han inflingit un benaventurat glop d'aire, un parèntesi. I les previsions del referèndum escocès també indiquen que hi ha un canvi en la direcció del vent.

M'aturo en un semàfor sota un enorme edifici: fa quinze finestres d'ample per vuit d'alçada. Al setè pis hi ha una quadribarrada, i al cinquè una estelada. L'arquitecte hauria d'estar a l'atur per anar bé, és una façana quasi mortuòria. L'amic articulista es demana perquè l'Assemblea Nacional no programa res entre 11 de setembre i 11 de setembre, quina estranya estratègia d'apatia anyal i eufòries efemèriques practica. Quin país estrany...! La Tv3 honora, recorda i glorifica un executiu de La Caixa que s'estrena de cadàver, i alhora insinua que l'anarquista Salvador Puig Antich podria ser la víctima catalana d'una injustícia espanyola. No es pot ser més mesquí.

Ahir vaig estar donant voltes per un poble on m'agradaria viure-hi: em queda aprop de la feina, s'eleva sobre un turó airejat i lluminós, es veuen dues enormes valls des del mirador més alçat. A l'entrada llegeixo que el consistori s'ha unit als municipis per a la independència, però mentre passejo dòcilment pels carrers descobreixo aquelles plaques de llautó franquista que honoren vells falangistes. De cognom català, això sí.

Els qui commemoren el 1714 deuen enyorar el temps del submisos vassalls i els patriotes senyors, em demano inquiet, el temps dels comtes en castells encimbellats, proveïts de muralles que no permeten el pas de la història. Enyoren l'olor del país resclosit i la dama de sexe exemplarment tancat sota els set panys del cinturó cast. No diuen ni un mot de la guerra del 1936, ni tenen un sol euro per dignificar els meus morts, els qui van defensar l'estat republicà a la riba bruta i fangosa de l'Ebre.


Hi ha un deix medieval i trist en tots aquells països que van voler-se estalviar l'escapçament de colls senyorials i clericals. Les revolucions no fetes tenen un preu, al capdavall. Les banderes que empal·lideixen als balcons ens recorden que tot està per fer.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada