7 març 2014

Vida d'Albert





Cada cop que la nit ascendeix em demano si el dia ha estat un dia feliç. Si han passat coses. L'horror és, invariablement, el tedi i la indiferència. La maldat és en el buit però mai en la vida sota el sol, mai en els silencis plens, les llàgrimes que brollen, la remor dels primers insectes de l'any.

L'Albert se'n va i vaig a buscar aquella cinta de Super 8 (és com si ara visqués l'instant, podria dibuixar com era la càmera). La darrera vegada que vam parlar m'explicava que de vegades el món se li feia estrany, tot i que el sorprenien les tecnologies i aquesta inesperada eufòria independentista del país. Però se sentia una mica lluny de tot.

Eren tres germans que van néixer al vèrtex de la guerra, i la guerra els va deixar orfes de pare. Cadascun dorm en un cementiri diferent i a ell li ha tocat junt amb la seva mare.

4 comentaris:

  1. És curiós que allò que el sorprenia com la noves tecnologies ara ens l'apropa a través d'un video penjat a youtube. La paradoxa curiosa de veure una cinta íntima i local de Super 8 a través d'una plataforma immensa i global com youtube.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Gabriel, la paradoxa que expliques és justament allò que he volgut fer amb el tractamnt gràfic del post.

      Elimina
  2. recordo aquest video de fa un temps. No he entes mai això de dormir en un cementiri, ni que s'hi reposi tampoc.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home... és cert que les coses de la mort les rodegem d'eufemismes, i dormir i reposar no són res més. Costa una mica dir els mots justos, però... quins serien?

      Elimina